Em llevo, amb moviments quasi peristàltics (és a dir, inconscients) arribo a la cuina, esmorzo, em vesteixo, m’oblido alguna cosa al pis, i surto de casa a buscar una bicicleta. Si no en trobo és símptoma que faig tard (si sento el despertador de la Laia també) i que hauré de córrer. Arribo a la parada del metro (on deixo la bicicleta) i és aquí on cada dia em trobo una situació similar. Gent, desperta i desvetllada que pren el diari gratuït que els regalen. Quasi abans de tombar la cantonada veig aparèixer un gos pataner amb el comentat diari atrapat entre les dents, orgullós de prestar aquesta ajuda al seu amo. Després, sempre, deixeu-m’ho remarcar, sempre, hi ha un home que en té un bon feix entre les mans (tindrà un bar i vol prestar un servei addicional?), recolzat a la barana i escoltant les acalorades lliçons d’un senyor ja gran (que no cal dir, té la clarividència del millor dels reporters).
La dona que els regala en té una pila immensa, mai les havia vist tant carregades. Amb moviments ràpids i sense aturar-se, dona mecànicament els exemplars a les mans lliures que passen veloces pels costats.
Un dia és curiós, dos també, posteriorment es transforma en normalitat, tot i que inevitablement no pot deixar de fer-me gràcia sentir la veu contundent del vell alliçonador. I de cop va i penso: Cony! que això és, potser, com el Show de Truman! Un muntatge per fer-me creure que la meva vida és tant real com la de tota la resta però que finalment tot és una façana!
I va arribar el moment, quan vaig sortir d’hora (totalment inesperat, perquè us asseguro que em costa una barbaritat llevar-me), amb temps per anar sense cap mena de presses. No va aparèixer el gos, hi havia silenci a l’ambient i la senyora dels diaris no havia arribat. Però qui si que havia arribat eren tots els seus “clients” i estaven esperant, US HO JURO!!! Estaven esperant, fent cua que es posés mans a la obra i els donés allò que ja consideraven seu, la seva ració de fal•làcies informatives de costum. Home, jo puc entendre que t’interessi assabentar-te de què passa pel món, però d’aquí a estar com un estaquirot, dret al mig de la vorera, a que arribi el repartiment... i a sobre de qualitat més que dubtosa... Doncs potser aniria al quiosc i me’n compraria un de pagament, que tampoc és que sigui tant car i a més tendeix a ser més fidel als esdeveniments, vull creure.
I ara hi penso. En aquell moment vaig riure, se’m va escapar, però ara hi penso. Potser si que visc com en el Show de truman, potser si que aquesta gent havia prendre el diari, els van dir: Estigueu aquí, agafeu el diari i desapareixeu. Cada dia igual, però no va venir la repartidora i aleshores què? Doncs a esperar. I em pregunto:
És aquest fet una confirmació de que la vida és realment real o justament el contrari, una muntanya de figurants per fer veure, com a mínim a mi, que la vida és així? Pot ser veritat que la gent es llevi tan d’hora que tingui temps per esperar “le journal” del matí i no fer tard a la feina?
Això és teòricament un espai obert on hi pots escriure, estimat lector, si jo sóc qui crec que sóc. O potser no, potser això també m’ho han fet creure! És possible?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada