Yow i el fracàs matrimonial

El sentència caigué en favor de la senyora Yeng: Es quedava la casa i la custòdia dels dos menuts. Fou irrefutable, justícia en estat pur, per més que el senyor yow defensés reiteradament, davant del jutge, que estava perdent la família per culpa de la feina i res més i que ell n'era el responsable darrer. No vaig poder més que estar d'acord amb la resolució.

El senyor Yow havia vingut al meu despatx d'advocats amb els papers del divorci que li havia enganxat al front la seva dona tan bon punt havia tornat del viatge al congrés de Mòbils de Barcelona. Per ell havia estat, i era, una sorpresa absoluta, trobar-se amb aquells papers que el desterraven dels fruits d'allò que havia estat sembrant al llarg de la seva vida d'esforços. Em deia que tot havia estat anant sempre de meravella amb la seva dona i que no podia entendre aquell canvi de comportament sobtat, aquella fúria amb que la dona li havia etzibat un: “No dorms més en aquesta casa! I quan tornis, vine amb això firmat!” mentre me'ls ensenyava visiblement alterat, movent els braços com les branques d'una olivera quan la saccegen per treure'n les olives.

Haviem estat planejant la defensa. Li havia fet veure la peli americana Kramer contra Kramer, perquè s'adonés que no sempre havia de guanyar la senyora i que, si allò que deia era cert, no hi havia motius per pensar que ell no podria sortir-ne satisfet. A més, va contractar un detectiu que esperàvem ens esclarís si hi havia algun altre home. El senyor Yow només podia entendre-ho així.
 
Em deia que si, que viatjava bastant per temes de feina. Ocupava un càrreg important en una important companyia japonesa fabricant de telèfons de mòbils (i d'altres absurds invents que estimulen l'aïllament). Barcelona havia estat la darrera destinació, important, clau i estratègica pel futur de l'empresa, no podia faltar-hi, al·legava. Això ho posava una mica difícil, però el comportament recent de la senyora només feia que afavorir els nostres interessos, li deia jo, sense voler contestar les seves trucades, escridassant-lo i perdent els nervis cada cop que es trobaven.

Ens vem plantar al jutjat convençuts de la victòria tot i no tenir absolutament cap evidència de res en absolut. En Yow, que en general diua lentilles, va posar-se ulleres, per semblar més humà i responsable (consell meu) i va ser el primer en prestar declaració. El procés es desenvolupava segons haviem planejat, però em sorprenia la calma i serenor de l'altra part. Al costat, la senyora Yeng, d'ulls potser més ammetllats que l'estàndar japonès, somreia i comentava obertament anècdotes del progarma de televisió del dia anterior. Vestia d'estar per casa, només faltaven les sabatilles d'animals per donar la imatge de no prendre-s'ho seriosament. Semblava que estiguessin al bar de la cantonada i no als tribunals.

Quan va pujar, digué: “No us explicaré cap història. No intentaré convencer-vos de que sóc una persona respectable i íntegre. No m'inventaré res per fer-vos veure que darrere d'aquestes ulleres de pasta noves del senyor Yow s'amaguen uns ulls pervertits i mentiders.” es girà cap al jutge i demanà posar un video. Ell accedí i donà l'ordre de dur els aparells necessaris. Ella continuà dient: “Jo admirava aquest home, de debò que l'admirava, veia compromís i bona predispocisicó per tot arreu i entenia els caps de setmana sense ell al costat pel lloc que ocupava a la companyia. No era un simple assalariat, era un dirigent de la gran corporació, era un càrreg important. I m'encantava saber de la importància de les trobades on anava. Aquí, al Japó, es parlava molt per sobre del congrès de mòbils de Barcelona, si, quatre novetats i poc més. I vaig decidir veure el telenoticies de la televisió local, que segur parlaven més profundament de l'event internacional.” Aparegueren uns homes arrossegant un projector, un petit ordinador i una pantalla. La senyora Yeng allargà un paper on hi havia escrita una adreça d'internet: http://www.tv3.cat/3alacarta. "Ni tan sols m'he pres la molèstia de traduir allò que diuen els presentadors del telenotícies", digué, "en tot cas, parlen català per si els interessa entrar en detalls."

Els homes posaren en marxa tot l'entremat de calbejats i escrigueren la direcció. Ella digué de buscar la data del congrès. I allà aparegueren uns quants videos. Seleccionaren el del telenotícies vespre. Les imatges s'anaven succeïnt: ara la parella de presentadors saludant, ara la dona. Un resum inicial dels fets destacats de la jornada, si, ja sortien els estants i mòbils que queien a terra sense trencar-se. Alguns trets, nens ferits carregats per pares desesperats carrer enllà, un munt de pols per un edifici alcançat per la bala d'un tanc de l'exèrcit d'algun païs contra el seu propi poble. El presentador parlant, un concert. Havien passat una desena de minuts quan tornà a sortir amb lletres grans l'estant de de la companyia i justament una entrevista al senyor Yow. La traduïen en directe però vam poder entresentir el seu curt discurs en japonès, de fons. Res que embrutés la imatge del meu client, ans al contrari, sortia ben plantat, vestit elegant i explicant les meravelles del darrer gadget que acabaven de treure al mercat. Vaig pensar que fins i tot li feien bona propaganda. Ell somreia satisfet. El tribunal popular estava perplex, no entenia on volia anar a parar la senyora Yeng, que s'ho mirava fredament, una màscara de guix semblava esborrar-li qualsevol possible expressió facial.

I aleshores, immediatament després de l'entrevista, les imatges d'una dona ballant despullada en un clup nocturn, estava d'esquena, no se la podria pas reconnèixer, però davant seu, i de cara a la càmara, hi havia tres homes, amb la boca oberta, posat obscè i mirada perduda a l'entrecuix i els pits belluguets de la stripper. Un d'ells, amb el vestit descompost i la corbata mal col·locada, allargà la mà per acariciar-li una cuixa, mig enfilant-se a l'escenari. Era el senyor Yow. Tornà el presentador al centre de la pantalla i la senyora Yeng digué que no calia continuar, podien parar la projecció. No podia estar-hi més d'acord. No calia aprofundir més. Brillant, vaig pensar.

La resolució fou presa en els següents cinc minuts.

L'endemà els diaris anaven plens de fotos amb l'escàndol. I el senyor Yow, que seguia defensant davant dels mitjans ara, que la feina li havia fet fracassar el matrimoni. Va acabar perdent, també, la feina. La companyia no podia permetre's aquesta imatge i ell tornà a ser portada.