No hi ha sostre

Acabo d’arribar a casa després de passar una molt bona vetllada que podríem considerar d’allò més habitual en el meu entorn. Hem anat a sopar al restaurant que ens ha semblat correcte i després han caigut un parell de gots en dos indrets més.
Tornant cap a casa, emperò, m’he trobat en més de cinc ocasions amb una crua realitat que toca diàriament a les portes del nostre món. És persistent, però ens entossudim a fer-ne cas omís.
L’empatia és poderosa, ens permet posar-nos a la pell dels demés, entendre el seu dolor, patiment o alegria i reaccionar-hi en conseqüència. Si un company perd un parent, li farem saber que ens té al costat. Si veiem algú enganxant-se els dits amb la porta o patinant escales avall, no podrem evitar la ganyota de dolor ni córrer a donar-li el nostre suport o ajuda.
Però la ignorància també n’és, de poderosa. Ens facilita no fer ni cas dels quatre desafortunats que he vist de camí al reconfortant llit. Sota porxos i portalades, mal protegits del vent, del fred i de la insistent pluja d’aquests dies, que humiteja els tinyosos sacs i esparracades mantes que cobreixen els sense sostre durant la nit. En alguna ocasió, fins i tot fem cara de fàstic quan, en recollir part dels nostres estalvis, n’hi ha algun mal-dormint al deplorable albir d’un caixer automàtic.
A Río de Janeiro recordo sorprendre’m de la quantitat d’indigents que descansaven a les ombres de la ciutat, sota escales, en abandonats garatges, amagant-se dels ulls privilegiats, per no ferir-los ni ferir-se. Avui em pregunto si aquí cada cop n’hi veig més o és que potser abans evitava veure’ls.
Hem après a ignorar-los, a no immutar-nos davant els seus silents crits de socors i així poder seguir tranquils, menjant més d’allò que ens cal i bevent-nos les seves oportunitats.