Saber estar

Des de fa un parell de minuts que l'estic veient, aixecant el cap cada tres segons, mirant-nos per sobre les ulleres, nerviós, esbufegant i rascant-se el poc cabell curt que li queda.
Doncs jo m'ho vaig prendre com qui no vol la cosa, com un dia prenent el sol, que per cert no acostumo a fer.
Si, la veritat és que era un punt ridícul – concedeixo.
No vau fer res aleshores? I amb el director va passar res?- Pregunta un dels pocs d'oficines que no va venir, un dels pocs considerats “responsables”, d'aquells que tenen estudis “superiors” que van fer vaga. Vist així, penso, no sé a quines espatlles han de recaure les nostres esperances...
Si, va ser curiós quan va sortir la cap de RRHH. - Afegeix el company del comitè mentres, al fons de la sala, segueixen els ulls del cap del laboratori clavats en nosaltres tres. - Ens convidà a anar a fer un cafè al bar del costat, i aquest, – senyala cap a mi amb el cap, rient - quan ens ens allunyavem, feia divertits comentaris de si estavem pactant amb el diable. És més, al final es va quedar i no va venir!
Home, és que era una mica trist, és com demanar als sindicats que lluitin per nosaltres i es mantinguin ferms i després sopin amb el govern o la patronal en llocs de luxe, que ho fan- responc – I és més, em sembla molt contradictori estar demanant que la gent no vagi a treballar i al mateix temps, que estiguin darrere la barra...
De cua d'ull, veig com s'aixeca i, directe, s'apropa a nosaltres. Jo ja reia per sota el nas.
Si estic totalment d'acord amb tu, però jo sóc més de no donar tanta importància als esdeveniments poc rellevants.
En el fons va ser una mescla de tot. - Insisteixo - El dia abans m'estaven recriminant el meu comportament i ara volien convidar-me. No m'agrada la hipocresia, ni l'amabilitat de cara i la punyalada per l'esquena.
El cap ja esta a la nostra alçada. Després d'esperar un segon ficant el cap a la conversa, esperant que les orelles l'aturin, fa una T amb les mans, el símbol del temps mort. El mirem.
Perdoneu – diu. I dirigint-se al company afegeix – Com està la prova de xocs tèrmics?
No puc evitar quedar-me'l mirant amb cara de cul. Si allò que vol és que no xerrem en hores de feina, només cal que ho digui. Però immediatament m'envaeix una enorme llàstima per aquell home que no pot entendre que més enllà de la feina hi ha altres aspectes importants. Que perquè la màquina rutlli no només s'ha de fer anar sense manteniment. Que els engranatges s'han de cuidar i enfortir. Que si tot s'ho carrega un, més val que no esperi res dels altres.
Evidentment, ens dispersem i tornem a les nostres tasques. Queda pendent, per quan marxi, comentar la jugada que acaba de fer, entre nosaltres i aquells que no hi han estat.
M'adono que ha guanyat tan poc amb aquell acte, tan poc...
Davant meu tinc la pantalla amb un informe a mig escriure, que espera, pacient. Com s'ha de fer.