Vivim en una comunitat poc coherent: Ahir un milió de persones manifestant-se contra els retalls del tribunal constitucional, tot ple de senyeres llibertàries plenes d’intencions, i avui cotxes i balcons mostren tanmateix, amb orgull, l’opressora bandera, amb intencions també però distintes.
Així que posats a fer controvèrsia, ens hem tirat de cap al llac de les idees amb un company i n’hem extret una que duria prou cua. En un context tal com el d’avui, on han anat a confluir un conjunt de coincidències oposades, seria fenomenal que en el moment de màxima audiència televisiva (ben llunyana a l’emissió del millor dels documentals) un dels 4 catalans que al no poder defensar uns colors s’esforcen amb d’altres (igual passà durant la guerra), mostrés la més gran de les conviccions.
Hem volgut imaginar que Xavi, a boca de gol i sense porter, s’atura es tomba i tira la pilota fora del camp, o potser encara millor que un dels 3 defenses (Puyol, Piqué o Capdevila), denotant la més malèfica de les pretensions marquen un gol a pròpia porteria expressament, de manera totalment indiscutible, i just després s’aixequés la samarreta ensenyant la de sota on hi diria: Pel dret a decidir.
No puc imaginar-me què passaria després, de segur que cap més jugador català estaria convocat durant una dècada pel capbaix, però això seria totalment menyspreable davant els altres efectes, els del tret de sortida, ara si, clar i concís.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada