Gust per les cues

És així, no hi podem fer més, agrada, fer cues, agrada.

Després de tres hores de viatge, asseguts i mig endormiscats pel traqueteig característic de l’avanç del tren, la gent ja té ganes de caminar, de bellugar, d’aixecar-se. Vas fins al vagó de la cafeteria, conscient de que igualment no consumiràs res, però amb l’esperança de que hi hagi algun diari. No n’hi ha. T'encamines cap al bany i hi trobes un parell de persones esperant. Fas el mateix, esperes, dret, recolzat contra alguna paret o porta.
Quan tornes al seient segueixes veient als passatgers, groguis. És curiosa la facilitat que té el cos per decidir adormir-se quan no té res a fer, per molt de dia que sigui.

Ens estem apropant a destinació. Els edificis dels pobles propers i coneguts comencen a encendre les antenes dels subnolents. Qui ve per primera vegada mira cap a totes direccions buscant endevinar les reaccions de la gent. S’adona que si que ja arriba però igualment ho pregunta. Si, Barcelona-Sants, és la propera.
Poc després sona pels altaveus l’avís que ja hi estem propers, que en breu veurem l’andana. Perquè doncs ens hem posat nerviosos? Durant tot el viatge s’han anat anunciant amb suficient antelació les diferents estacions. Perquè no podem esperar tranquils, si sabem que ens informaran? Tot i que el missatge afegia que si us plau ens mantinguéssim asseguts a les butaques, per seguretat, clar, a que el tren s’aturés definitivament, just sentir-lo la gent recull maletes i es posa dreta, fent cua, aixafats, molestant-se els uns als altres. Ni tant sols hem entrat al túnel, encara veiem el cel i la claror entrar per les finestres, encara falta.

Igual passa amb els avions quan aterren, tot i saber que potser falten 5 minuts per poder començar a caminar, tothom està dret, olorant els cabells o aixelles de qui té al davant. Però quan més es pot constatar que a la societat li deu agradar fer cues és als embarcaments. No han ni obert que ja hi ha gent dreta allà, mirant-se al personal de la companyia, i les cadires estan numerades! Vull dir, que no s’ha pas d’entrar primer per tenir una bona posició.

Perquè actuem així?