Ham on Rye

Feia un parell de dies que el pare estava eufòric. Seguia comportant-se com un imbècil, sense deixar-me sortir a jugar el partit de beisbol al jardí dels Connor, on es reunien els veïns. Ell deia que mai serien res i que no valia la pena invertir-hi temps.
No em perdonava les obligacions que m’imposava des de feia un any, per commemorar el meu catorzè aniversari, com a jardiner de casa. Havia de tallar el boix. No pot quedar cap branca perduda, la forma és important, assegurava, el treball ha de ser impecable i minuciós. Quin exemple m’havia de donar si tot just feia un mes que treballava en una empresa de seguretat després que l’haguessin fet fora per enèsima vegada.
A l’hora de sopar no parava de repetir que havia començat el compte enrere, s’acostava el pont. S’havia ficat al cap que aniríem a la casa dels tiets d’Ontairo. Ells no hi eren i no sé com li havien deixat el pis. Sempre els titllava de desgraciats sense ambicions, que perdien l’ànima per la beguda. Es presentaven quatre dies molt durs.
Avui al matí havíem de sortir, abans que el sol s’animés a aixecar-se, per anar fent via. La ressaca m’ha impedit moure’m amb prestesa. No havia fet la maleta la nit anterior, com havia exigit el pare. Tan bon punt vaig sentir-lo roncar vaig baixar i vaig buidar l’ampolla de vi que havien encetat per celebrar que oficialment tenia uns dies lliures. Només el veure m’ho feia tot més suportable, que se m’enterbolís el cap ajudava a no pensar en la merda del meu voltant.
L’he fet emprenyar perquè sortiríem tard. Així ha estat, i podem afegir-li uns minuts més perquè... En fi, feia ja una setmana que no rebia cap pallissa.