La vida és com un riu que acaba amb una cascada, tipus la d’Yguaçú . Al principi, inconscient i gamarús per la poca experiència, allò que cerques és avançar als altres (ser més gran) i remes fort a favor de la corrent.
Arriba un moment on no ho tens tan clar (vora els 15 anys potser) i no remes amb tan. vigor i energia, igualment veus però l’emoció i l’ambició del devenir.
I de cop deixes de bellugar els braços (posem-hi als 25). Tot és dubtós, perquè allà al davant la gent va contracorrent si durant tot aquest temps has avançat convençut? Et deixes dur per la pròpia empenta del riu.
Fins que ho tens clar, fins que veus la brumera allà al fons, els esquitxos que s’enfilen per damunt d’allò que ara veus amb nitidesa i claredat: Un salt d’aigua impossible de sobreviure. Com la resta, comences a esforçar-te a remar contra l’acció de la naturalesa. La petita canoa individual es balanceja. T’esforces a mantenir l’equilibri i malauradament (o per sort) no deixes d’apropar-te a la caiguda final.
T’ha aparegut la primera cana.
Qui té raó depèn quasi sempre de la teva edat. Ara, quan veig joves, penso molt sovint que fan canallades, rucades i que reclamen, en molts casos, sense massa criteri. Jo abans estava entre ells. Jo abans també n’estava convençut. Els tòpics van fent-se realitat (les etapes de, el pare ho sap tot, el pare no sap res, ai si hi fos el meu pare...). Em pregunto com s’ho han fet els meus per mantenir-se estoics als diferents canvis que he anat passant, deixant-me fer, deixant-me créixer. Guiant-me quasi sense adonar-me’n.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada