Sant Jordi

Poc s’ho pensava fa unes hores, quan es vestia amb la resta de companyes amb aquells ridículs i arrapats modelets blancs llampants, que tres hores després no li faria gens ni mica de gràcia seguir amb la pantomima.
El somriure que està obligada a fer per donar un missatge de confraternitat de l’empresa amb el ciutadà, es veu constantment deformat per una ganyota de dolor insuportable. Intenta seguir el ritme de les seves col•legues de treball rambla amunt, esquivant el turbulent riu de gent que, d’aquí cap allà, busca i remena entre els estants de llibres, roses i partits polítics. Però el seu caminar és poc destre, les incòmodes sabates de plataforma i taló d’espart li destrossen els peus i la recerca d’un alleujament la fa bellugar-se com un desmanegat titella.
Cada pocs metres s’atura i dóna un punt de llibre amb el vistós logotip de la corporació, que li paga l’esforç amb un tristíssim sou i una pitjor tarda, al vianant que gairebé ni se la mira. Mai més, s’està dient sabent que és mentida, mai més faré aquestes feines.
Al seu voltant, els bitllets passen veloços de mà en mà, i les roses s’escampen per tot, fent petar de tant en tant algun globus (i el seu missatge de campanya) amb les seves punxes. L’alegria sembla jaure damunt la massa humana que s’escampa per la rambla, però darrere aquesta façana encara se senten constants queixes d’empentes, de preus abusius, d’aturades impertinents i de massa atapeïts.
Intentant creuar-la, els conductors dels vehicles es maleeixen els ossos, fent sonar el clàxon, per no haver caigut que avui era Sant Jordi i que qui mana sobre l’asfalt, en dies com aquest, no són els cotxes.