La presentació i més...

La xerrada, va ser genial, com no havia de ser-ho? Tot el viatge amb cotxe cap a Santa Maria d’Oló meditant què diríem i què no, ens estem allargant massa, això potser no cal... Al final hi arribem, la fem petar amb en Salva i els seus abans de començar i ens duen a la sala on farem “l’Audiovisual”.
25 persones van venir, no està gens malament tenint en compte que érem 2 que anàvem a explicar les nostres llargues vacances, vull dir, és com anar a veure uns paios que venen i t’expliquen tot el que van fer i que com de bé s’ho van passar mentre tu estaves a casa. Val, no és ben bé així, però igualment va ser una grata sorpresa. Els vem parlar sobretot del Paraguai, aprofitant la presentació. Era xulo veure la cara d’interès del personal. Després els vem passar el vídeo (uns quants ooohhs es van anar sentint). Finalment 4 preguntes i poc més. De tot allò que ens havíem preparat durant el viatge al cotxe... doncs poc, al final va anar sortint sol, diferent i rodat. És que, quan t’agrada allò que expliques, no pot més que sortir-te bé.


I dijous següent vem anar a veure la presentació de la fundació ALDA. És on la meva cosina ve fer de voluntària, també al Paraguai. Una tasca més que digna la que fan aquests. Molt necessària i ben estructurada, la veritat sigui dita. És gràcies a ella i al seu director que vem anar a espetegar a Pa’i Puku i els hi estem plenament agraïts. Va ser emocionant, com no, ara estem sensiblons. Però ens va sobtar l’entorn. Sabem, per haver-hi estat, quines són les condicions que tenen allà, com viuen els beneficiaris dels projectes d’ALDA i com s’ho fan per espavilar-se. I aquí, la sala on es feia l’acte i els assistents a l’acte eren absolutament “pijos”. No ens encaixava la humilitat del treball de la fundació amb la imatge que es palpava. Però al mateix temps, aquesta presentació, no cal dir-ho, li hauria de servir per atrapar encara més gent. I clar, qui més pot donar és qui més té, per tant, no és d’estranyar que hi hagués, a part dels familiars i amics varis, alguns empresaris i gent molt ben vestida.. I la sala que deia tan impecable, doncs era regal, per a aquell acte, d’algú a la fundació i el menjar que van servir igual, i qui el servia eren justament, voluntaris. Així que si ho miraves bé, si que seguies trobant-hi la austeritat que coneixíem, però t’hi havies de fixar, perquè et podia passar fàcilment per alt.

Sempre hi ha motius perquè les coses siguin com són i no sempre són allò que semblen.