Lloms de lluç bullit

Avui PEIX! Si home, que s’ha de menjar de tot.

Val, si mai vas al supermercat (o mercadona o on n’hi hagi) compres lloms de lluç, el Lluc ho ha menjat avui (i així faig rabiar una mica a aquells amb dificultats amb les “ll”). Ah, que siguin congelats, així ho fas quan no vulguis preocupar-te de res.

A casa segur que alguna ceba tens oi? Doncs apa, talladeta a rodanxes i també per la meitat, perquè no quedin anells, sinó mitges llunes (ostres, mitges llunes de ceba... quasi de restaurant de luxe). Més.... No molt més, només un ingredient: Julivert! Val, no sempre n’hi ha, però te’l regalen a la botiga de fruites i verdures de la cantonada, que això no es paga, no sé perquè (mai comprar-lo al supermercat, que allà si que és difícil no pagar...). Afegeix-hi sal, que si no queda una mica ensopit.

Un cop ho tens tot fots el Julivert i la ceba a bullir. Si te’n vols oblidar del tot, a foc lent. Quan ha passat una estona i fots els llucets congelats, que es fan en no res.

Quan ho serveixis pots fer-ho amb maionesa (si és de pot serà totalment com la recepta de casa meva i encara més de solitari vividor) o amb un bon raig d’oli d’oliva.

Per menjar-te’l pots deixar de banda el julivert cuit, que és gairebé només aromàtic-decoratiu.

JA ESTÀ!!

Bon profit!

PD: Aquí està dins l’olla, però ben presentat pot arribar a fer goig, clar que si. De totes maneres, si el peix no et va... tampoc cal que ho provis :).

Violentango

De nou a l’Argentina. Un altra vegada torno a viatjar sense agafar transports. Però em transporto. Aquest cop ha estat pels Violentango.

L’última vegada que els vaig veure va ser poc abans de tornar, un dia? Més o menys. Altre cop de concert. Cony, feia il•lusió, i tant que si! Sempre em passa quan vaig de concert, m’agrada com sona la música en directe. Hi ha moments que dius: Aix, aquí s’han equivocat. Després t’adones que segurament no. Que el disc és una cosa, però que la cançó muta. I més amb ells, sempre experimentant, que ara tenen dos instruments més: el baix, que està per allà, i el violoncel, que juga. És una llàstima que no estiguin més per aquí, ahir, avui i dissabte. Els aniria a veure de nou i a poder ser, quedar-m’hi després, que amb ells, les nits sempre s’allarguen. Em recordo a Buenos Aires, no m’erraria molt si fossin les 3 AM (i amb això ja faríem el títol de l’anterior disc), quan, després del concert, vem anar a fer una hamburguesa a “la costanera” del “Río de la Plata”. Un xiringuito, que obria fins tard per alimentar els animats de les dicoteques properes quan tancaven, ens les va servir suculentes com només la carn Argentina pot estar (i la Uruguaya, va, també). És bo reviure els moments (i no cal la cervesa).

Res tu, que els vagi molt bé la gira Europea d’enguany. De debò que ho desitjo. Per fer-me recordar que d’estils de vida, tants com vulguis. Només s’han de cercar amb més o menys insistència.

Terminator 4 Salvation

Jo dono la barra als meus amics sobre diversos temes altament inútils. Un d’ells és el de les incongruències cinèfiles. No m’explanaré ara en aquest punt doncs ja n’he, fins i tot, escrit un conte: Cinema d’acció.

L’altre dia (ja hi tornem a ser, quan dic l’altre dia no cal que sigui pròxim, de fet fa més d’un més) vaig anar a veure Terminator 4 Salvation. I els va sorprendre que no em semblés malament. I és que a mi em fa una mica de ràbia que per culpa de fer les coses més espectaculars (o per passar-se de llests) es facin incongruències. En aquesta, que no diré que quedarà per la posteritat, no hi apareixen però gaires barrabassades d’aquest estil. Es basa més en la no explicació de fets. Els fets passen, i si no saben explicar-te’ls, doncs no ho fan. No es dediquen a inventar incongruències per intentar-te fer més creïbles situacions que no podrien ser-ho. I això em sembla més bé que mentir. Obviar temes i esperar que ningú s’hi fixi. I es pot dir: Apa! Com ho han fet això? Però contra això hi ha una possible resposta, és el futur i llests. En canvi, si t’intenten raonar incorrectament algun concepte d’aquest estil, moltes vegades s’acaba ficant la pota.

En fi. Que ha de ser molt difícil fer una qualsevol cosa sense errors, n’hi ha però que són més greus: aneu al CAP més proper i fixeu-vos en el gran mural de la Glaucoma (o similar, no recordo de què es tractava) diu així: Tal malaltia la té tanta i gent, i la meitat no el saben (traducció massa literal del castellà).

L'étranger i El llibre de les Bèsties

Dos llibres que fan honor, sota el meu concepte, al renom que tenen.

El primer, L’étranger d’Albert Camus, el vaig sentir anomenar per primera vegada de boca del professor de català d’institut. Un amant de la llengua i d’altres vicis. Si l’hagués llegit aleshores no crec que l’hagués apreciat ni la meitat (ja sigui perquè l’obligació comporta rebuig o per incapacitat comprensiva). No és que sigui un llibre complicat, ni de bon tros, més aviat ho és el protagonista. No, tampoc. És ben bé just al contrari, el protagonista és ben simple, i l’escrit també. Va repetir-nos, l’emblemàtic professor, unes quantes vegades que havien mal traduït el títol, que no era L’estranger, sinó L’estrany, i potser tenia raó. Tracta d’un paio que, de la manera que està redactat, acabes apreciant. Em va saber molt de greu percebre, igual que ell, com tota aquella gent l’odiava, i jo pensava, com els seus companys, que no el coneixien. Mira si n’està de ben escrit que em va fer creure que coneixia un personatge de ficció! No hi copio cap paràgraf, com acostumo a fer, perquè justament és la lentitud dels esdeveniments allò que fa palpar el concepte. Crec que l’argument no és allò que cercava l’escriptor, sinó la percepció d’aquest protagonista seu. Molt bo, molt recomanable.

De l’altre, el Llibre de les bèsties, de Ramon Llull, si que n’escric un de paràgraf. Un de ben clar:

“Lo Lleó tramès en aquell lloc, e féu venir lo vedell e el pollí, fill del Cavall, de què porien menjar abundosament. Molt fo irat lo Bou de la mort de son fill, e sí es fo lo Cavall; ensems vengueren-se’n a l’hom, per tal que li servissen, e que los venjàs del falliment que llur senyor havia fet contra ells. Cant lo Bou e el Cavall foren presentats o hom per servir-lo, l’hom cavalcà lo Cavall e féu arar lo Bou.”

Estava a la biblioteca buscant alguna pel•lícula que pogués interessar-me. No va ser el cas i vaig dirigir-me a la zona de “narrativa” per veure què hi trobava. Em vaig perdre, ho vaig saber després, perquè només veia una zona era desmesuradament minúscula respecte la magnitud i disseny de la biblioteca. Cercant vaig arribar al Llull i vaig dir-me: "No t’atreviràs a agafar un llibre escrit al segle XIII". Marica l’últim. M’impressiona que tants anys enrere hi hagués hagut aquest bon home que plasmés una crítica (més aviat un sermonet) tal com aquesta. Però per què em sorprèn que hi hagi hagut gent clarivident i valenta? Què em fa pensar a mi que ara som millors?

Com un riu

M’ho va comentar un de la feina, molt bon sagal, i entre els dos vem acabar depurant la idea (o deixant anar la imaginació). Diu així:

La vida és com un riu que acaba amb una cascada, tipus la d’Yguaçú . Al principi, inconscient i gamarús per la poca experiència, allò que cerques és avançar als altres (ser més gran) i remes fort a favor de la corrent.
Arriba un moment on no ho tens tan clar (vora els 15 anys potser) i no remes amb tan. vigor i energia, igualment veus però l’emoció i l’ambició del devenir.
I de cop deixes de bellugar els braços (posem-hi als 25). Tot és dubtós, perquè allà al davant la gent va contracorrent si durant tot aquest temps has avançat convençut? Et deixes dur per la pròpia empenta del riu.
Fins que ho tens clar, fins que veus la brumera allà al fons, els esquitxos que s’enfilen per damunt d’allò que ara veus amb nitidesa i claredat: Un salt d’aigua impossible de sobreviure. Com la resta, comences a esforçar-te a remar contra l’acció de la naturalesa. La petita canoa individual es balanceja. T’esforces a mantenir l’equilibri i malauradament (o per sort) no deixes d’apropar-te a la caiguda final.
T’ha aparegut la primera cana.


Qui té raó depèn quasi sempre de la teva edat. Ara, quan veig joves, penso molt sovint que fan canallades, rucades i que reclamen, en molts casos, sense massa criteri. Jo abans estava entre ells. Jo abans també n’estava convençut. Els tòpics van fent-se realitat (les etapes de, el pare ho sap tot, el pare no sap res, ai si hi fos el meu pare...). Em pregunto com s’ho han fet els meus per mantenir-se estoics als diferents canvis que he anat passant, deixant-me fer, deixant-me créixer. Guiant-me quasi sense adonar-me’n.

Vall de Núria

Doncs jo em pensava que era molt més natural. Beneit... Què havia d’esperar si és una de les zones dels Pirineus més anunciades? Evidentment no podia ser altra cosa que un indret de “domingueros” (no m’hi excloc del tot, al cap i a la fi només hi vaig anar, pujar i baixar el mateix dia), però fins aquí mira, normal. Igualment m’esperava, il•lús de mi, un entorn on la natura i la petjada humana estigués més harmonitzada.
Em va sobtar trobar-m’hi tantes instal•lacions que maltracten els ulls de contrast amb la gespa verda del voltant. A veure, sortides a cavall (acceptable), galliner i petita granja per fer contenta la quitxalla de ciutat? (perfecte). Els telefèrics, remuntadors, canons de neu (inevitables tenint en compte que també és estació d’esquí, que per cert, les pistes, fins i tot a l’estiu, es noten un colló, potser en excés). Ara bé, les baixades tobogan (per què amb gespa artificial?)per a tirar-s’hi amb dònuts gegants, les tanques per tot arreu i els ponts d’acabats poc cuidats em van semblar una mica massa ja. Per sort, com que anàvem a caminar, als 5 minuts ja érem rere la muntanya i allà tot quedava amagat i, per fi, et senties lliure. Home, lliure, lliure... 15 minuts, perquè t’anaves trobant gent per tot arreu, en tenien tant o més dret que jo, de ser-hi. El paratge és efectivament bonic, però no sé perquè tant de renom, em sembla recordar que hi ha indrets més inhòspits i interessants. Potser pel fet de no ser tant accessibles són menys llaminers... Tant se val, un molt bon cap de setmana.

Resultat: 5 pics, moral alta, cremada al clatell i cansament important. Tot plegat, molt bé.

El millor aparador.

Barcelona no sé si és la millor botiga del món com diu l’anunci, però un bon aparador si que l’és. Quasi que ni caldria que les botigues ensenyessin el seu gènere! A veure, ara a l’estiu no es veu tant, doncs, per bé que els modelets poden ser vistosos (potser fins i tot per la singularitat de tenir ben poc de vestit) no podríem destacar que sigui l’època de dissenys més extravagants. L’hivern, i sobretot la primavera, donen més joc. Que si jaquetes, faldilles, mitges, “leotardos”, bufandes, gorres...
Aquesta entrada se’m va passar pel cap aleshores, però no sé per què no ho he escrit fins ara. Serà que tenia coses millors a dir? Ho dubto, i no perquè aquesta observació sigui brillant, que no sóc qui per dir-ho (i a més no ho crec), si no perquè en general tampoc diria que cap de les anteriors destaqui per la seva importància i impacte. Al•lego a la memòria deficitària més aviat.
Com anava dient, se’m va acudir ja fa un cert temps, quan, passejant pel decorat i enllumenat centre , nadal, vaig veure una noia recolzada contra una paret. Estava perfectament col•locada. De fotografia. De revista. Una semi-boina verda mig escorada cap a la dreta, cabells lliscant per l’altre cantó, bufanda més fosca i un abric a joc, amb el barret. Esperava algú. No recordo què més duia , només que estava perfecta. No vull dir que m’agradés, que no (ni si), era l’estampeta. De postal carall, de pòster de pel•lícula.
Aleshores em vaig fixar en la resta de vianants i transeünts. Tots tenien deixos, ni que fossin quasi imperceptibles de brillant decoració, de pretesa conjunció. I mai sé si jo, que també em miro, sota el meu baix nivell d’exigència, la roba a posar-me, trio tan encertadament els abillaments.

Si voleu que us sigui franc, espero que no, doncs em dona la sensació d’una falsa realitat, d’haver d’estar contínuament pendent de que quedi com pretenc. I no ho vull, no vull ser com aquelles noies que, 2 cops per minut, es recullen el cabell rere l’orella.

Jo també em quexio, normal

Bona tarda,

Avui al matí, vora les 7i10 he anat a buscar una bicicleta a l’estació de plaça rovira.
Primer m'ha donat la 18 (que tenia, i encara té aquesta tarda) la roda punxada.
L'he tornada.
Posteriorment m'ha donat la 19. Aquesta vegada però, no me l’ha deixada treure, estava marcant verd i vermell.
Quan he tornat a demanar bicicleta m'ha dit que ja en tenia una i que no podia agafar-ne una altra.
He trucat al telèfon d’incidències i m'he hagut d’esperar 10 minuts, temps que he invertit per caminar (córrer, de fet) fins al metro de Joanic, feia tard a la feina. Curiós és que quan més m’afanyo sigui sempre quan més tard faig.
Un cop dins la comunicació sense fils del telèfon mòbil, evidentment, s'ha tallat per manca de cobertura.
Al migdia he tornat a trucar i m'han dit que, efectivament això era així i que hauria d’abonar certa quantitat, que ara ja sé. 7,5€ o fer un mail o declarar incidència.
Això estic fent.
Comprovareu que cada matí n'agafo una i en menys de 10 minuts em planto a sagrada família per anar a treballar, quin remei. Bé, cada matí no, quan no trobo bici haig de córrer de nou.
A més, la dona que, molt atentament m’ha atès al migdia, m’ha comentat que ha estat la pròpia furgoneta “Bicing” qui ha re-activat la bici cap a les 10. Per tant, el propi bicing m’està, ja d’inici, donat una coartada fefaent.
Entenc que s'hagin de prendre mesures contra els freqüents furts i gamberrades, però comprendreu que no pagaré una multa quan qui no ha actuat correctament, no he estat jo, sinó el propi servei (o sistema).


Resto a l’espera d’una més que satisfactòria resposta.

Molt atentament,

Lluc Canals Casals

Noticies?

Titulars de la portada del diari 20 minutos Barcelona:

OBLIGUEN ALS PARES PER LLEI A IMPLICAR-SE EN EDUCAR ALS SEUS FILLS
TAXISTA FA 4 ANYS, PIDOLAIRE ARA (gran amb fotografia)
LES NENES ESPANYOLES ARRIBEN ABANS A LA PUBERTAT. (Abans que què? Que quan? I en petit: Amb menys de 10 anys comencen a madurar, per l’obesitat. Augmenta el risc de càncer)
DOS PACIENTS AMB GRIP A EN ESTAT CRÍTIC Ja més petites es pot llegir:

Mor un nen de 9 anys electrocutat al banyar-se a casa en una piscina inflable.
Les rebaixes arranquen amb descomptes “molt agressius” i sense aglomeracions.
Prop de 15.000 barcelonins opten a algun dels 200 habitatges socials previstos.
Villa , amb via lliure cap al Barça (més gran que les altres, doncs és esport)
Avui fa 40 anys de la primera via de peatge a Catalunya entre protestes.
És dos de juliol: des d’ahir ha pujat la llum, baixat el gas, ens donen punts del carnet...

I jo, innocent de mi, em pregunto. I les notícies on són?

De talls.

Ja t'ho vaig anunciar anteriroment que aquesta entrada aniria d'això.

El tall d’una barra de pa, panet o “barrete” sembla una acció no premeditada i totalment funcional. La primera manera de fer-lo (i la més usual en totes les cases) és aquell que jo anomeno perpendicular (per motius més que obvis). Tens un pa massa gros i decideixes tallar-lo per tenir-ne la mida desitjada per a l’entrepà. Mires i quan t’has decidit ras ras i ja està.
Després van aparèixer les llesques tallades obliqües, i és cert, hi ha més superfície per untar-hi qualsevol potinga i ideals per fer pinxos variats.
Finalment va aparèixer l’enganyabadocs. I aquest és el que practiquen molts bars i tasques. Que si, que si, demanes l’entrepà i t’apareix en dues meitats. De fet fins i tot sembla bonic i, caram, que ben presentat! No és un tall pràctic. És un mètode estudiat, de ben segur!
Mira, tens una quantitat, si el secciones per la meitat fent servir l’anteriorment esmentat perpendicular obtens això. Lògica pura.


Si, en canvi, utilitzes el mètode de l’enganyabadocs, a sobre de quedar més “fashion”, tens el punt positiu de que sembla que n’hi hagi més! I amb la mateixa quantitat!


És quasi màgic.

Sort n’hi ha de que no et deixes enganyar oi?

PD: Elaborats els dibuixos oi?