El metge que havia perdut els orígens.

Després de tot el dia coixejant m’apropo al CAP del costat de casa. Està tancat però un cartell enganxat a la porta de vidre em convida a anar a l’hospital de l’Esperança que es troba tot just al carrer del darrere. No sóc d’anar a metges, però el turmell més s’assembla a un bull blanc que no pas a l’articulació que hauria de ser.

A l’hospital, la noia de la recepció em diu que m’esperi a la saleta, tombant a la dreta del passadís pel que he vingut. Arrossego la cama fins allà. Quasi no tinc temps de recolzar el cul a la cadira que ja em criden. Us imagineu que anés ràpid tot plegat? I jo que ja havia dut un llibre, per si de cas...
Una infermera m’espera i em guia fins a una impol•luta i blanca habitació. Em fa seure al llit i em diu de descalçar-me. Em pregunta què m’ha passat i ho escriu al teclat de l’ordinador de la taula situada a un racó. Ara ve el metge, comenta marxant.
M’espero.
Encara.
Baixo del llit i agafo el diari que he trobat abans. El fullejo.
Arriba el metge. Hola, a veure? M’agafa el peu. Les mateixes preguntes que abans tot i intuir que ja en sabia les respostes. Me’l retorça. Fa mal? No. Et farem unes radiografies. Acompanya’m.
Em calço i surto perseguint-lo, s’estava plantat impacient a la porta. M’insta a seure en unes cadires arrambades al passadís des d’on veig la recepció, i els passejos de pacients i treballadors del centre. Torno al diari. Un noi s’acosta i mira a la paret, hi ha un cabasset transparent, buit, s’allunya i surt. Sospito que m’estava buscant. Als dos minuts torna el metge amb un full que deixa al cabaç. Ara vindran, comenta. Em torno a quedar sol i estic més convençut que segurament si que el noiet havia vingut a veure si li tocava dur-me a fer les fotos.
Acabo el diari.
Agafo la Gioconda Belli i la llegeixo. 15 pàgines si fa no fa. Torna el noi, veus com si que era ell? Segueix-me. Ja el coneixia de quan van mirar-me el colze, molt maco el xicot. 10 minuts després torno a ser a les cadires del passadís. Després de l’experiència temporal anterior, torno a la lectura. Torna el metge i cap a l’habitació altre cop que no s’havia ocupat en tota l’estona. La gent es deu posar més malalta quan no és festiu.
Tens un esquinç (tercer ja). Alguna cosa que no he entès perquè xerra ràpid. Com? No facis esport, pren ibuprofenos. Puc caminar? Si, però no esport. I se’n va.
No m’he sentit pacient. Tinc la estranya sensació de màquina en reparació.

Fer-se metge no és per alguna raó més que simplement arreglar desperfectes corporals?

PD: Quina gran idea Laia!