Sort en tenim de no haver viscut ni de prop ni de gaire lluny la guerra i els seus efectes. T’ho dic de veres, només de llegir-ne algunes històries, com les que recull aquest llibre, tant reals i al cap i a la fi properes encara que no ho cregui, se’m posa la pell de gallina. Casum cony, que a què ve això ara? He sabut d’aquestes ratlles com parents que no he arribat a conèixer han salvat vides i han rebut ferides. Si, parents, avis de parella. No sé perquè a casa no se’n parla, és com si no hagués deixat gaires marques. A veure, vull dir si, de tant en tant se sent com al pis de República Argentina els 11 de l’àvia baixaven fins als baixos, on entre matalassos s’hi arreplegava tot el veïnat al so de la sirena que anunciava un bombardeig imminent sobre Barcelona. Però s’explica com vist des dels ulls d’infants. Tens raó, de fet si que ja en fot un bon tou d’anys des de la guerra i per edats, si no m’erro, serien canalla la colla de l’avia. També, si, també és cert que havia de sortir a cercar o comprar algunes queviures ella, però veus, ara no en recordo el motiu, potser perquè una petita era menys sospitosa? No, no sé de què. I de finestres tirades ben avall, tot mirant el carrer per entre els foradets que separen les bandes de fusta, no fos cas que fossin vistos. No fotis! Tot això ho hauré de preguntar per casa, no pot haver-se oblidat!
Mira, tampoc per part paterna conec grans desgràcies o actes que hagin perdurat. Només sé que l’avi va ser alcalde 13 anys durant el franquisme, quan el pare era menut, i que era, en part, partidari del règim. El pare sense tenir ni idea del missatge, cantava les cançons feixistes als campaments on el duien. Però no tinc constància de morts en lluita, ni per raons absurdes, com narra el llibre, tals com anar a missa o al contrari, semblar republicà. Ni reconec el punt de racisme que es percep dels qui van viure o sentir barbaritats de moros viscerals o de delators, tampoc en sé dins el cercle familiar.
Potser tens raó, mira què et dic, potser és que mai vaig fer-ne massa cas i tot i haver-ho sentit, fins podria ser que n’hagués estat el receptor, se m’hagués esborrat de la memòria per ves a saber quina raó.
De totes maneres, reitero que quina sort, nano, no haver viscut els efectes (millor posem, els defectes) d’una guerra.
1 comentari:
L'altre dia buidant el pis de la meva àvia, vaig trobar un munt de fotos antigues i em vaig adonar el poc que sabia dels meus avis i fins i tot de la joventut del meu pare... I ara quan ja no hi són, t'arrepenteixis de no haver compartit molt més sobre les seves històries i experiències
Publica un comentari a l'entrada