El primer, L’étranger d’Albert Camus, el vaig sentir anomenar per primera vegada de boca del professor de català d’institut. Un amant de la llengua i d’altres vicis. Si l’hagués llegit aleshores no crec que l’hagués apreciat ni la meitat (ja sigui perquè l’obligació comporta rebuig o per incapacitat comprensiva). No és que sigui un llibre complicat, ni de bon tros, més aviat ho és el protagonista. No, tampoc. És ben bé just al contrari, el protagonista és ben simple, i l’escrit també. Va repetir-nos, l’emblemàtic professor, unes quantes vegades que havien mal traduït el títol, que no era L’estranger, sinó L’estrany, i potser tenia raó. Tracta d’un paio que, de la manera que està redactat, acabes apreciant. Em va saber molt de greu percebre, igual que ell, com tota aquella gent l’odiava, i jo pensava, com els seus companys, que no el coneixien. Mira si n’està de ben escrit que em va fer creure que coneixia un personatge de ficció! No hi copio cap paràgraf, com acostumo a fer, perquè justament és la lentitud dels esdeveniments allò que fa palpar el concepte. Crec que l’argument no és allò que cercava l’escriptor, sinó la percepció d’aquest protagonista seu. Molt bo, molt recomanable.
De l’altre, el Llibre de les bèsties, de Ramon Llull, si que n’escric un de paràgraf. Un de ben clar:“Lo Lleó tramès en aquell lloc, e féu venir lo vedell e el pollí, fill del Cavall, de què porien menjar abundosament. Molt fo irat lo Bou de la mort de son fill, e sí es fo lo Cavall; ensems vengueren-se’n a l’hom, per tal que li servissen, e que los venjàs del falliment que llur senyor havia fet contra ells. Cant lo Bou e el Cavall foren presentats o hom per servir-lo, l’hom cavalcà lo Cavall e féu arar lo Bou.”
Estava a la biblioteca buscant alguna pel•lícula que pogués interessar-me. No va ser el cas i vaig dirigir-me a la zona de “narrativa” per veure què hi trobava. Em vaig perdre, ho vaig saber després, perquè només veia una zona era desmesuradament minúscula respecte la magnitud i disseny de la biblioteca. Cercant vaig arribar al Llull i vaig dir-me: "No t’atreviràs a agafar un llibre escrit al segle XIII". Marica l’últim. M’impressiona que tants anys enrere hi hagués hagut aquest bon home que plasmés una crítica (més aviat un sermonet) tal com aquesta. Però per què em sorprèn que hi hagi hagut gent clarivident i valenta? Què em fa pensar a mi que ara som millors?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada