Socorro en sitio

Podries imaginar un heroic rescat. Entre vent huracanat, pluja torrencial i llampecs enlluernadors que, com fiblons de llum, busquen perforar el terra com si d’un Vodoo es tractés; un home lluita, aferrant-se de fines branques, per salvar un cadellet que poruc s’està ajagut en un petit cau, enganyós amagatall d’una serp de cascavell.
Però no. Ni pluja, ni llamps per tant, ni vents ni res. Fou un dia fantàstic. Tot just tornàvem de collir uns quants rossinyols, pinetells, becs de perdiu i quatre fastuosos apagallums. Mentre la meitat de la colla es quedava a rentar-los i a preparar les brases pel cabrit que ens esperaria per dinar, tres fèiem via per collir unes quantes mores. Sortia, com em comentà el pare, l’instint recol•lector inherent i primitiu. Per fer via i guanyar temps decidim apropar-nos al boscall on maduren les més selectes fent ús del cotxe. Si no fos per aquesta decisió i perquè a la mandra no la vàrem deixar fer, no haguéssim tornat a Barcelona ni de broma abans de mitja nit.
Ja en arrancar, un reverberament poc usual es deixà sentir. Els pocs metres recorreguts per arribar a la carretera foren suficients per adonar-nos que arrossegàvem quelcom metàl•lic. I si, el tub d’escapament s’havia desenganxat a la sortida del motor i provocava el so excessivament fort dels cotxes “tunnejats”. El projecte de les mores passà a un segon terme (què dic segon, desaparegué) i la urgència d’una reparació prengué protagonisme.
Primer, com no podia ser d’altra manera, l’orgull masculí provà d’arreglar-lo o de fer-ho veure. Ràpid s’esfumaren les il•lusions d’una satisfactòria maniobra. Així que es passà al pla B, trucar a l’asseguradora. Les complicacions vingueren seguides: Diumenge, tallers tancats i a més de 150 km de casa. Tement que el cotxe tornaria sol un altre dia es va decidir que igualment vingués la grua. Fet i fet, no hi havia massa més alternatives.
Arriba l’homenet equatorià, de segur ben experimentat, i quan se li proposa d’intentar fer algun arranjament temporal decideix provar-ho, devia fer-li mandra la paperassa, responsabilitat i treball de carregar-lo. Es va improvisar un taller sobre la gespa, amb la companyia de curioses mosques i abelles. Jo també anava empipant per allà, potser més que els insectes.
Amb un parell de filferros i una mitja horeta, entre pitus i flautes, va tenir-ho enllestit. Es rentà per sobre les mans amb l’aigua que jo li abocava d’una ampolla de plàstic reutilitzada i m’atansà un paper que acabava de complimentar. Signatura i arrencà el camió.
Llegint per sobre el comprovant vaig entreveure, poc marcat: Socorro en sitio