El buit de cada matí

Cada matí, quan no agafo la bicicleta per anar a la feina perquè plou o perquè estic adolorit d’algun mal esportiu (comença a ser massa habitual) m’apropo a l’estació de metro de Sagrada família. No m’hi aproximo per gust, sinó que ho faig per agafar aquest ràpid i eficient mitjà de transport públic on, sempre que no dormo amb la mandíbula desencaixada, llegeixo.

I cada matí sóc partícip de la mateixa escena. No m’estic referint (i no voldria caure en l’error de repetir la mateixa entrada) als esdeveniments exteriors, els de les escales, aquells que t’ofereixen poc afortunats diaris i excel•lents vidents i bruixots que ho resolen tot, no. Això que em proposo explicar transcorre un cop passades les barres giratòries, després d’haver validat el bitllet i de passar de llarg el quiosc subterrani, on sona bel•ligerant el rock dur de la meva joventut, en per prendre la línia porpra.

S’arriba a un ample espai simètric. A cada mà hi ha un parell d’escales que venen del pis inferior, on decideixes la direcció final de la ruta: Pep Ventura o Paral•lel. Només es diferencien perquè a la dreta, a part dels eterns graons de pedra, n’hi ha també unes de mecàniques que baixen i a l’esquerra a l’inrevés, pugen. Així que tothom que camina cap a les andanes pren les de la dreta (que són més properes també) i qui pretén sortir o fer transbord, ascendeix majoritàriament per l’altre cantó.

No sé si és expressament o coincidències metafísiques, però en arribar al peu de les escales, un riu de viatgers apareix del metro contrari i creua la plaça central. És una serp d’éssers inanimats que es belluguen sense esma, ganduls però urgits per unes absurdes presses. No es pot guardar el temps, així que no sé perquè cerquen estalviar-ne. No fan aspecte d’aturar-se davant res. Caminen amb la mirada perduda al clatell (no siguem bruts) d’aquell qui tenen davant i no sembla que els importi res més que posar un peu davant de l’altre. Autòmats de la societat.

M’oprimeix una estranya sensació, em sento menut i alhora viu! Jo tinc ulls que volen observar el meu entorn! A voltes penso que potser és una desgràcia... M’omplo de coratge i m’enfronto al conglomerat rèptil. Si tinc prou habilitat trobo escletxes de llum per travessar-lo i puc descendir el darrer tram d’escales que em duen definitivament a l’andana. A voltes però, em veig incapaç de trobar aquestes fugaces vies que em duen a l’altre banda. Em tombo enrere i és quan veig un nou exèrcit de blancs iris amb una ferma convicció de creuar al preu que sigui. Me’ls imagino desembeinant espases, matxets i simitarres. La lluita promet ser ferotge. Però sense saber ben bé com (es retorcen i esclaten les cues, es barregen com formigues) m’arrossega la multitud, desconcertat, i aconsegueixo l’objectiu.

Arribo a baix, un panell informatiu m’informa de quants segons falten perquè passi el proper comboi, informació que no em serveix de res, igualment hauré d’esperar i m’oblido del mal tràngol que acabo de passar. Pels voltants la gent es dispersa tot al llarg de l’andana, preveient, calculant, on cau la sortida de l’estació on baixaran.