Mercè 2010

Es respirava un ambient caldejat, la jovenalla cridava a ple pulmó les lletres revolucionàries que el grup interpretava dalt de l’escenari. Salts, empentes, punys enlaire, senyeres i estelades es veien per damunt dels caps de la multitud exaltada.
El públic embogia i cultivava l’afonia de l’endemà mentre entonava amb cos i ànima el “no volem ser una regió d’Espanya...”
L’esplanada era com un camp on es macera la pasta dels rebels a venir. Si no es parava prou atenció un podia arribar a confondre’s i pensar-se que el descontentament general estava al límit de la revolta popular.
Aquí i allà s’anaven encenent petites fonts, focs d’artifici que acompanyaven i ballaven al ritme de les masses bel•ligerants.
Quan sonà una versió de la presó del rei de França, que ha esdevingut himne independent i de la lluita per la sobirania de la terra, de l’elèctrica dharma, les cordes vocals dels desbocats assistents anaren petant una rere l’altre al recitar a cor les notes de la melodia.
El cantant no parava de demostrar la seva estupefacció i acontentament de tenir davant un públic tan ferotge i bregant. Els plaïa enormement veure un moviment de lluita tant afèrrim. Endavant eixa Barcelona guerrillera! Deien acompanyats d’un bram popular. Fora els feixistes! De nou el bram. Visca els Països Catalans! El públic sempre responia fervorós.
No vull imaginar-me la seva decepció quan, en acabat el concert, tota aquell foc temerari es veia convertit en petits corders, xaiets innocents que, obedients com infants, tornaven cap a casa. Sortien en ordre de l’esplanada, s’encaminaven cap al Tram o metro (on respectaven sense fer cap escarafall l’autoritat municipal). Cap còctel molotov, cap batalla campal, cap barricada, cap ou a les façanes de l’edifici del govern, fet i fet, no es va ni tan sols sentir cap més crit enfurismat. Un altre cop, tot és façana. Uns nens que juguen a ser grans herois incorregibles.