Vall de Núria

Doncs jo em pensava que era molt més natural. Beneit... Què havia d’esperar si és una de les zones dels Pirineus més anunciades? Evidentment no podia ser altra cosa que un indret de “domingueros” (no m’hi excloc del tot, al cap i a la fi només hi vaig anar, pujar i baixar el mateix dia), però fins aquí mira, normal. Igualment m’esperava, il•lús de mi, un entorn on la natura i la petjada humana estigués més harmonitzada.
Em va sobtar trobar-m’hi tantes instal•lacions que maltracten els ulls de contrast amb la gespa verda del voltant. A veure, sortides a cavall (acceptable), galliner i petita granja per fer contenta la quitxalla de ciutat? (perfecte). Els telefèrics, remuntadors, canons de neu (inevitables tenint en compte que també és estació d’esquí, que per cert, les pistes, fins i tot a l’estiu, es noten un colló, potser en excés). Ara bé, les baixades tobogan (per què amb gespa artificial?)per a tirar-s’hi amb dònuts gegants, les tanques per tot arreu i els ponts d’acabats poc cuidats em van semblar una mica massa ja. Per sort, com que anàvem a caminar, als 5 minuts ja érem rere la muntanya i allà tot quedava amagat i, per fi, et senties lliure. Home, lliure, lliure... 15 minuts, perquè t’anaves trobant gent per tot arreu, en tenien tant o més dret que jo, de ser-hi. El paratge és efectivament bonic, però no sé perquè tant de renom, em sembla recordar que hi ha indrets més inhòspits i interessants. Potser pel fet de no ser tant accessibles són menys llaminers... Tant se val, un molt bon cap de setmana.

Resultat: 5 pics, moral alta, cremada al clatell i cansament important. Tot plegat, molt bé.