Matí

Sona absurd el despertador. D'un bot, que si no m'adormo, em mig incorporo. Agafo el telèfon i intento parar l'alarma. Mal veig la pantalla, tota borrosa de son. On diu desactivar? Hi clico tres vegades fins que la pantalla es posa negra, ja deu estar.

M'alço del llit arrossegant els peus dins les avarques (les meves sabatilles d'estiu). Tanco la porta de l'habitació per amortir l'inevitable guirigall de pots i plats per venir. A la cuina trec, de manera quasi automàtica (però increïblement lenta), la melmelada, la llet fresca, els cereals i una cullera. M'assec a taula, tot mig fosc. Mastego penosament el pa tot llegint per enèsima vegada la direcció de la seu de la marca de cereals i de com d'ideals poden arribar a ser si te'ls prens cada dia acompanyats de fruites.

Deu minuts després, encara amb una cara d'endormiscat que fa caure l'esma del més actiu dels humans, m'apropo al bany, on em rento les dents sense energies. Em mullo la cara. M'agradaria que l'aigua fos més freda, per treure'm d'aquest estat soporífer. Me l'eixugo i ni tan sols m'esforço a mirar al mirall, per no veure com vaig de despentinat.

Entro a la porta i sento un reneg:

- Collons de despertador! - L'entenc i corro a aturar-lo, els fantasmes de la nit em deuen haver confós, com cada dia, i no he pitjat la tecla que pertocava. Ara si, parat.

M'estiro altra cop al llit i sento l'escalf. M'hi arrapo tan com puc, fins que em diu que l'aixafo. Així quedo: somort, tranquil. Ara és el seu, el que sona. Aquest ho pot fer tantes vegades com vulgui. Indica que m'haig de tornar a alçar. Em vesteixo amb la roba que he deixat preparada al vespre, per no fer combinacions impossibles o agafar mudes estripades. I un cop vestit, m'apropo a fer-li un petó. M'atrapa amb els braços llargs que surten de sota els llençols i m'esclafa contra seu, ara no importa si l'aixafo.

- Bon dia – em diu amb una cara que no vull descriure, me la guardo per mi (també és cert que em costaria molt fer-ho bé i per fer-ho malament, doncs millor m'ho estalvio).

- Bon dia maca. - responc tot separant-m'hi. Marxo, que faig tard i no m'agrada córrer com tothom.

Allò que no sap encara, és que aquest serà, de ben segur, el millor moment del dia fins les sis de la tarda. Com cada dia.

El campament d'ESF

Arribava deu minuts tard i les companyes, que esperaven els despistats fora , m'han avisat: “Ara tot just s'estan llevant”. He pujat les escales metàl·liques i he vist tota la colla fent el ruc, ja de bon matí, bellugant-se amorfament per la sala gran de la casa de colònies. És clar, no podia ser d'altra manera.

M'he descalçat, per estar en simbiòsi amb la resta i ràpidament m'he animat a fer el titella, com mogut per uns fils que estiraven les articulacions en direccions oposades. Espatlles enrere, genolls amunt, ara a la dreta, a l'esquerra... Una rotllana, massatges mal executats però plens de bones intencions. M'he sentit com intentant trobar l'escletxa d'aquella closca d'ou que formava el col·lectiu per poder-m'hi trobar a gust allà dins.

Però anar sense calçotets no ajuda gaire a estar tranquil. Tota l'estona pensant si se'm veurà la ratlla del cul quan m'ajupi o si uns indecents pèls es deixaran entreveure quan s'apugi la samarreta. M'ho vaig oblidar tot ahir quan vaig fer la motxilla d'handbol. Un desastre.

Però el sò dels guerrers de noséon ens ha posat a tò. Erem com Úrugs picant de peus davant la gorja de Helm: Forts, acompassats, rítmics. Ja havia entrat dins l'embolcall.

Després, estirats a terra, una visualització. Una llavor, que arrela, que treu una bella flor. No me'n sentia pas, de llavor, però era bonic imaginar-me com aquella tija no parava de treure fulles llargues que ballaven al ritme suau del vent. Aleshores ve un home i l'arrenca, la posa en un test i se l'enduu amb la furgoneta. Per bé que no tinc tendència a empatitzar amb aquesta mena d'activitats, haig de dir que em va fer sentir incòmode. Als prestatges de la botiga, espera la flor dins el seu petit tros de terra fertilitzada. Quan finalment sembla que algú vol agafar-la, llisca feliç entre els dits de la mà i cau a terra, trencant-se el testi perdent els pètals.

Ha estat aleshores quan ens han dit d'escriure què hem estat sentint durant aquesta horeta i he començat amb això, que continuo ara, ja a casa, lluny de l'emoció dels sentiments del moment, lluny de poder transmetre allò que desprenia l'ambient.

Ens hem posat en petits grups de quatre per explicar-nos les pors o neguits que teniem i jo he dit, que tinc por de no semblar-me (a mi, si, què sembli als altres poc m'importa) prou implicat amb les diferents coses que faig. I els he dit que estant a massa llocs i dins massa merders és fàcil que al final, només els sobrevolis. I és que, si em dedico més a les causes perdudes potser perdré allò que més desitjo i si ho faig massa poc, potser no sàpiga trobar-me a mi. És un delicat equilibri.

Aquesta ha estat la primera de les dinàmiques del campament, per entrar en matèria, per confiar amb la resta. Sempre buscant un nou punt de vista. Així és ESF. Així m'agrada que sigui.

El meu diari del Pare

El Lluc explicava avui, a l'hora de dinar, una de les seves darreres aventures. Ha tornat pletòric parlant meravelles de la via ferrada i de com de satisfet estava d'haver-la fet amb el casc vell que li havia deixat de quan feia espeleologia.

-Quan jo era com tu – he començat... Volia continuar amb : i estava enmig d'una gruta, quan s'acabava l'aigua del carburer l'havia d'omplir amb el propi pixat. Però m'he vist obligat a callar pel cor de rialles i uns ulls inquisidors.

- Trenta anys fot que tu eres com jo i vint en duus dient-me aquesta frase! - Has afegit. A la taula han tornat els riures, també els meus.

I tens tota la raó, però igualment la tinc jo.

Jo també vaig jugar a handbol quan era com tu i acabava els partits baldat amb cops i massegades.

Jo també vaig fer bàsquet i em vaig torçar els dits.

Jo també, quan era com tu, sortia amb els amics i a voltes bevia potser més del compte.

Jo també, quan encara no anava a la universitat, flirtejava i somiava amb les nenes del poble.

Jo també vaig acabar estudiant la carrera d'Enginyeria Industrial, al mateix edifici, i, com tu, vaig suspendre'n més d'una.

Jo també volia escapar-me una llarga temporada com vas fer amb la Laia per Sudamèrica. Però em vaig deixar enganyar per les falses promeses d'una gran empresa. En certa manera t'envejo per no haver fet com jo.

Jo també escric, potser no quan era com tu, però poc hi falta. I deixa'm afegir que potser és per això que tu també ho fas.

Lluc, els pots s'assemblen a les olles, diuen.

A voltes un pensament fugaç m'atravessa la ment: I si ens canviessim el lloc? I si tu fossis jo? Podria tornar a fer tot allò que ja he fet i allò que no em vaig atrevir a fer. Però no, jo ja he viscut el quan era com tu i encara et falten una bona trentena d'anys, gairebé el doble dels que tens, perquè, quan siguis com jo, m'expliquis les coses de quan era com tu: La por de perdre la feina voltant la seixantena, la il·lusió del jovent que s'alça, el sentir que no pots córrer i fer el cabra com abans, que ja et guanya el fill fent un pols...

Situacions, moltes d'elles, que jo ja hauré viscut i que no em podré estar de dir-te:

- Quan jo era com tu...

Els Guerra (segona part)

El dia abans que en Magí fes quatre anys el pare, l’Ernest, que volia fer-li un regal especial per l’aniversari, li demanà que sortís al balcó de casa a trenc d’alba, i observés atent el cel. L’Ernest feia cinc anys que s’havia allistat a la secció de paracaigudistes de l’exèrcit, tot i la reticència familiar, al·legant que ara ja no hi havia conflictes i que per res havien de patir, que era una feina absurdament ben pagada. Aquella matinada havia aconseguit convèncer al general de fer el salt sobre el poblat, ja que sempre ho practicaven en un prat sense dificultats i acabaven o sobre algun excrement de les vaques que hi pasturaven o, per tal d’evitar-les, algun gamarús ho feia al camp de blat veí de l’oncle Fermí, que s’emprenyava com un salvatge perquè li destrossaven la collita.

En Magí, excitat, va despertar-se diverses vegades al llarg de la nit, i quan sonà el primer crit del gall, ja feia més d’una hora que donava voltes pel llit i emprenyava als germans amb el moviment del matalàs i el grinyolar de les molles. Es calçà les sabatilles velles i corregué maldestre a cercar la mare perquè li obrís la balconada

– Que no arribo al pany i ja està sortint el Sol, vaaa! -. Amb els ulls plens de lleganyes però contenta de veure el xiquet tan animat, la Ramona l’acompanyà i es van asseure tots dos observant aquell cel que clarejava. Carregada de paciència, ja que en Magí ho estava de tot el contrari, anà responent les preguntes que, com una metralladora, el petit li preguntava. Ho feia sense bacil·lar i amb una concreció que ratllava l’absurd, fins i tot responia aquelles preguntes de les que en desconeixia la resposta, sabedora de que, tal com estava el vailet, segur que no l’escoltava.

-          I perquè el cel es torna blau?

-          Perquè es fa de dia, si no, seria de nit.

-          Ah, i perquè la Lluna ja no hi és?

-          Perquè ha de deixar pas al Sol, surt un i entra l’altre.

Van anar transcorrent els minuts en aquell diàleg sens fi quan, de lluny, es sentiren ben fluix al principi però en constant augment, la remor dels motors d’hèlix dels avions militars. El petit buscà atent l’origen d’aquell soroll que desconeixia fins que la mare li indicà unes taques fosques damunt dels seus caps. Amb uns ulls com taronges, no parava de demanar que què eren aquells punts.

Quan els tingueren ben bé al damunt ja es podien distingir les formes de creus dels avions que els depassaven. En aquell instant, un munt de petits palets sortiren dels ventres d’aquells ocells de ferro (com li agradava dir-ne la Ramona). En obrir-se els paracaigudes el cel s’omplí de cercles blancs.

-          Veus al pare Magí? El veus?

-          El pare està volant allà?

-          Si, és aquell que té aquelles lletres grans al paracaigudes. – Deia la Ramona assenyalant-ne un amb el dit.

-          Aquelles lletres vermelles? Què hi diu mare, que no se llegir. – Afegia excitat.

-          Si, aquelles, veus com mou els braços i cames per saludar-te el pare?

-          Si, però què hi diu mare?

-          Per molts anys Magí.

Fum, núvols, somnis i futurs incerts

Ja hi tornem a ser amb les fumerades! Somnis plens de massa vegades res. Ganes creixents de poder dir aquell adéu tant de temps postergat, de sentir-me recompensat.

Evidentment, estic nerviós. Ara que he arribat a casa me n'adono més. Durant el dia, mentre estava ocupat, no n'era pas massa conscient. O potser si.

Normalment no em sona gairebé mai el telèfon, però avui, ho ha fet en 4 ocasions.

A les 10h he notat la vibració a la butxaca i el so característic de l'espantosa melodia. M'he alçat mentre amb mans tremoloses (i traïdores) intentava treure el telèfon dels pantalons. Una primera ullada a la pantalla: Un número desconegut. He notat el cor bategant fort dins l'aorta i els patacs m'oprimien el cap. Era l'Ajuntament de Sant Just per respondre'm quelcom que avui no m'importava gens. Al migdia, dinant, ha tornat a cantar. Altre cop el neguit.

-No pateixis, seràs la primera en saber-ho, però encara no en sé res. – He dit només despenjar el telèfon. Segurament està nerviosa com jo.

A les cinc i deu minuts, baixant per l'ascensor de la feina, altra vegada. Ara si que podia ser-ho, per parlar tranquils... La mare, si, havia quedat amb ella. 

-Ara arribo mumare, estic tot just sortint.

I a quarts de set s'ha repetit per quarta vegada.

Fins i tot el senyal d'un missatge m'ha posat en alerta. Era l'Eugènia: Estic al casal del Guinardó davant del cartell de la teva xerrada: Aiguaesvida. Sento orgull de tieta.

I jo de tots vosaltres però avui... Avui no serà, penso ja. Tot i així, la boira no desapareix del pit i el pes segueix a les espatlles. I en comptes d'avançar amb altres feines pendents intento alleujar-me aquí.

Potser demà.

Nit de tempesta I

No fou una nit fosca de tempesta, però ho hauria d'haver estat.

Havia arribat uns quaranta minuts més tard de l'hora convinguda. Ja gairebé estava a punt de deixar-me vèncer pel desànim (no hagués estat pas la primera vegada...) i marxar capcot cap a casa quan la vaig veure girar per la cantonada. Estava resplendent, radiant. Duia una camisa blanca, potser una talla massa petita a jutjar per com tibaven els botons a l'alçada dels pits menuts, que feia joc amb aquelles dents perfectament alineades, una faldilla lleugera fins a mitja cama que dansava alegre al ritme dels passos no gens apressats i unes sabates sense cordons que mai he sabut com es calcen. En veure'm assegut al banc amb la mà plena de pedretes que m'entretenia a tirar, sense massa èxit, contra el fanal d'uns metres més enllà, va obrir els immensos ulls turquesa i va somriure'm. Jo, evidentment, no vaig esborrar la cara de badoc fins al cap d'uns minuts. Vaig deixar caure les pedretes de pressa, sense adonar-me que me les fotia damunt les sabates que tot just estrenava, i vaig fregar-me les mans als pantalons de lli blanc, quedant-me lleugerament amarronats a l'alçada de les butxaques. Se'n va adonar, però tampoc va semblar que li'n donés massa importància.

Vem passar la tarda tontejant com a bons adolescents. Primer vem caminar una mica sense rumb, així per passar l'estona, mentre m'explicava l'excusa que havia donat a casa per poder sortir i no estar fent els deures. Recollint tot el valor mal-contingut, vaig atrevir-me a roçar-li el braç un parell d'ocasions, aprofitant moments de complicitat. Jo tenia els pèls tots eriçats.

Li vaig comentar, així de passada tot i tenir-ho estudiat des de la nit anterior, que no massa lluny hi havia una gelateria molt bona que coneixia (ella també, és clar, el poble no és tan gran) i vaig convidar-la a fer-ne un. Jo el vaig triar de cítrics i fruits exòtics, ella en prengué un de xocolata amb avellanes i iogurt.

El destí va voler presentar una situació immillorable, d'aquelles que succeeixen potser tres vegades a la vida i cal saber-les esprémer: Una moto sortí d'un garatge de sobte, ella s'espanta i, saltant mig de costat, va topar amb mi. El meu gelat va esclafar-se sobre la fins aleshores impol·luta camisa blanca. Vaig notar perfectament com es desfeia la bola de vistós color morat i s'amollava a l'incipient pit esquerre. Per uns segons, vaig desitjar ser aquell gelat. La meva reacció va ser lenta, com era d'esperar, i quan vaig aconseguir articular la disculpa, ella ja s'estava eixugant amb el tovalló de paper. Vaig desitjar ser aquell tovalló que anava acariciant el petit turonet i amaranempapant-se del suc de gelat fos. Encara estava jo mig divagant entre les perspectives de ser paper o gelat quan em va preguntar si vivia a la vora.

-Si, un parell de carrers més enllà- vaig quequejar allargant el cap en direcció a ca la mare.

-Val, suposo que podré agafar-te alguna samarreta per canviar-me aquesta camisa bruta oi?

No m'ho podia creure. Guiat pels moviments més automàtics vaig fer assentir amb el cap excessives vegades.

- Apa doncs, anem-hi.- I va enfilar per on li havia indicat. Jo em dedicava a seguir-la, la ment totalment en blanc, incapaç de computar aquella informació mentre ella m'explicava que a casa no volia tornar-hi tan d'hora, que si no ja no la deixarien marxar altra cop.

La mare no hi era, havia marxat fora el cap de setmana després de fer-me prometre que no faria festes al vespre i ma germana havia anat a dormir a casa una amiga. Li ho vaig comentar, encara no sé perquè, i va riure trapella. Li vaig donar un parell o tres de samarretes de ma germana, vaig creure que li anirien més bé i agafant-me-les va encaminar-se cap al lavabo. No es va molestar a ajustar la porta i vaig entreveure-li l'esquena quan es va treure la roba: No duia sostenidors i la visió d'aquella pell tersa i morena gairebé em fa caure de cul.

Encara no m'havia mogut ni un centímetre quan va sortir, ja canviada. Li quedava fabulosa la samarreta lila d'escot molt obert de ma germana.

- No tindràs una bossa per guardar això?- Preguntà ensenyant-me el manyoc de la camisa.

Després d'aconseguir-li'n una va proposar de mirar una pel·lícula al sofà i li vaig dir que remenés. Va triar-ne una del Tom Cruisse, d'acció (jo vaig maleir la meva poca vista per no haver llogat res amb un caire més romàntic, el Quadern de Noah hagués estat tot un encert) i ens vam estirar al sofà.

Tot i haver-la vista una bona mà de vegades, anava perdent el fil cada cop que notava un moviment del sofà. Inquiet, m'aixecava a fer crispetes al microones (encara que no ens haguéssim acabat les que havia fet anteriorment) i aprofitava per agafar aire a la cuina, nerviós. En algun moment àlgid, de tensió, va estrènye'm la mà. El contacte fi dels seus dits em provocava un nosequè que em deixava rígid com un pal. Aleshores oblidava de què anava la pel·lícula i trigava ben bé deu minuts a recuperar l'atenció, la respiració i el ritme cardíac.

Quan va acabar el film, ja era fosc, i vaig oferir-li una cervesa que va acceptar ràpidament. Però aleshores va sonar el seu telèfon mòbil. Eren els pares que la cridaven per sopar. Des de la cuina vaig sentir com intentava convèncer-los per quedar-se a casa l'amiga (jo, vaig deduir) però no va sortir-se'n. Jo estava repenjat a la porta, mirant-la discutir amb l'aparell, veient com se li obrien i tancaven les narius cada cop més de pressa i com anava alçant la veu.

- Val, joder!- va cridar penjant i tirant el telèfon al sofà. Estava preciosa enfadada. Els cabells, abans llisos, s'havien estarrufat una mica (per haver estat dues hores escarxofada al sofà i per haver-se'ls tocat massa quan discutia amb els pares) i als ulls s'hi percebia una brillantor desconeguda.

Em va agafar les mans, em va donar un petó a la galta i va marxar tot disculpant-se. Havia passat una molt bona tarda, va dir-me.

Jo em vaig quedar amb les dues cerveses a les mans, un pessigolleig a les galtes i pensant que si hagués plogut potser si que s'hagués quedat... Vaig desitjar que llamps i trons ens visitessin a l'instant, però el cel estava clar, fins i tot podia veure'n les estrelles.

No fou una nit fosca de tempesta, però ho hauria d'haver estat.

La xerrada de la SEAS: Aigua, un dret, no una mercaderia

Els drets humans es van crear com a eina per garantir unes condicions mínimes i bàsiques per a la supervivència i el bon desenvolupament humà, tan individual com en societat. Per tant, un dret humà no es considera com a tal fins que no està en risc la seva obvia garantia. L'any 2010, les NN.UU. van declarar l'aigua com un dret humà, és a dir, s'ha pogut constatar en més d'una i de dues ocasions, que hi ha gent al món, i no precisament poca, que està clarament per sota els llindars mínims pel que fa a l'accés a l'aigua potable i al sanejament.

Es considera que 1.200 milions de persones viuen sense accés a l'aigua potable i unes 2.600 ho fan sense accés al sanejament, això és un 18% i un 40% de la població mundial respectivament. Tota aquesta gent no viu als deserts.

Se sent a dir que l'aigua és un bé escàs, que n'hem de fer un ús responsable. Això només és cert si seguim volent més i més aigua per a usos de, potser, dubtosa utilitat social (se m'acuden, així de passada, L'Eurovegas o el projecte d'una pista d'esquí coberta a Barcelona). Per tant és més una qüestió de voluntat política, que de pròpia escassetat del recurs. Sempre acabarem tenint escassetat si abusem del que tenim, fins i tot de l'aire!

Al llarg de la història les diferents autoritats governamentals i les pròpies comunitats han considerat (i es considera encara) l'aigua com un bé comú, de tots. Fins fa relativament poc, l'abastament ha estat un deure i obligació pública. Les grans infraestructures per tal d'assegurar una aigua en quantitat i qualitat suficient han estat sempre a mans dels governs. Però en només 20 anys, s'han estat fent esforços titànics (campànyes de maquillatge d'empreses privades, de descrèdit cap a les entitats públiques, d'opacitat informativa...) per arrencar aquest ben fonamentat concepte i permetre que entitats privades siguin les responsables de l'abastament de l'aigua als ciutadans. Al nostre país, la campanya de descrèdit més recent, és el cas de les empreses públiques de l'ACA i d'ATLL (aigües del ter-Llobregat), que estan constantment sortint als diaris.

La finalitat darrera d'una gran empresa privada és: fer diners. I els diners es fan, entre d'altres tripijocs que no venen al cas, venent productes (o idees, o esbarjo, o fum...). Per tant, un interès que aquestes empreses acostumen a tenir és l'increment de les bendes per tal d'augmentar els beneficis. Si, com és el cas del nostre territori, la demanda i l'oferta d'aigua estan en un punt de delicat equilibri (per no dir directament en desequilibri ecològic com ja va denunciar el senyor Josep Maria Niñerola antic cap de departament de l'ACA aquí mateix a la SEAS), què fa pensar que l'empresa privada tingui un interès en reduir els consums d'aigua dels ciutadans? Quins motius trobarien per tal d'evitar les pèrdues d'aigua a la xarxa mentre sigui més rendible economicament bombejar-la dels aqüifers?

S'ha intentat justificar reiteradament que hi ha unes suposades “lleis del mercat” que propicien una major competitivitat, però això només podria arribar a ser cert en condicions de lliure competència. Quan ens disposem a analitzar el sector de l'aigua en municipis (o més amunt!!!) ens trobem amb situacions tals com: Quantes companyies ofereixen els seus serveis a un mateix habitatge? La xarxa de clavegueram, està duplicada per tal de propiciar l'entrada a altres empreses? I qui va crear aquesta xarxa en darrera instància? La veritat és que l'aigua es gestiona com a MONOPOLI i per tant, tots els avantatges atorgats als mercats són fal·làcies i paraules que se les enduu el vent.

Podriem estudiar perquè es privatitza o concessiona la gestió de l'aigua. Veuriem que l'urgència de cash en moments puntuals (com l'actual) dels municipis o ciutats són moments propicis. Però això és de tenir la vista bastant curta, és pa per avui i gana per demà. Perquè el ciutadà ha de pagar el benefici d'aquesta empresa si, en el cas que fos pública, aquest no hauria d'existir? El 2009 Agbar va declarar uns beneficis que rondaven els 164M€, el mateix import que va costar la torre que ara s'imposa al perfil de la ciutat de Barcelona, per mi, una clara demostració de poder. Absurdament podriem pensar que aniria creixent un bolet (siguem educats) cada any. Però no va ser així: Aquest any passat la mateixa empresa declarava uns dividents als seus accionistes pel valor de 90M€ mentre alguna sucursal seva pactava EROs amb el govern de la Generalitat. Diners dels ciutadans que van a mans alienes. Siguem llestos: I si aquests diners desaprofitats els reinvertissim a la xarxa? I si utilitzessim aquests cèntims per millorar el gust de l'aigua de l'aixeta i ajudar a estalviar a les famílies que es veuen empeses a comprar, per aquest motiu, aigua embotellada (que és entre 400 i 1000 vegades més cara). Molts estudis demostren que, en general, el cost de l'aigua, quan és gestionat per entitats públiques és menor que quan ho fa el sector privat.

Sabem quina empresa gestiona l'aigua al nostre poble? És una empresa pública o privada? Forma part d'un grup empresarial més gran? És, aquest grup, català o ja ni tan sols té cap vincle, encara que fos emocional, amb el territori del que s'aprofita? Sabem com aquestes mateixes empreses han actuat més enllà de les nostres fronteres? Hem après alguna cosa dels resultats de la privatització de l'aigua a països empobrits? Europa segueix les mateixes pautes que Espanya? I les institucions Financeres internacionals, què afavoreixen? Tot això pot ajudar-nos a tenir una idea de què son capaces de fer. Tot això ens pot ajudar a tenir una idea més clara d'allò que volem i què ens interessa. Potser una opció seria la gestió pública, transparent i participativa de l'aigua?

L'aigua és un dret i no una mercaderia. És massa important per ser considerada només diners i beneficis econòmics.