Camins

Caminava distreta, totalment absorta amb els aparadors que li anaven passant pel davant a cada pas. La boca amb l’obertura inconscient, ni molt ni poc. El ritme el marcava l’àvia que l’empenyia i la guiava.
Les veia venir des de lluny i creia que tenia prou espai per l’esquerra, entre elles i la paret, per passar-hi bé. Just abans del creuament, la petita allarga la mà i estira, algun absurd detall l’haurà captivada i vol atansar-s’hi.
Per no fer-les anar per terra, la gran i la petita, vaig haver de fer una cabriola de les més lluïdes. Els estranys i espasmòdics moviments junt amb el sord so dels peus tocant a terra van activar l’àvia que sento com diu:
- Marta – allargant la a, signe inequívoc del desesper - vigila, que no veus què fas?
Vaig estar a punt de dir-li que no és preocupés ara, tenia tota la vida per endavant per fer-ho i amb assumptes potser fins i tot més superflus. Ara li tocava descobrir el món i créixer-hi. Però no, vaig seguir caminant, ni tan sols em vaig girar, participant així de la incomunicació típica i trista de la metròpolis.

La fugida

Sabia que el llac no queia lluny, si s’afanyava potser hi trobaria refugi a temps. Si decidia no moure’s i quedar-se totalment quieta, muda i aguantant la respiració potser la sort l’acompanyaria i passarien de llarg. L’espetec proper pel trencament de dues branques, de fa temps caigudes en terra, sota els peus dels seus perseguidors feren saltar-li totes les alarmes internes. La por inundà els pulmons, s’instal•là al cervell i ennuvolà la raó. L’instint actuà, les cames reaccionaren autònomes i proveïdes d’una energia desconeguda començaren la correguda. El desesperat moviment anava de la mà de la despreocupació d’on posava peus i mans. La fressa del fullam i el sotabosc indicaven la seva presència i localització. Seguir endavant era, ara si, l’única alternativa.
De sobte un raig de sol l’enlluernà, havia deixat enrere el bosc, havia arribat a la gran rasa de grava. Sempre li havien dit els ancians de no creuar-la mai, que tants hi havien perdut la vida i que a l’altre cantó només hi havia perills i malastrugança, eren presa fàcil dels tirans. Ho havia fet duta per la curiositat i per absurdes juguesques i ara en patia les conseqüències. Creuar aquells tres o quatre metres que feia el camí de carro que comunicava cal Perer amb la carretera nacional i la civilització se li feu una eternitat. Un cop a l’altre cantó s’atreví a guaitar furtivament darrere seu i entre la malesa entrellucà els malvats rostres. Braços s’aixecaren i l’assenyalaren, sentí els crits com trons furiosos. Saltà el marge de la carretera i prosseguí la fugida. Percebia l’amenaça cada cop més propera, l’estaven encalçant, però el llac també era allà mateix, darrere el turó. No volia tombar-se de nou, un segon podria ser necessari. La pujada fou dura, i desesperançadora. Les fulles patinaven avall i tenia la sensació de no avançar gens. Sentia l’alè calent del perill al clatell. Sense ni mirar on queia feu l’últim salt des del capdamunt i, de l’aire estant, sentí l’estrèpit del gegantí cos caient al sobre el munt, justa abans que l’aigua li tapés les orelles. Quasi l’atrapen. S’havia salvat.
Va endinsar-se ben dins les profunditats i, protegida per les algues es veié amb esma per mirar amunt. Tres cares de galtes rosades i llavis grossos sortiren per sobre el la penya. Obrien i tancaven la boca però ella, d’allà estant, ja no en sentia res. Amb uns bastons remenaren l’aigua durant alguns minuts de suplici. S’aferrà fort al les plantes properes no separant-se de terra. Aviat se’n cansaren i marxaren entre renecs i imprecacions.
Passat un temps prudencial s’atreví a treure el cap.
- Croac – Avisà, i per tot el bassal sentí la resposta calorosa de familiars i amics
- Croac, croac, croac.

Platero y Yo

Si poguessis pujar dalt, al terrat de casa, veuries un món enllà d’aquestes parets. Sabries que els crits que sents cada matí, Nútria, surten de diminutes boques de les criatures de la guarderia que tenim a sota. Si els teus ulls veiessin com un parell juguen a disparar-se amb pistoles invisibles; com un s’aprofita de ser més gran i pren allò que tenien els mes menuts; com dos ploren rius de pena perquè un tercer no els deixa beure l’aigua, salvadora i transparent, de la fonteta del pati; com uns mostren, pomposos i orgullosos, les darreres joguines, grogues, blaves, malves, que els pares els han comprat a aquells que no s’ho poden permetre, aleshores entendries perquè de gran som com som.

Si quan el sol, ataronjat i enrogit de vergonya, s’amaga per no veure més el desastre que il•lumina i la fosca cau damunt els homes, poguessis estar al sostre que ens protegeix, Nútria, veuries com les estrelles, en comptes d’omplir la vacuïtat del cel nocturn amb infinits punts de llum i esperança, sembla que hagin caigut i estiguin engabiades dins les cases de les persones que les malgasten i omplen de tristor. Tan sols la lluna, solitària plata, pot mantenir-se allà damunt dels nostres caps, ensenyant-los el camí de tornada i, de moment, no es dona per vençuda. Aleshores entendries, perquè tu si que ets llesta no com nosaltres, com és que el món s’està morint i no ens en volem adonar.

L'observador

Al metro un home està assegut a l’últim seient d’una de les cantonades del comboi. La jaqueta plegada sobre els genolls i un llibre obert, a les mans. Inconscient deixa entreveure les dents sovint, alguna narrada ocurrència li deu fer gràcia. Cada cop que el metro s’atura, aixeca la mirada just per damunt de la bora del llibre i observa el personal que entra. Ara un punki, ara el rastes, la dona madura de pits generosos, la jove d’ulleres escandaloses, la vella inestable amb el seu acompanyant no més segur que, galant, li cedeix lloc...
Poc després entra un cinquantí prim de barba gris i llarga i de roba esparracada amb un acordió que ha vist hores millors. Tan bon punt tanquen les portes es posa a tocar alguna melodia a voltes distingible. Decideix deixar estar el llibre, creu que pitjor que no donar-li diners és fer-lo invisible, no fer-li cas. Observa els companys de trajecte i com tots, sense excepció, han tombat el cap en direcció contrària al miserable músic que o està prou enllà per no adonar-se’n, o està avesat al punyent menyspreu. Els vells perquè el terra els té absorts en somnis de joventut són perdonats. La ulleruda ha estat descarada i està totalment oposada a l’acció. Seguint la ronda hi ha tres jovencelles de no més de disset que fan mofa. Un desagradable desig li remou les entranyes, i passa a observar al veí més lentament del que pretenia. Aquest es força a llegir, però duu més de cinc minuts a la mateixa plana. Més enllà un dorm i dos més ho fan veure. La música sona durant ben bé tres parades i després passa a recollir el fruit de les notes. L’aire omple generosament el barret, alguns però s’han dignat a fer-li que no amb la mà, d’altres han afegit un condescendent somriure, la majoria ni s’han immutat i l’home del llibre segueix, amb els ulls, el trist caminar de l’individu quan surt, esperant una millor oportunitat i acollida. A l’endinsar-se novament dins l’immutable túnel s’adona que havia de marxar amb el pobre músic, tant observar l’ha distret i haurà de tornar enrere.
La preocupació li arruga el front, li marcaran tard a la feina.

Objecció Fiscal

Avui tornaré al traumatòleg, espero que em digui altres mètodes d’actuació. Fa massa que estic tancat a casa, pres lliure. I avui, justament, m’he fixat en un pamflet que vaig agafar durant la darrera Mercè, primer dia, justament, del meu enclaustrament. Era aquest:


Em va cridar l’atenció i justament estant, com estic, tan en contra de l’exèrcit i ara m’he mirat que deu ni do la força que pot tenir. Així que avui m’he disposat a mirar per la xarxa què s’ha fet i què es pot seguir fent. M’he trobat que esquerra republicana ja va presentar una proposta de llei el 2006, només els verds van estar-hi d'acord, aquí n’adjunto el video:

http://www.solidaries.org/ofiscal/video.htm

És cert que pot ser un pal mirar-lo, és llarg, és el parlament (acció al cinema) però ostres si val la pena. Es poden veure les dues espanyes. Des dels fervorosos lluitadors perquè tiri endavant, passant pels que diuen que hi estan d'acord però que com que sembla difícil dur-la endavant, o que no està del tot ben redactada voten en contra. Però fins i tot s’intenta justificant l’exèrcit per les “missions de pau”, per les seves actuacions amb grans catàstrofes naturals (prestige, incendis) i els defineix com un exèrcit no bel•ligerant sinó pacifista i que ajuda a democratitzar països i la consolida. En fi, no entenc que aquesta gent pugui ni tan sols arribar-se a creure les seves raons. Que l’exèrcit va muntar una tenda de campanya pels immigrant il•legals? Que tendre... I, dic jo, no podria haver-hi un col•lectiu que fes les funcions humanitàries, d’apagar incendis, de netejar, etc. que no sabés usar armes? No veig el perquè les han de saber fer servir si justament se’l justifica per aquestes qüestions.

M’hi apunto, la propera declaració de la renta intentaré fer-la amb aquesta objecció, doncs hi ha un blanc legal que t’ho permet si redirigeixes aquests diners, no per a tu, sinó per a altres organitzacions, per exemple, ONGs.

Algú m’hi acompanya? No estem sols.

Aquestes cèlebres paraules

Un incentiu publicitari d’una coneguda marca de cervesa mostra com un jove trenca els esquemes de la vida fins ara establerts com a correctes i decideix emprendre un viatge pel món (vaja, no puc negar certa afinitat fins aquest punt). La musiqueta alegre, les imatges, la motxilla a l’esquena i una concatenació de somriures i rialles fan que quan finalitza l’anunci, en general s’estigui content. També fa pensar que si s’ha fet és perquè comença a haver-hi bastanta gent que s’anima a sortir de casa amb una mà al davant i l’altre al darrere durant llargues temporades. Jo penso que aquest fet s’esdevé d’un excessiu benestar.
En certa manera, i depenent de com sigui el viatge, pots estar d’acord amb ell quan comenta que s’ha adonat que tothom té la vida muntada, per estranya que sigui. Una amb un hortet, unes floretes i venent-les, una parella amb una furgoneta, una botiga de serps, etc. Dic que hi estic d’acord en certa manera perquè és ver que et creues amb maneres de viure que fins al moment no t’havies plantejat, maques, nobles i lloables. Però gairebé totes tenen en comú que qui les viu, abans, formava part del primer món, i que, dins l’entorn on ara està, no l’ha abandonat del tot i que sobretot: ha estat decisió pròpia. Per contra, te’n trobes moltes d’altres de vides, ritmes i sistemes. I també estan muntats, efectivament, però per altres persones, imposats per caps dèspotes, per la societat, per l’estat o el capitalisme. Veus gent que ha de sobreviure pidolant i no comenta l’anunci que té la vida muntada amb: mà allargada, o got, cartronets i caixer automàtic per dormir en els casos afortunats. O aquella dona que ha perdut el marit en un malentès al camp, on encara hi té esclavitzat un fill perquè aquí es puguin fumar els cigars de fulles seleccionades, un altre infant li va morir al néixer perquè els insecticides que utilitzava pel monocultiu de plantació de soja quan era jove (ella), durant l’embaràs, van perjudicar el fetus i ara en té quatre més que no sap com tirar endavant doncs l’educació és pèssima i a més necessita d’ingressos que no concep d’on treure si no és prostituint-se. No comenta que té la vida muntada sobre la desgràcia. I aquella família Nicaragüenca que malviu de l’abocador i de les deixalles de la capital, no diu que té la vida muntada amb merda, bosses de plàstic i penúries.

Cada cop que el veig, a mi se m’esborra la il•lusió que m’hauria d’aportar. I les cèlebres paraules: No et trenquis tan el coco, em sonen supèrflues, absurdes, i despreocupades. És més que provable que, d’alguna manera, estiguem participant i afavorint aquestes situacions així que, potser si que hauríem de trencar-nos-hi una mica el coco per trobar la forma d’equiparar-nos una mica.

Només hi ha un problema: Som egoistes.

Somnis entre boires

Un bell nou matí. Sòl esplèndid que escalfa des de la més llunyana extremitat fins la més amagada de les entranyes. Per no suar com un garrí, molt atent, un vent gèlid s’escola suau, dolç i parsimoniós, per tots els racons. Quin goig.

I ja va bé, perquè anit va succeir-me allò que tant molesta quan estàs plàcidament dormint. Part de la culpa va ser meva i de les meves fantasies semi-estúpides. Voler volar. Clar si, home, com tothom. Fins aquí potser res estrany, però aleshores, ajaçat al llit i amb els ulls ja clucs meditava sobre aquest fet i que, en el cas que m’hagués estat possible, en comptes de demanar la baixa els hagués pogut proposar d’anar d’un lloc a l’altre flotant per l’empresa. Em vaig adormir imaginant les cares astorades dels companys quan, per desplaçar-me ho fes sense ni tan sols moure les cames i suposant el caos que podria crear-s’hi. Per sort, a l’hora d’anar a dormir, mai dono massa temps al coco i caic fregit als pocs minuts, així la bola no es fa immensament gran.

I en això que segurament roncant, ve el somni a posar-me les coses a lloc. Tu volar? Mira t’ho puc acceptar, però que això t’arreglés l’esquinç, nanai! I perquè no us preguntareu. Doncs resulta que en somnis efectivament podia volar, no calia que ho fes amb el puny enlaire com el superman, però si, podia volar. I clar, com sempre que és així, jo m’emocionava, i cada cop volia anar més de pressa i més amunt. De sobte, veig que començo a perdre impuls i energia i si que m’enlairo, però no pas més que alguns miserables centímetres del terra. És aleshores que m’adono del fet que, per aixecar el vol amunt i amb més potència haig d’estirar els peus avall aerodinàmicament. Així que si, torno a guanyar empenta però començo a sentir la fiblada de dolor al turmell. L’emoció em pot i hi torno. I el dolor augmenta, insisteix, perdura. No ho aguanto més i em desperto. Inconscientment, m’havia ajagut cap per amunt amb els peus encarats al sostre i el pes de les mantes i llençols estava obligant una flexió inadient pel feble turmell. Les il•lusions de volar doncs, quedaren truncades en somnis i aquests al seu temps, esmicolaren la fantasia de guarir el l’articulació volant.

En fi, toca de peus a terra, que és com han d’anar les coses, malauradament.