In memoriam

Es trobà de sobte, sola, a la platja. Tombà el cap en totes direccions buscant alguna fesomia coneguda, algun tret d’entre els milers de rostres que li digués res. El pare? Mare? Germans? Amics? Si que hi eren, els amics, uns metres enrere, jugant en cercle amb una pilota de voleibol. No li semblà distingir a ningú.
Feia temps que arrossegava un problema de memòria. Primer fou la de llarg termini, després de mitja i finalment la memòria immediata. Es convertí en una nova espècie de peix de terra endins. Li ho havien diagnosticat ja des de petita, però aquests darrers últims mesos el destí, llop famèlic, s’endrapava el cervell a grans mossegades. L’escenari de cada àpat en aquests darreries es convertí en costum pels familiars, ensenyar-li a mastegar esdevingué normalitat. Com sempre, la primera vegada tot van ser alarmes, però la repetició i la rutina manlleven d’importància fets trascendentals. Aquest instintiu gest d’empassar passà a formar part de la pedagogia diària, en augment jornada rere jornada. Potser fou aquest l’error (o la sort), no prestar atenció a greus símptomes d’una degradació de la ja de per si fràgil criatura.
A la platja, de tant en tant els companys la controlaven amb ullades fogasses per assegurar-se que seguia damunt la gruixuda tovallola blau cel. La memòria volàtil que patia comminava a les hores a transcórrer com segons, el temps es mofava de la noia i se li escolava com la sorra fina, que agafava incansable, entre els esprimatxats dits. Novament la repetibilitat de la immutable imatge que veien els companys, afegit a l’al•licient d’aquella tarda d’especial inspiració (duien, altra vegada més de setze cops sense que la pilota anés per terra), provocà una dilatació considerable dels períodes de control. visual.
Va ser a conseqüència del crit alarmant d’un d’ells que començaren les corredisses. La buscaren per tota la platja, escampats, una batuda de caça. No se’ls passà pel cap, fins després de la segona inspecció que s’hagués pogut endinsar a l’aigua. En el seu moment sabia nedar, però com gairebé tot, la desaforada fúria de la tempesta interna li havia fet desprendre’s dels hàbits.
Veient molta gent dins l’aigua resultà que havia decidit ficar-s’hi inconscient. La sobtà la fredor de l’aigua als peus, més encara quan li arribà a l’alçada del melic. Seguia endavant. Si ningú dels que anava deixant enrere li feia cas seria perquè no en devia tenir-hi lligams, pensà, i que potser la parentela eren aquells caps que suraven a la llunyania, allà per on flotaven les boies. I s’hi encaminà. Va enfonsar-se del tot, sense violents gests d’ofecs, amb tanta naturalitat que passà desapercebuda. Tal com el senyor Sommer del gran Süskind, caminant tranquil fins a no fer peu.
Els plors, rancors càrregues de responsabilitat i adjudicacions de culpes, que no hi haguessin estat de saber que segons abans que l’aigua li submergís el nas s’havia oblidat del reflex acte de la respiració i que amb mar o sense el resultat hagués estat el mateix, aparegueren després, quan es trobà el cos estirat a la vora del mar, immòbil i descolorit.