Els Guerra (primera part)

“L’havia vist en molt poques ocasions i sabia fer-ne el nus, però fins avui, mai havia vist la forca des del punt de vista del penjat. Moltes gràcies per donar-me’n la oportunitat”. Aquestes van ser les darreres paraules de l’avi, li havia sentit dir a la mare quan el pare s’allistà a l’exèrcit.
La família Guerra semblava tenir quelcom més que una simple herència de llinatge en el cognom. Si s’haguessin dit Mort, o Tret, o Medalla hagués estat igualment apropiat per la família, doncs les guerres sempre els havien acompanyat. La rovellada memòria de l’Àvia Eutàsia, que acumulava, fabricava i confonia evocacions del passat, els hi recordava constantment l’ombra que planava terrible sobre la família. Tots els homes havien format part d’aquesta eina, la guerra, que no fa més que segar vides i regalar medalles pòstumes. Ho feren al bàndol oficial i al revolucionari, vestint lluents uniformes o amb la mateixa pudent i esfilagarsada camisa de quadres de l’avi, en altes posicions o fregant els barracons.
La casa guardava totes les absurdes medalles atorgades sempre massa tard, al valor inexistent, a l’excusa de la pàtria i a l’engany d’una bandera, un drap massa tacat de sang. En tenien de totes les formes i colors, algunes de ben lluentes amb gravats de supèrflues àguiles, altres amb creus fosques o llances creuades, i d’altres improvisades amb el darrer cul de la llauna de llegums en conserva que havia tastat en Felip tot creuant els Pirineus, “deien que havia de ser el darrer viatge... i així fou”, afirmava la mare aixecant els ulls i bufant un aire ple de tristor. La prestatgeria n’estava plena, 37 en total, que procuraven mantenir-les tan brillants que algunes, de tant fregar, havien anat perdent el to original.
Cap home havia depassat la trentena en aquella casa, mentre que les dones gaudien d’una singular longevitat. Tan és així que el naixement d’en Magí, el darrer d’atrevir-se a treure el cap d’entre les cansades cames de sa mare, no fou pas celebrat amb la cridòria i joia que si reberen les tres germanes. Fou la primera de les clatellades que la vida li etzibà, potser per aquest motiu no calgué que la llevadora el posés cap per avall i li escalfés el cul per arrencar el primer plor. La marranada inicial fou sorollosa però continguda i de les poques que mai li sentí la Ramona, la mare, que assentia confusa i mig preocupada quan, primer les dides i després les professores de l’escola, li deien que el seu vailet era un encant que no donava cap mena de maldecaps. No li semblava pas normal i secretament esperava trobar-lo gemegant algun dia, de petit per qualsevol fotesa d’infant malcriat i ja d’adolescent pels infortunis del més que probable amor no correspost. El veia com un estrany entre els seus, però entre l’instint matern que li deia que aquell infant d’ulls grans sense llum era especial i les inculcades obligacions de mare que s’havien anat passant de generació en generació li prodigà les mateixes manyagues que als seus germans.