15 € (I)

M’obrí la porta de vidre a través la qual em va veure pujar les escales de pedra i observar, dubtós, l’interior del recinte, esperant que amb aquest gest em decidís a entrar. La Laia, però, seguia a sota mirant la suggerent carta per veure si definitivament el menjar la convencia més que no pas la sensació de no encaixar en aquell restaurant.
- Hi ha algú més?
- No, estem sols – li responc des de dalt. La dona encara esperava que hi entrés, no perdia l’esperança de captar els, possiblement, únics clients de la nit.
- Vinga, puja, que ens el mereixem per haver guanyat el premi de fotografia. Ens ho havíem promès. Jo tinc ganes de menjar bo de debò.
Per fi s’anima a entrar. Cert és que no representem l’estereotip de client del restaurant, on sona de fons la versió instrumental de la cançó “As time goes by” en piano i violí com a música ambiental. La llum és tènue i hi ha espelmes a cada taula, copes de cristall de les grosses, per al bon vi, i uns plats blancs, dels quadrats, sobre unes taules negres amb les corresponents cadires a joc. Nosaltres hi entrem amb els nostres jerseis barats comprats al mercat popular d’Asunción o fets per les alumnes de l’internat del Chaco de Paraguay i amb aquests pantalons que ens posem durant una setmana seguida perquè només en duem dos i els altres estan per rentar.
I és que en aquest viatge, de sopars realment bons n’hi ha hagut pocs, però no per això de menys nivell. Que qui ho hauria de dir! Hem sopat a casa del cònsul d’Espanya al Paraguay i també a casa el responsable de comerç internacional, on estàvem colze a colze amb l’ambaixador. Sigui com sigui, els nostres abillaments han estat sempre similars i en l’últim cas mencionat ni l’amfitrió ni l’ambaixador van adonar-se de la nostra presència (o ho van fer veure). És que ni ens coneixien, érem convidats de convidats que, acostumats a no menjar ni gaire variat ni gaire bo, no podíem desaprofitar unes jaleres memorables, amb paio contractat per tallar pernil i tot ( amb samarreta de coll amb les franges de la bandera pàtria) que a sobre, no ens costaven ni un centau.
També puc recordar els meravellosos menjars a casa l’Àlex, ( cap de la meva cosina, també al Paraguay ) a base d’unes fugazzes ( espècie de pastís de pasta de full amb pernil dolç, formatge, ceba i ou dur) de concurs i alguns plats de carn o pollastre servits amb una deliciosa salsa. No estic tan segur de que aquestes “delicatessen” fossin, en propietat, tan genials com les presento. Potser si les hagués menjat un dia qualsevol de fa un any, a casa, m’haguessin semblat simplement bones o correctes. És igual, sigui per la providència temporal ( quan estàvem acostumats a menjar durant tota la setmana “porotos” amb fideus, arròs caldós amb, si teníem sort, un bocinet de carn, “locro” i també pasta greixosa d’algun tall de vaca ) de quan qualsevol àpat que sortís de la rutina era entrar al paradís de noves sensacions, o sigui perquè realment eren especialitats “gourmet”, cosa que m’inclino a pensar, els sopars a ca l’Àlex no s’esborraran mai de la memòria com oasis de plaers i abundàncies en un desert de faves, arròs i pasta massa bullida.
...