Espés

Com que al poble hi viuen tot just 19 habitants el vaivé dels vehicles és més aviat escàs i propicia despreocupades passejades ocupant tot l’ample de la carretera.
La remor del tractor feinejant amunt i avall dels prats, agrupant les bales de palla allà al capdamunt del prat de Peraire, acompanya el cant dels grills, ocells i el repicar de les esquelles del bestiar.
Sabem que molta via no farem, el cel amenaça tempesta i a l’àvia, a part de no fer-li gens ni mica de gràcia mullar-se tota, té un caminar lent i insegur pel pas dels anys que incita a la prudència.
Al tombar d’un revolt hem vist apropar-se, a un ritme igualment trepidant, als 4 que animen la plaça cada dia, la més jove en té devora seixanta-nou.
Com no pot ser d’altra manera la majoria és femenina, que el homes, ja se sap, tenen la mala costum de marxar abans. Ahir van xerrar amb l’Arnau, així que no m’ha estranyat quan m’han mirat perplexes preguntant-me si jo era ell o el germà. L’àvia ràpidament s’afanya a posar les coses al seu lloc. La Josefa del Joaquim de ca de Lluvic sóc, i afegeix, i ella la Laia, la gran de la Maria. Encara carburen prou bé i ràpidament reconeixen quin és el paper que jugo en el garbuix de noms on curiosament no ha sortit el meu.
Com cada tarda s’apinyen els records als llavis, entre rialles se succeeixen morts i penúries. Els compliments també es reparteixen generosos, ja voldria jo campar així als vuitanta-cinc, i l’altre que respon que cony està tant fotuda, 15 anys amb Sintrón. Això és el tret de sortida per a la competcicó de pastilles.
En una nova aturada, una propera a la vuitantena perd peu al mig relliscar pel voral mal acabat del vell asfalt i gairebé va per terra. Després de treure rellevància a l’incident comenta que enyora Barcelona. A l’avia no li agrada la capital, només hi baixa per metges i males notícies. Al capdavall fas vida de Barri, replica l’altra, tot i estar en un pis a l’eixample considera que és gairebé com un poble. Els ulls li brillen a la Pepeta, el pis m’ha allargat la vida, diu, hi tinc totes les comoditats: ascensor... i tot a la vora: el CAP, la farmàcia... Jo reia per dessota el nas veien com l’edat canvia l’ordre d’importància dels equipaments i comerços del barri... i també el forn i la plaça, afegeix com renyant-me.
És aleshores quan esclata un tro, que acompanyat del virulent vent gelat ens recorda que ja n’hi ha prou de despistar-se. Tornem al refugi de la llar.