Colapso

El títol és apocalíptic, certament, i la majoria de casos que exposa són unes veritats com un temple que només d’imaginar-les un s’acollona. Però el paio té un rerefons optimista i encoratjador. Els meus sentiments passaven de l’astorament a l’interès, de la ràbia al reconfort, d’un bri d’esperança al més gran dels desespers.

Com devia sentir-se un dels habitants de l’illa de Pasqua en tallar la darrera palmera? I tot per què, per aixecar uns Mohais que de res més serviren que per impressionar-nos uns 500 anys després?
Quins pensaments contradictoris devien passar per la testa del cap de l’últim assentament Víking que quedava a Grenlàndia quan, mig morts de fam pel cru hivern (per haver sobre-explotat la vegetació que hi quedava) que estaven patint decidí menjar-se els darrers animals, sabent que això només allargaria la seva agonia i que estava desterrant qualssevol esperança de futur?
Què devien creure els reis Maies quan la seva civilització anà per terra? Al capdavall només van poder tenir el privilegi de ser els darrers en desaparèixer. Els espanyols es trobaren tot just les despulles d’una resplendent civilització en decadència.
Totes elles desaparegueren poc després del seu moment més esplendorós. Em pregunto si no hi hem arribat ja nosaltres, i si no, molt no deu faltar.

Només de veure aquests exemples del passat a mi se’m glaça l’escrot. Com van poder carregar-se l’entorn tant radicalment? Però quan ullo el futur, ni que sigui fugaçment basant-me en el present, no aconsegueixo compartir aquest optimisme que vol transmetre l’escriptor. Estem repetint constantment les cagades i ara a més gran escala. Que si a Hungria un vessament d’una balsa plena de metalls pesats ha destruït riu avall tot l’ecosistema terriblement. Quan una plataforma petrolera peta al mig de l’oceà i el torna marró fosc i dens infectant tot allò que toca. Quan veig que pel cru (potser més ben dit, per seguir al capdamunt) hi ha absurdes guerres. Quan em diuen que a Europa s’estan recuperant els boscs, si, però a quin preu! Al de menjar-se l’Amazones.

Comenta que hi ha empreses que estan compromeses amb el medi ambient, que hi ha petroleres que han sabut que més val cuidar l’entorn on treballen si no volen córrer el risc de problemes majors, tan medi ambiental, com econòmicament parlant, passant per la seva imatge al públic general. Jo dic que no, que només estan compromesos amb el capital. El capital es preocupa pel capital. Allò que potser han entès és que, si volen seguir i maximitzar el benefici a llarg termini, segurament els caldrà tenir cura de les plantetes, els rius i els poblats que poden emprenyar-se. Però aquestes, tot i així, no deixen de ser una minoria.

La responsabilitat és tota nostra, que els permetem tot allò que fan. No hi ha excuses que valguin. O ens movem o ja no podrem fer-ho.