L'audio

-Bon, on peut y aller alors? – Pregunta l’organitzador de l’audio-conferència per donar el tret de sortida a l’allau de preguntes que tenen preparades. És la fatiga i la creixent desconfiança que fan d’aquestes trobades telefòniques un punt de tensió setmanal cada cop més insuportable.
- No sé què hi pinto aquí - pensa en Fransesc, enginyer de formació que cada cop dubta més de la seva vocació.
Com que els seus responsables han omplert, gairebé fins al punt de rebentar-lo, el cabàs del prestigi amb despropòsits, es precisa d’una reunió prèvia per saber com afrontar (i afegir) barbaritats dins els petits racons lliures que encara poden quedar-hi. Tenen l’esperança que no se’ls trenquin les nanses i que totes les cagades s’escampin per terra, als peus del pagador. Es dediquen a aixecar la catifa i a amagar-hi la brutícia dessota, essent el monticle cada cop més apreciable.
- No sé què hi faig jo aquí.
Les fletxes venen suaus de moment, es poden anar esquivant. Alguna fa diana, és cert, però les puntes no estan emmetzinades i les seqüeles no són de consideració. Els somriures de satisfacció es comencen a percebre al voltant del Francesc. Uns moviments de cap afirmatius i enèrgics desprenen una exultant satisfacció al saber que han decidit aplaçar la visita a la fàbrica, prevista per tres dies enllà, fins al cap d’un mes. Ja es veia que els feia mandra venir, però tot i així no deixa de ser una bombona d’aire fresc.
- No sé què quin és el meu paper aquí- segueix preguntant-se el Fransesc.
S’aborden altres temes. Lleugeres esgarrapades sense massa importància. Fins i tot hi ha alguna carícia i reconfortants copets d’aprovació a l’esquena. Tot està vestit del més lluent dels velluts, buscant que no es notin les imperfeccions. Sembla que l’estratègia funciona. Gairebé sempre funciona a curt termini. Amb el temps, però, pot ser que les cordes estiguin massa tenses i un parell d’estrebades poden engegar-ho tot a rodar. Tot i així, es fa un gir més de volta, que sembla que aguanta.
Al Fransesc l’assalten els badalls. - No sé què hi pinto jo aquí.
No han tret el punt pelut a l’altre cantó del telèfon. El relaxament omple la sala. Hagués estat un trencament de mirall estrepitós, un veritable maldecap. Però com que s’ha obviat totalment, qui duia les regnes acaba de tornar de vacances, el món de les despreocupacions i les flors i violes segueix girant normalment. Tot igual, no es farà res fins que no sigui massa tard.
S’acaba. Adéus varis, fins a la propera setmana.
El Francesc no ha obert la boca – No sé què hi pintava aquí – segueix preguntant-se.