La cambrera, també vestida de negre, ens guiava cap una taula de la terrassa que donava a la plaça d’Armes de Cusco. Vam triar la més petita i deixàrem les polloses jaquetes recolzades al respatller de la cadira.
- Siempre hay tanta gente? – Pregunto intentant fer una ganyota irònica que no em devia sortir molt bé ja que, seriosa, respongué que no sabia què passava, potser era que s’acabava la temporada ( estàvem ja al 30 d’agost ) i ens assegura que no era normal. “Home, veient els preus i comparant amb la cinquantena d’altres restaurants de la plaça no em sembla tan estrany” vaig pensar.
Un cop asseguts va desparar la taula, cosa que entenc, perquè quan arribes fa més goig i al mateix temps no comprenc, deformació professional, perquè es fa el doble de feina, no s’optimitzen els recursos, ve a ser un dilema similar al de fer-se el llit al matí per desfer-lo al dormir.
A l’instant següent ens duia les cartes.
Vam estar més de cinc minuts gaudint del simple fet de llegir plats de més de dues línies vam decidir-nos per una amanida ( Oh! Gloriós enciam fresc! ), una espècie d’espinacs gratinats (Ai! Tot aquest temps sense ni sentir-ne la paraula) i un plat de tall d’alpaca, espècie de llama, amb un suc dolç d’un fruit desconegut que ni escrivint-ne el nom, estimat lector, t’aportaria cap informació rellevant. Ja posats, vam demanar també una copeta de vi blanc. És que cony! Bé havíem de celebrar també que ens estàvem medicant contra els paràsits que pul•lulaven pel cos de tant menjar barat, però també genial a la seva manera, dels mercats.
Segur que es van pixar de riure, els cinc cambrers que teníem a la nostra disposició, en veure les cares que se’ns desencaixaven de plaer per una simple amanida. I quan vam començar a plorar de gust delirant pels segons plats , una fregona van haver d’utilitzar.
Tanta joia alimentaria només la puc comparar, si segueixo dins el periple sud-americà del viatge en qüestió, al dinar de desfici que degustàrem a Bariloche a base d’un brillant llom argentí a les fruites del bosc i un peixet acompanyat d’un rissoto de somni.
No ens atrevírem a demanar postres tot i la suggerència, no gens despreciable, de la mousse de maracauyà. Ja estàvem tips, el ventre seguíem sense tenir-lo en plena forma com per exigir-li tant i els 18 soles que costava ( equivalents a quatre dinars de mercat ) vans ser els arguments de pes per desestimar l’oferta.
Contents, satisfets i mig flotant pels carrers de la ciutat vam anar a conciliar el son.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada