Sol?

Definitivament m’adono que, si vas capficat o concentrat en algun tema, en realitat et perds la meitat dels aspectes que decoren la vida. Amb prou feines he sentit els desafinats esgarips del malaguanyat violinista que, de vagó en vagó, va buscant engrunes de llàstima.
Recordo però, la cara de l’indi que m’ha fet un lloc apartant la motxilla, deixant-me seure al seu costat. Llegint com estava, ni m’he assabentat de quan ha marxat. De fet, ni tan sols estic segur de si cap persona ha ocupat el seient buit. Els sentits sembla que desapareguin. Sóc capaç de caminar seguint les pàgines d’un llibre i perdent-me per entre les seves fantasies, amb el risc de trepitjar els regals canins o patir torcedures de turmells, però en canvi no sento la següent estació m’anuncien els altaveus del metro.
Així és que, també, em perdo una immensitat d’històries meravelloses, tràgiques o insignificants i m’alieno de la gran ciutat que tanmateix semblaria que de tants que som hagués de ser just al contrari.
Entre ratlles alço el cap i m’adono que no sóc l’únic estant sol dins el curull comboi.