Gairebé un mes de silenci, però per fi (o per desgràcia) ja he acabat el màster i tindré (espero) alguna estoneta més per anar fent tonteries d’aquestes (si el Sol no em crida massa fort, si el dia no m’estira amb fúria fora de casa, on les parets resten silents i escaldades.
Va ser sortint del darrer examen que, després de remullar-me els llavis a la font de passadís enllà que em creuo amb un parell d’estudiants venint en direcció oposada. L’orella alerta i premi! “odio al meu nòvio”. No puc evitar la rialla que veloç s’escapa entre els meus llavis. Se n’adonen i , sortosament, també riuen conscients de la barbaritat de l’afirmació.
Sortint del centre vaig a cercar el bus. Són les 10 del vespre del dimarts, la claror fa uns pocs minuts que ha caigut per l’horitzó. Arriba amb l’habitual puntualitat. Em sorprèn i al conductor també, que no hi hagi ningú, xerrem durant un parell o tres d’estacions, fins a Maria Cristina curulla de dones, avui el sexe masculí està mal vist al carrer, juga Espanya els 8èns de final, el mascle alfa no s’ho pot perdre això.
Prenc el “mono que llevamos dentro” i m’entrego al món de l’observació del comportament primat i la possibilitat del llegat que compartim quan a la dreta sona el telèfon. Una senyora parla amb una amiga:
- Si hoy se cabrea porque pierde España te largas de casa!
- ...
- Hombre no, claro, si fuera el Barça es otra cosa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada