The unconquered country

Tot el terra trontollava al pas inestable de l’habitatge vivent. Mà sortí corrent de ca seva i caigué de morros al perdre peu a les escales. Veloç hagué d’aixecar-se per no ser esclafada per les gegantines i despreocupades potes de les cases veïnes. Totes fugien espaordides i Mà s’esmunyia entre elles amb dificultats.
En adonar-se de l’absència de la seva mestressa, la casa frenà en sec, féu mitja volta i començà a cercar-la entre esgargamellats laments de pena i desconsol. Rebé els impactes de l’impressionant allau d’habitatges i per més que s’hi esforçà no aconseguí el seu objectiu i veia com perdia de vista la pubilla entre la multitud. Un parell de finestres saltaren pels aires, la sang brollà abundosa esquitxant les parets de pell i l’herba aixafada, deixant un regueró de dolor i sofriment.
Mà no volgué mirar el lamentable espectacle i fugí entre els arbres del bosc proper. Fou aleshores quan ullà, allà damunt el cel, com les estrelles de gel escopien lleparades de llum. L’olor de socarrim de la pell cremada de les cases s’escampà per tota la vall. Mà restà paralitzada, no podia entendre que la seva gent fos capaç de similar barbàrie.
Els soldats encalçaren les moribundes llars, esbudellant-les totes, així com els inquilins que encara hi quedaven. Encabat començaren a escombrar els voltant a la recerca de supervivents.
Mà girà cua i reprengué la cursa. Per tot arreu veia com s’apropava l’exèrcit i no trobava escapatòria. Enfollia d’impotència. El so d’unes branques espetegà rere seu. Un arbre havia obert un cau a la seva escorça i xuclava amb una descomunal força. Les fulles volaven cap dins el golós roure i les arrels dels arbusts començaven a desprendre’s del terra humit. Mà no atrapà cap branca on aferrar-se i sentí com ja no feia terra. Un crit escapà dels seus llavis per primera vegada des que començà l’infern.
Tot s’enfosquí de cop. No sabia si era perquè finalment s’havia llevat els ulls o per haver entrat en un racó desconegut, però de sobte tot tenia sentit.