El Matiner

El mal d’esquena segur que l’ha llevat, com cada nit entrant. Són quarts d’una de la matinada i ja fa estona que està buit, el Matiner. La sentor del tabac persisteix, l’ambient resta lluny d’ésser pur, segueix carregat, sempre pesat.

S’havia tornat a adormir, assegut sobre l’atrotinada cadira i amb el cap repenjat sobre els braços creuats damunt la taula. Maldestrament s’incorpora, recull l’amic escocès per desar-lo a lloc i s’apropa a la barra ensopegant amb alguna pota inestable. El terrabastall omple el cap d’afilades agulles que se li punxen per tot.

Passa un drap humit, sense esma, pels quatre racons més visibles del local, esperant una màgica neteja que l’endemà al matí veurà frustrada, com li passa habitualment.

Surt fora, el fred l’ajuda a desvetllar-se una mica. A dreta i esquerra un parell de desagradables vòmits decoren l’entrada i s’afegeixen al conjunt de desagradables efluvis. Els grinyols i esgarips del baixar la persiana metàl•lica esberlen la nit com un gemec dolorós que li recorda que ha de tirar oli o greix a les guies.

Aïllat de l’exterior, tanca per dins, l’acompanya el so constant de la nevera de cerveses sempre en marxa i es relaxa. Apaga el gros televisor de plasma que omple mitja paret i s’encamina cap a la porta on penja el cartellet de “privat”. Rebusca la clau entre les butxaques dels pantalons i obra la vella porta de fosca fusta. Ha d’avançar amb compte per no fer anar per terra el doble mur de caixes de begudes que emmagatzema al passadís. Es renta les dents al depriment bany i pocs metres més endavant es deixa caure, vestit, damunt un vell matalàs d’espuma.

Lluitant contra el pes de les parpelles i el cap ennuvolat pel fum i l’alcohol, aconsegueix activar el despertador. Ha de sonar d’hora per fer honor al pare i al nom del local. Demà, serà un altre dia, arriba a pensar abans de caure fulminat per un tèrbol son.