El millor aparador.

Barcelona no sé si és la millor botiga del món com diu l’anunci, però un bon aparador si que l’és. Quasi que ni caldria que les botigues ensenyessin el seu gènere! A veure, ara a l’estiu no es veu tant, doncs, per bé que els modelets poden ser vistosos (potser fins i tot per la singularitat de tenir ben poc de vestit) no podríem destacar que sigui l’època de dissenys més extravagants. L’hivern, i sobretot la primavera, donen més joc. Que si jaquetes, faldilles, mitges, “leotardos”, bufandes, gorres...
Aquesta entrada se’m va passar pel cap aleshores, però no sé per què no ho he escrit fins ara. Serà que tenia coses millors a dir? Ho dubto, i no perquè aquesta observació sigui brillant, que no sóc qui per dir-ho (i a més no ho crec), si no perquè en general tampoc diria que cap de les anteriors destaqui per la seva importància i impacte. Al•lego a la memòria deficitària més aviat.
Com anava dient, se’m va acudir ja fa un cert temps, quan, passejant pel decorat i enllumenat centre , nadal, vaig veure una noia recolzada contra una paret. Estava perfectament col•locada. De fotografia. De revista. Una semi-boina verda mig escorada cap a la dreta, cabells lliscant per l’altre cantó, bufanda més fosca i un abric a joc, amb el barret. Esperava algú. No recordo què més duia , només que estava perfecta. No vull dir que m’agradés, que no (ni si), era l’estampeta. De postal carall, de pòster de pel•lícula.
Aleshores em vaig fixar en la resta de vianants i transeünts. Tots tenien deixos, ni que fossin quasi imperceptibles de brillant decoració, de pretesa conjunció. I mai sé si jo, que també em miro, sota el meu baix nivell d’exigència, la roba a posar-me, trio tan encertadament els abillaments.

Si voleu que us sigui franc, espero que no, doncs em dona la sensació d’una falsa realitat, d’haver d’estar contínuament pendent de que quedi com pretenc. I no ho vull, no vull ser com aquelles noies que, 2 cops per minut, es recullen el cabell rere l’orella.