Nit de tempesta I

No fou una nit fosca de tempesta, però ho hauria d'haver estat.

Havia arribat uns quaranta minuts més tard de l'hora convinguda. Ja gairebé estava a punt de deixar-me vèncer pel desànim (no hagués estat pas la primera vegada...) i marxar capcot cap a casa quan la vaig veure girar per la cantonada. Estava resplendent, radiant. Duia una camisa blanca, potser una talla massa petita a jutjar per com tibaven els botons a l'alçada dels pits menuts, que feia joc amb aquelles dents perfectament alineades, una faldilla lleugera fins a mitja cama que dansava alegre al ritme dels passos no gens apressats i unes sabates sense cordons que mai he sabut com es calcen. En veure'm assegut al banc amb la mà plena de pedretes que m'entretenia a tirar, sense massa èxit, contra el fanal d'uns metres més enllà, va obrir els immensos ulls turquesa i va somriure'm. Jo, evidentment, no vaig esborrar la cara de badoc fins al cap d'uns minuts. Vaig deixar caure les pedretes de pressa, sense adonar-me que me les fotia damunt les sabates que tot just estrenava, i vaig fregar-me les mans als pantalons de lli blanc, quedant-me lleugerament amarronats a l'alçada de les butxaques. Se'n va adonar, però tampoc va semblar que li'n donés massa importància.

Vem passar la tarda tontejant com a bons adolescents. Primer vem caminar una mica sense rumb, així per passar l'estona, mentre m'explicava l'excusa que havia donat a casa per poder sortir i no estar fent els deures. Recollint tot el valor mal-contingut, vaig atrevir-me a roçar-li el braç un parell d'ocasions, aprofitant moments de complicitat. Jo tenia els pèls tots eriçats.

Li vaig comentar, així de passada tot i tenir-ho estudiat des de la nit anterior, que no massa lluny hi havia una gelateria molt bona que coneixia (ella també, és clar, el poble no és tan gran) i vaig convidar-la a fer-ne un. Jo el vaig triar de cítrics i fruits exòtics, ella en prengué un de xocolata amb avellanes i iogurt.

El destí va voler presentar una situació immillorable, d'aquelles que succeeixen potser tres vegades a la vida i cal saber-les esprémer: Una moto sortí d'un garatge de sobte, ella s'espanta i, saltant mig de costat, va topar amb mi. El meu gelat va esclafar-se sobre la fins aleshores impol·luta camisa blanca. Vaig notar perfectament com es desfeia la bola de vistós color morat i s'amollava a l'incipient pit esquerre. Per uns segons, vaig desitjar ser aquell gelat. La meva reacció va ser lenta, com era d'esperar, i quan vaig aconseguir articular la disculpa, ella ja s'estava eixugant amb el tovalló de paper. Vaig desitjar ser aquell tovalló que anava acariciant el petit turonet i amaranempapant-se del suc de gelat fos. Encara estava jo mig divagant entre les perspectives de ser paper o gelat quan em va preguntar si vivia a la vora.

-Si, un parell de carrers més enllà- vaig quequejar allargant el cap en direcció a ca la mare.

-Val, suposo que podré agafar-te alguna samarreta per canviar-me aquesta camisa bruta oi?

No m'ho podia creure. Guiat pels moviments més automàtics vaig fer assentir amb el cap excessives vegades.

- Apa doncs, anem-hi.- I va enfilar per on li havia indicat. Jo em dedicava a seguir-la, la ment totalment en blanc, incapaç de computar aquella informació mentre ella m'explicava que a casa no volia tornar-hi tan d'hora, que si no ja no la deixarien marxar altra cop.

La mare no hi era, havia marxat fora el cap de setmana després de fer-me prometre que no faria festes al vespre i ma germana havia anat a dormir a casa una amiga. Li ho vaig comentar, encara no sé perquè, i va riure trapella. Li vaig donar un parell o tres de samarretes de ma germana, vaig creure que li anirien més bé i agafant-me-les va encaminar-se cap al lavabo. No es va molestar a ajustar la porta i vaig entreveure-li l'esquena quan es va treure la roba: No duia sostenidors i la visió d'aquella pell tersa i morena gairebé em fa caure de cul.

Encara no m'havia mogut ni un centímetre quan va sortir, ja canviada. Li quedava fabulosa la samarreta lila d'escot molt obert de ma germana.

- No tindràs una bossa per guardar això?- Preguntà ensenyant-me el manyoc de la camisa.

Després d'aconseguir-li'n una va proposar de mirar una pel·lícula al sofà i li vaig dir que remenés. Va triar-ne una del Tom Cruisse, d'acció (jo vaig maleir la meva poca vista per no haver llogat res amb un caire més romàntic, el Quadern de Noah hagués estat tot un encert) i ens vam estirar al sofà.

Tot i haver-la vista una bona mà de vegades, anava perdent el fil cada cop que notava un moviment del sofà. Inquiet, m'aixecava a fer crispetes al microones (encara que no ens haguéssim acabat les que havia fet anteriorment) i aprofitava per agafar aire a la cuina, nerviós. En algun moment àlgid, de tensió, va estrènye'm la mà. El contacte fi dels seus dits em provocava un nosequè que em deixava rígid com un pal. Aleshores oblidava de què anava la pel·lícula i trigava ben bé deu minuts a recuperar l'atenció, la respiració i el ritme cardíac.

Quan va acabar el film, ja era fosc, i vaig oferir-li una cervesa que va acceptar ràpidament. Però aleshores va sonar el seu telèfon mòbil. Eren els pares que la cridaven per sopar. Des de la cuina vaig sentir com intentava convèncer-los per quedar-se a casa l'amiga (jo, vaig deduir) però no va sortir-se'n. Jo estava repenjat a la porta, mirant-la discutir amb l'aparell, veient com se li obrien i tancaven les narius cada cop més de pressa i com anava alçant la veu.

- Val, joder!- va cridar penjant i tirant el telèfon al sofà. Estava preciosa enfadada. Els cabells, abans llisos, s'havien estarrufat una mica (per haver estat dues hores escarxofada al sofà i per haver-se'ls tocat massa quan discutia amb els pares) i als ulls s'hi percebia una brillantor desconeguda.

Em va agafar les mans, em va donar un petó a la galta i va marxar tot disculpant-se. Havia passat una molt bona tarda, va dir-me.

Jo em vaig quedar amb les dues cerveses a les mans, un pessigolleig a les galtes i pensant que si hagués plogut potser si que s'hagués quedat... Vaig desitjar que llamps i trons ens visitessin a l'instant, però el cel estava clar, fins i tot podia veure'n les estrelles.

No fou una nit fosca de tempesta, però ho hauria d'haver estat.

La xerrada de la SEAS: Aigua, un dret, no una mercaderia

Els drets humans es van crear com a eina per garantir unes condicions mínimes i bàsiques per a la supervivència i el bon desenvolupament humà, tan individual com en societat. Per tant, un dret humà no es considera com a tal fins que no està en risc la seva obvia garantia. L'any 2010, les NN.UU. van declarar l'aigua com un dret humà, és a dir, s'ha pogut constatar en més d'una i de dues ocasions, que hi ha gent al món, i no precisament poca, que està clarament per sota els llindars mínims pel que fa a l'accés a l'aigua potable i al sanejament.

Es considera que 1.200 milions de persones viuen sense accés a l'aigua potable i unes 2.600 ho fan sense accés al sanejament, això és un 18% i un 40% de la població mundial respectivament. Tota aquesta gent no viu als deserts.

Se sent a dir que l'aigua és un bé escàs, que n'hem de fer un ús responsable. Això només és cert si seguim volent més i més aigua per a usos de, potser, dubtosa utilitat social (se m'acuden, així de passada, L'Eurovegas o el projecte d'una pista d'esquí coberta a Barcelona). Per tant és més una qüestió de voluntat política, que de pròpia escassetat del recurs. Sempre acabarem tenint escassetat si abusem del que tenim, fins i tot de l'aire!

Al llarg de la història les diferents autoritats governamentals i les pròpies comunitats han considerat (i es considera encara) l'aigua com un bé comú, de tots. Fins fa relativament poc, l'abastament ha estat un deure i obligació pública. Les grans infraestructures per tal d'assegurar una aigua en quantitat i qualitat suficient han estat sempre a mans dels governs. Però en només 20 anys, s'han estat fent esforços titànics (campànyes de maquillatge d'empreses privades, de descrèdit cap a les entitats públiques, d'opacitat informativa...) per arrencar aquest ben fonamentat concepte i permetre que entitats privades siguin les responsables de l'abastament de l'aigua als ciutadans. Al nostre país, la campanya de descrèdit més recent, és el cas de les empreses públiques de l'ACA i d'ATLL (aigües del ter-Llobregat), que estan constantment sortint als diaris.

La finalitat darrera d'una gran empresa privada és: fer diners. I els diners es fan, entre d'altres tripijocs que no venen al cas, venent productes (o idees, o esbarjo, o fum...). Per tant, un interès que aquestes empreses acostumen a tenir és l'increment de les bendes per tal d'augmentar els beneficis. Si, com és el cas del nostre territori, la demanda i l'oferta d'aigua estan en un punt de delicat equilibri (per no dir directament en desequilibri ecològic com ja va denunciar el senyor Josep Maria Niñerola antic cap de departament de l'ACA aquí mateix a la SEAS), què fa pensar que l'empresa privada tingui un interès en reduir els consums d'aigua dels ciutadans? Quins motius trobarien per tal d'evitar les pèrdues d'aigua a la xarxa mentre sigui més rendible economicament bombejar-la dels aqüifers?

S'ha intentat justificar reiteradament que hi ha unes suposades “lleis del mercat” que propicien una major competitivitat, però això només podria arribar a ser cert en condicions de lliure competència. Quan ens disposem a analitzar el sector de l'aigua en municipis (o més amunt!!!) ens trobem amb situacions tals com: Quantes companyies ofereixen els seus serveis a un mateix habitatge? La xarxa de clavegueram, està duplicada per tal de propiciar l'entrada a altres empreses? I qui va crear aquesta xarxa en darrera instància? La veritat és que l'aigua es gestiona com a MONOPOLI i per tant, tots els avantatges atorgats als mercats són fal·làcies i paraules que se les enduu el vent.

Podriem estudiar perquè es privatitza o concessiona la gestió de l'aigua. Veuriem que l'urgència de cash en moments puntuals (com l'actual) dels municipis o ciutats són moments propicis. Però això és de tenir la vista bastant curta, és pa per avui i gana per demà. Perquè el ciutadà ha de pagar el benefici d'aquesta empresa si, en el cas que fos pública, aquest no hauria d'existir? El 2009 Agbar va declarar uns beneficis que rondaven els 164M€, el mateix import que va costar la torre que ara s'imposa al perfil de la ciutat de Barcelona, per mi, una clara demostració de poder. Absurdament podriem pensar que aniria creixent un bolet (siguem educats) cada any. Però no va ser així: Aquest any passat la mateixa empresa declarava uns dividents als seus accionistes pel valor de 90M€ mentre alguna sucursal seva pactava EROs amb el govern de la Generalitat. Diners dels ciutadans que van a mans alienes. Siguem llestos: I si aquests diners desaprofitats els reinvertissim a la xarxa? I si utilitzessim aquests cèntims per millorar el gust de l'aigua de l'aixeta i ajudar a estalviar a les famílies que es veuen empeses a comprar, per aquest motiu, aigua embotellada (que és entre 400 i 1000 vegades més cara). Molts estudis demostren que, en general, el cost de l'aigua, quan és gestionat per entitats públiques és menor que quan ho fa el sector privat.

Sabem quina empresa gestiona l'aigua al nostre poble? És una empresa pública o privada? Forma part d'un grup empresarial més gran? És, aquest grup, català o ja ni tan sols té cap vincle, encara que fos emocional, amb el territori del que s'aprofita? Sabem com aquestes mateixes empreses han actuat més enllà de les nostres fronteres? Hem après alguna cosa dels resultats de la privatització de l'aigua a països empobrits? Europa segueix les mateixes pautes que Espanya? I les institucions Financeres internacionals, què afavoreixen? Tot això pot ajudar-nos a tenir una idea de què son capaces de fer. Tot això ens pot ajudar a tenir una idea més clara d'allò que volem i què ens interessa. Potser una opció seria la gestió pública, transparent i participativa de l'aigua?

L'aigua és un dret i no una mercaderia. És massa important per ser considerada només diners i beneficis econòmics.

L'avi de 100 anys que va saltar per la finestra

Era divendres. Si hagués estat un divendres normal hauria anat amb autobus fins a Sant Just per entrenar, un cop acabada la jornada laboral, i hauria aprofitat el trajecte per acabar de llegir el llibre. M'havia promès acabar-lo en dues setmanes, doncs l'havia començat veloç i és de fàcil llegir. Tan absurd com això.

Però la Laia va tenir festa, les raons no les vaig acabar d'entendre, i el cas és que havia anat a dormir a casa els pares. Cosa que li va permetre fer-me arribar la moció a l'ajuntament, però això és una altra història que ara no ve al cas. Després, com que tenia un dinar a mollet, va agafar el cotxe.

I així va ser que em tocà a mi de guardar-lo, aprofitant que jo tornava al poble. Com és d'esperar, per bé que tinc la costum de llegir mentre camino, procuro no fer-ho quan tinc les mans al volant. És, sobretot, una qüestió de seguretat, com entendreu.

Un cop a casa els pares, ara els meus, vaig berenar galetes sucades amb suc de fruites, rememorant les tardes passades bocabadat davant del televisor mirant els dibuixos animats. Seguien tenint aquell bon gust que recordava, però els dibuixos ja no m'atreien.

Mentre feia temps, vaig ensopegar amb un paquetet petit i vaig recordar un missatge que el pare m'havia deixat al telèfon: Potser tard, però Sant Jordi ha passat per casa. No vaig esperar que vinguessin i el vaig obrir. La porta dels 3 panys era el títol. Com que no tenia a mà el de l'avi de 100 anys que m'havia promès enllestir, vaig començar a fullejar aquest nou estirat al puf del menjador. I em vaig adormir, com em passa cada matí al metro.

Em va despretar sobtadament la detestable melodia del telèfon i el Xavier, amb qui havia quedat per fer unes cerveses abans de l'esport, va anunciar-me enfadat que la moto que li havia venut l'Albert quatre anys enrere era una tros de ferralla odiós. Que l'havia deixat tirat on acaba la diagonal, just abans del baixant que passa per sota la ronda. Després d'estar despotricant una estona, va acabar entenent la raó d'aquella inesperada aturada del motor. Li vaig haver d'argumentar que entrava dins la normalitat que una moto, si no li omples el dipòsit després de dos dies de fer-la rodar amb reserva, acabés negant-se a donar una volta més a les rodes. I que en cap cas ho havia de considerar una rebel·lia mecànica contra d'ell. Li vaig suggerir que empenyés fins la gasolinera que, sortosament, no quedava massa lluny i era tot baixada. Jo l'esperaria a la terrassa de Can Ginestar, fent la primera.

I cap allà vaig fer cap. Vaig trobar-hi el Juan, amb un parell més de pesones que no coneixia i em vaig asseure amb ells. Aleshores algú va trucar al Juan i va desaparèixer de la conversa. Semblava que era una qüestió de feina. Esfumat el meu nexe d'unió amb els altres habitants d'aquella taula, també van fer-ho els possibles eines d'interacció. Tots dos van abaixar el cap, van agafar els smartphones i es van posar a omplir-los de ditades.

Van passar més de quinze minuts amb un preciós mutisme. El Sol es ponia rere els xiprés, l'aire començava a fresquejar i la cervesa entrava fresca gola aball. Aleshores va arribar el Xavier, encara furiós i em va repetir la marranada de la seva moto. Una gavina va passar per damunt nostre rient, com fan sempre. Li vaig dir al Xavier que m'havia fet pensar amb els corbs dels dibuixos del Doctor Slump, que passaven per davant la pantalla cridant: Babau, babau.

Vam riure i el divendres va tornar a ser divendres.

Octaveta Mani 15M

Bones, després de mig mes de silenci... Lluita social! :

Les polítiques actuals del govern Català i Espanyol no fanmés que empènyer cap a la privatització de tots els serveis que encara quedaven en mans públiques. I l'aigua no n'és una excepció: 

Empreses com ATLL, que en el moment de la seva creació va estar definida com "estratègica" per a l'interès del poble català, sembla que ja no està considerada com a tal pel nou govern de torn. Si no és estratègica una empresa que vetlla per mantenir els cabals ecològics dels rius, una empresa que aporta aigua a més d'una cinquantena de municipis, una empresa que abasteix a més de 4 milions de catalans (la meitat de la població catalana), aleshores... què més pot considerar-s'hi? No podem permetre que se'ns venguin així!

El sector privat NO és la solució! A Barcelona, i a 20 municipis de l'àrea metropolitana més, l'empresa privada AgBar està gestionant l'aigua de manera ilegal! No existeix cap concessió, no hi ha hagut mai un concurs públic, no hi ha transparència! Allò que si que existeix és una sentència que així ho certifica. No tenen dret a cobrar-nos la tarifa perquè és il·legal!

La gestió de l'aigua és un Monopoli, i per tant no pot estar en mans d'empreses privades que cerquen el màxim benefici monetari dels accionistes i no el benestar del poble.

No podem permetre que diners dels ciutadans marxin cap a butxaques privades en forma de dividents quan pel clavegueram es per el 30% de l'aigua en forma de fuites i es plantegen grans infrastructures per trasbassar rius d'arreu.

No podem permetre que es fabriquin torres enormes, mentre s'acomiaden amb ERO's més d'un centenar de treballadors. No es pot permetre que uns s'enriqueixin mentres a d'altres se'ls talla el subministrament per no poder pagar.

Però encara que no t'ho creguis, si que podem triar! I triem una empresa pública, transparent i participativa. Però necessitem el teu recolzament.

Aiguaesvida és una plataforma ciutadana que lluita contra l'onada privatitzadora dels governs. Que empeny per mantenir allò que és nostre a les nostres mans! Que busca la mobilització ciutadana i la desobediència civil!

Perquè queden estratègies per tombar els interessos monetaris privats, ara més que mai, estem actius!

Si t'hi animes, estarem el proper dilluns a les 16:45h al Fòrum dels pobles dins l'espai Crisi Ecològica de la plaça Catalunya.

I sempre a http://aiguaesvida.wordpress.com.

Per a més informació pots contactar-nos a:

aiguaesvida@gmail.com

ESTEM EN CONTACTE, MOVEM-NOS PER L'AIGUA!

Yow i el fracàs matrimonial

El sentència caigué en favor de la senyora Yeng: Es quedava la casa i la custòdia dels dos menuts. Fou irrefutable, justícia en estat pur, per més que el senyor yow defensés reiteradament, davant del jutge, que estava perdent la família per culpa de la feina i res més i que ell n'era el responsable darrer. No vaig poder més que estar d'acord amb la resolució.

El senyor Yow havia vingut al meu despatx d'advocats amb els papers del divorci que li havia enganxat al front la seva dona tan bon punt havia tornat del viatge al congrés de Mòbils de Barcelona. Per ell havia estat, i era, una sorpresa absoluta, trobar-se amb aquells papers que el desterraven dels fruits d'allò que havia estat sembrant al llarg de la seva vida d'esforços. Em deia que tot havia estat anant sempre de meravella amb la seva dona i que no podia entendre aquell canvi de comportament sobtat, aquella fúria amb que la dona li havia etzibat un: “No dorms més en aquesta casa! I quan tornis, vine amb això firmat!” mentre me'ls ensenyava visiblement alterat, movent els braços com les branques d'una olivera quan la saccegen per treure'n les olives.

Haviem estat planejant la defensa. Li havia fet veure la peli americana Kramer contra Kramer, perquè s'adonés que no sempre havia de guanyar la senyora i que, si allò que deia era cert, no hi havia motius per pensar que ell no podria sortir-ne satisfet. A més, va contractar un detectiu que esperàvem ens esclarís si hi havia algun altre home. El senyor Yow només podia entendre-ho així.
 
Em deia que si, que viatjava bastant per temes de feina. Ocupava un càrreg important en una important companyia japonesa fabricant de telèfons de mòbils (i d'altres absurds invents que estimulen l'aïllament). Barcelona havia estat la darrera destinació, important, clau i estratègica pel futur de l'empresa, no podia faltar-hi, al·legava. Això ho posava una mica difícil, però el comportament recent de la senyora només feia que afavorir els nostres interessos, li deia jo, sense voler contestar les seves trucades, escridassant-lo i perdent els nervis cada cop que es trobaven.

Ens vem plantar al jutjat convençuts de la victòria tot i no tenir absolutament cap evidència de res en absolut. En Yow, que en general diua lentilles, va posar-se ulleres, per semblar més humà i responsable (consell meu) i va ser el primer en prestar declaració. El procés es desenvolupava segons haviem planejat, però em sorprenia la calma i serenor de l'altra part. Al costat, la senyora Yeng, d'ulls potser més ammetllats que l'estàndar japonès, somreia i comentava obertament anècdotes del progarma de televisió del dia anterior. Vestia d'estar per casa, només faltaven les sabatilles d'animals per donar la imatge de no prendre-s'ho seriosament. Semblava que estiguessin al bar de la cantonada i no als tribunals.

Quan va pujar, digué: “No us explicaré cap història. No intentaré convencer-vos de que sóc una persona respectable i íntegre. No m'inventaré res per fer-vos veure que darrere d'aquestes ulleres de pasta noves del senyor Yow s'amaguen uns ulls pervertits i mentiders.” es girà cap al jutge i demanà posar un video. Ell accedí i donà l'ordre de dur els aparells necessaris. Ella continuà dient: “Jo admirava aquest home, de debò que l'admirava, veia compromís i bona predispocisicó per tot arreu i entenia els caps de setmana sense ell al costat pel lloc que ocupava a la companyia. No era un simple assalariat, era un dirigent de la gran corporació, era un càrreg important. I m'encantava saber de la importància de les trobades on anava. Aquí, al Japó, es parlava molt per sobre del congrès de mòbils de Barcelona, si, quatre novetats i poc més. I vaig decidir veure el telenoticies de la televisió local, que segur parlaven més profundament de l'event internacional.” Aparegueren uns homes arrossegant un projector, un petit ordinador i una pantalla. La senyora Yeng allargà un paper on hi havia escrita una adreça d'internet: http://www.tv3.cat/3alacarta. "Ni tan sols m'he pres la molèstia de traduir allò que diuen els presentadors del telenotícies", digué, "en tot cas, parlen català per si els interessa entrar en detalls."

Els homes posaren en marxa tot l'entremat de calbejats i escrigueren la direcció. Ella digué de buscar la data del congrès. I allà aparegueren uns quants videos. Seleccionaren el del telenotícies vespre. Les imatges s'anaven succeïnt: ara la parella de presentadors saludant, ara la dona. Un resum inicial dels fets destacats de la jornada, si, ja sortien els estants i mòbils que queien a terra sense trencar-se. Alguns trets, nens ferits carregats per pares desesperats carrer enllà, un munt de pols per un edifici alcançat per la bala d'un tanc de l'exèrcit d'algun païs contra el seu propi poble. El presentador parlant, un concert. Havien passat una desena de minuts quan tornà a sortir amb lletres grans l'estant de de la companyia i justament una entrevista al senyor Yow. La traduïen en directe però vam poder entresentir el seu curt discurs en japonès, de fons. Res que embrutés la imatge del meu client, ans al contrari, sortia ben plantat, vestit elegant i explicant les meravelles del darrer gadget que acabaven de treure al mercat. Vaig pensar que fins i tot li feien bona propaganda. Ell somreia satisfet. El tribunal popular estava perplex, no entenia on volia anar a parar la senyora Yeng, que s'ho mirava fredament, una màscara de guix semblava esborrar-li qualsevol possible expressió facial.

I aleshores, immediatament després de l'entrevista, les imatges d'una dona ballant despullada en un clup nocturn, estava d'esquena, no se la podria pas reconnèixer, però davant seu, i de cara a la càmara, hi havia tres homes, amb la boca oberta, posat obscè i mirada perduda a l'entrecuix i els pits belluguets de la stripper. Un d'ells, amb el vestit descompost i la corbata mal col·locada, allargà la mà per acariciar-li una cuixa, mig enfilant-se a l'escenari. Era el senyor Yow. Tornà el presentador al centre de la pantalla i la senyora Yeng digué que no calia continuar, podien parar la projecció. No podia estar-hi més d'acord. No calia aprofundir més. Brillant, vaig pensar.

La resolució fou presa en els següents cinc minuts.

L'endemà els diaris anaven plens de fotos amb l'escàndol. I el senyor Yow, que seguia defensant davant dels mitjans ara, que la feina li havia fet fracassar el matrimoni. Va acabar perdent, també, la feina. La companyia no podia permetre's aquesta imatge i ell tornà a ser portada.

aires de solitud

Jo vinc d'un silenci, no antic, però si llarg. Penso cada cop que, surto del metro.
Ulls llegint llibres. Ulls tancats, colls torts i boques entreobertes. Ulls damunt de diaris gratuïts que s'han entregat just abans d'entrar. Ulls perduts a la paret del davant. Ulls clavats a pantalles menudes and dits que premen aquí i allà deixant-hi ditades. I ni un so més enllà del renou del metro o la música que s'esmuny dels cascs del jove que l'escolta massa forta. Més d'un centenar de persones i un silenci eixordidor. Una bona mostra de solitud comunitària, del fruit de l'individualisme imperant.
Un silenci que potser es veu sobtat pel ritme malgirbat d'una melodia d'acordeó poc practicada.
Un silenci que potser es veu escapçat per la veu forta d'un home que passa citant, i sovint mostrant, les seves desgràcies tot pregant la benevolència de, majoritàriament, les senyores.
Un silenci que potser es veu esquinçat pel dringar d'unes monedes dins un petit coci que carrega un anciana caminant de tort i que a punt està de caure amb els moviments, a voltes bruscs, del comboi.
Un silenci esbotzat per joves beguts a mitja tarda, que creuen tenir el món a les seves mans i no tenen res més que un forat a la butxaca i un pedal de nassos.
Un silenci triturat pels crits eufòrics d'aquells que van a veure el partit, de l'esport que sigui, a l'altra punta de la ciutat.
Els diners van, definitivament, a mans d'aquells que més en tenen.

Els Guerra (primera part)

“L’havia vist en molt poques ocasions i sabia fer-ne el nus, però fins avui, mai havia vist la forca des del punt de vista del penjat. Moltes gràcies per donar-me’n la oportunitat”. Aquestes van ser les darreres paraules de l’avi, li havia sentit dir a la mare quan el pare s’allistà a l’exèrcit.
La família Guerra semblava tenir quelcom més que una simple herència de llinatge en el cognom. Si s’haguessin dit Mort, o Tret, o Medalla hagués estat igualment apropiat per la família, doncs les guerres sempre els havien acompanyat. La rovellada memòria de l’Àvia Eutàsia, que acumulava, fabricava i confonia evocacions del passat, els hi recordava constantment l’ombra que planava terrible sobre la família. Tots els homes havien format part d’aquesta eina, la guerra, que no fa més que segar vides i regalar medalles pòstumes. Ho feren al bàndol oficial i al revolucionari, vestint lluents uniformes o amb la mateixa pudent i esfilagarsada camisa de quadres de l’avi, en altes posicions o fregant els barracons.
La casa guardava totes les absurdes medalles atorgades sempre massa tard, al valor inexistent, a l’excusa de la pàtria i a l’engany d’una bandera, un drap massa tacat de sang. En tenien de totes les formes i colors, algunes de ben lluentes amb gravats de supèrflues àguiles, altres amb creus fosques o llances creuades, i d’altres improvisades amb el darrer cul de la llauna de llegums en conserva que havia tastat en Felip tot creuant els Pirineus, “deien que havia de ser el darrer viatge... i així fou”, afirmava la mare aixecant els ulls i bufant un aire ple de tristor. La prestatgeria n’estava plena, 37 en total, que procuraven mantenir-les tan brillants que algunes, de tant fregar, havien anat perdent el to original.
Cap home havia depassat la trentena en aquella casa, mentre que les dones gaudien d’una singular longevitat. Tan és així que el naixement d’en Magí, el darrer d’atrevir-se a treure el cap d’entre les cansades cames de sa mare, no fou pas celebrat amb la cridòria i joia que si reberen les tres germanes. Fou la primera de les clatellades que la vida li etzibà, potser per aquest motiu no calgué que la llevadora el posés cap per avall i li escalfés el cul per arrencar el primer plor. La marranada inicial fou sorollosa però continguda i de les poques que mai li sentí la Ramona, la mare, que assentia confusa i mig preocupada quan, primer les dides i després les professores de l’escola, li deien que el seu vailet era un encant que no donava cap mena de maldecaps. No li semblava pas normal i secretament esperava trobar-lo gemegant algun dia, de petit per qualsevol fotesa d’infant malcriat i ja d’adolescent pels infortunis del més que probable amor no correspost. El veia com un estrany entre els seus, però entre l’instint matern que li deia que aquell infant d’ulls grans sense llum era especial i les inculcades obligacions de mare que s’havien anat passant de generació en generació li prodigà les mateixes manyagues que als seus germans.