aires de solitud

Jo vinc d'un silenci, no antic, però si llarg. Penso cada cop que, surto del metro.
Ulls llegint llibres. Ulls tancats, colls torts i boques entreobertes. Ulls damunt de diaris gratuïts que s'han entregat just abans d'entrar. Ulls perduts a la paret del davant. Ulls clavats a pantalles menudes and dits que premen aquí i allà deixant-hi ditades. I ni un so més enllà del renou del metro o la música que s'esmuny dels cascs del jove que l'escolta massa forta. Més d'un centenar de persones i un silenci eixordidor. Una bona mostra de solitud comunitària, del fruit de l'individualisme imperant.
Un silenci que potser es veu sobtat pel ritme malgirbat d'una melodia d'acordeó poc practicada.
Un silenci que potser es veu escapçat per la veu forta d'un home que passa citant, i sovint mostrant, les seves desgràcies tot pregant la benevolència de, majoritàriament, les senyores.
Un silenci que potser es veu esquinçat pel dringar d'unes monedes dins un petit coci que carrega un anciana caminant de tort i que a punt està de caure amb els moviments, a voltes bruscs, del comboi.
Un silenci esbotzat per joves beguts a mitja tarda, que creuen tenir el món a les seves mans i no tenen res més que un forat a la butxaca i un pedal de nassos.
Un silenci triturat pels crits eufòrics d'aquells que van a veure el partit, de l'esport que sigui, a l'altra punta de la ciutat.
Els diners van, definitivament, a mans d'aquells que més en tenen.