El mono que llevamos dentro

Assegut en un banc del passeig que t’apropa al mar, però que tres infeccioses xemeneies i la via del tren t’impedeixen veure, anava extraient de la bossa de mà l’àpat que duia de casa. El dia era esplèndid i tot i la pesada calor, protegit per l’ombra de l’om, corria una suau brisa que apaivagava la xafogor i encara s’hi podia estar tranquil•lament.
A la dreta les metàl•liques taules de la terrassa d’un bar Kebab estaven pràcticament buides. En una hi havia un paio de galtes pesades i vermelles, una incipient calvície i un escuradents que es bellugava inquiet entre els llavis. Duia la camisa descordada, al més pur estil hispànic caigut en decadència i ensenyava els pits penjants i la panxa prominent que sobreeixia la resta del cos. De segur que feia temps que no es veia la tita. Dues taules més enllà, una dona alta i prima, vestida moderna amb sabatilles d’espartana però d’accent inequívocament gitano, estava amb la seva criatura de prop de 13 anys. Menjaven una hamburguesa de dimensions considerables que el bar oferia a part dels clàssics àpats turcs d’anar per feina i per endur.
A l’esquerra el característic i repetitiu so d’un motor dièsel anava augmentant de decibels. S’apropava una mena de grua mòbil, relativament menuda, dirigida des de la cistella per un treballador de l’ajuntament d’armilla verda llampant. Cert, hi havia branques pel terra tot al llarg del camí, havia fet prou feina avui i ja anava de tornada.
La dona, en veure’l venir, s’aixecà i se li atansa. Suposo que ser de bon veure ajuda, però el fet és que el paio atura el carret i la deixa xerrar. La dona li diu quelcom que no entenc mentre assenyala amb la mà els pins de més enllà, a la zona de sorra.
Ella caminant fa drecera i es planta veloç a l’indret convingut, la grua ha de fer una volteta per trobar el pujant del terraplè.
El nen, que no es perd ni un detall, com jo, desa l’hamburguesa damunt la taula, recelós que no hi sigui quan torni, i s’apropa a la mare per comentar-li que era a l’arbre del costat.
Quan arriba l’home li comencen a donar indicacions contradictòries: ara aquí, no allà, potser més a la dreta, mentre ell fa allò que bonament pot per complaure’ls i trobar allò que deuen haver perdut. Que si puja ben amunt allargant al màxim el braç de l’aparell i mig caient damunt la copa dels arbres, que si per dessota entre l’espinós fullam, que si... Després de ben bé cinc minuts sembla que el convenen en deixar-ho estar, no hi ha hagut sort tot seguint el camí de tornada a la cotxera, mare i fill s’asseuen de nou a la taula amb el goig de veure que el cambrer havia restat sotjant en tot moment els esdeveniments, potser perquè no els prenguessin el menjar o potser perquè temia que marxessin sense pagar.
Durant tota l’estona havia pensat que era una pilota allò que havien perdut, però el comentari del nen: “potser se l’ha endut un ocell”, em va descol•locar i vaig marxar amb l’incògnit.

Aquest llibre tracta justament d’això, d’històries que demostren que en realitat, no som uns éssers intrínseca i bàsicament violents sinó tot al contrari, un col•lectiu social, majoritàriament pacífic i cooperant, que necessita del contacte i afecte dels altres i que inevitablement té conflictes, però sap com resoldre’ls amb un elevadíssim índex d’èxit. I tot, partint d’exemples de primats que ens són tan pròxims.

Un plaer.