Sensibilització

Ja les tinc! Ara ja puc dir-vos què vaig fer dilluns passat en aquella escola de Sant Andreu de la Barca. Mireu, quan un torna d’un llarg viatge per Sudamèrica, ho fa canviat. N’hi ha que necessiten més temps i n’hi ha que menys (per canviar) però sense ni adonar-te’n, et vas transformant, perquè és que quasi no te n’adones sobre el terreny.
Vas perdent la inactivitat que et caracteritzava anteriorment, quan mirar el televisor era relativament normal, ara em costa trobar moments i si ho faig, és per a programes ben específics.
Però el canvi més fort està més endins, més al fons. És com una espècie d’incomprensió. T’esforces a entendre com hem arribat a ser una societat com la que som. I no dic que sigui dolenta, no. Aquí jo hi estic molt segur, pots viatjar més que tranquil, endinsar-te en el barris anomenats “perillosos” i no et passarà gairebé mai res. És més aviat com si haguéssim perdut el saber valorar i al mateix temps no és així. Però deixeu-me explicar allò d’ahir, perquè si continuo divagant no ho faré mai.

Doncs vaig anar a l’escola que comentava a fer una xerrada als nens de primer curs sobre Pa’i Puku, l’internat al Paraguay. Per ensenyar-los com vivien, què menjaven, com col•laboraven en totes i cadascuna de les tasques a realitzar, com obeïen dòcilment i amb quina alegria feien les coses. 600 nens i només vaig sentir plors un parell de cops en tres mesos, i per patacades memorables o per culpa d’injeccions. Abans d’ahir, però, amb només tres hores (i de classe) en vaig sentir ja un, se li havia caigut el colacao al terra...
La veritat és que va ser maquíssim, l’atenció que paraven aquests nanos va ser molt gratificant. Era com descobrir un món per ells, i a mi m’omplia d’esperances.
Però clar, quan només tens sis anys i només has pogut veure el teu voltant, si algú et diu que els nens d’allà (d’aquell lloc que t’estan ensenyat amb fotografies, que viuen en cases de fusta de palmera tots junts, dormint amb mosquiteres, entre taràntules, serps i cocodrils, dutxant-se amb l’aigua marró dels estanys, sense saber més fruites que el pomelo i bevent res més que aigua), s’han de fabricar les seves joguines perquè no les poden comprar, que es fan baldufes amb taps d’ampolla i puntes de bolígraf acabats, o bales amb sorra i aigua i assecades al sol, t’entren tot de dubtes.
- I els Reis Mags no els duen res?
Què li respons per no trencar-li la il•lusió encara, que és molt jove i això dels reis és molt maco. No li pots dir que són els pares. Tampoc li pots dir que mira, que els reis són molt mags però que els pobres no els interessen, regalen joguines als nens afortunats que igualment les podrien tenir. Que la màgia és pels rics? Vaig dir que pel Paraguay no passaven. Quan els hi preguntin als pares perquè no ho fan, estic segur que els diran que si que hi van, que són màgics i arriben a tot arreu. Contradiccions. Aquesta bombolla on viuen els nens, no és res més que una bombolla més fràgil que dins la que estem vivint els adults europeus, no ho oblidem. A ells un dia se’ls trenca. I ploren, perquè és sempre dur quan t’adones dels enganys. La nostra, poc a poc va fent esquerdes, per on de tant en tant hi passa algú i veu les altres realitats (i no les notícies de la tele on es veuen negres o indis o d’altres pobres desnutrits, però que majoritàriament no ens afecta com hauria). Quan aquest agosarat algú torna, intenta eixamplar aquestes esquerdes, perquè d’altres vulguin i puguin sortir, perquè no tots hem de ser tan desgraciats ni tots hem de tenir-ho tot. Això és la sensibilització i això vaig anar a fer amb els més menuts de l’escola.
Va ser meravellós.

¿Quién Mató a Palomino Moreno?

Em vaig llevar molt d’hora per fer una activitat que ja escriuré a l’apartat d’experiències inoblidables. Per això ahir, dilluns, no vaig poder escriure l’entrada que tocava. De totes maneres, fins que no tingui les fotografies no la faré, així que mentrestant , i aprofitant que justament durant el trajecte de tren, per tornar de Sant Andreu de la Barca d’on venia de fer aquest secret, doncs em vaig acabar el quart llibre aquest mes. Quina barbaritat! Això s’està convertint més aviat en un comentari de llibres que no pas en un bloc personal... no esperava tenir aquest ritme, hauré de començar els pilars de la terra o d’altres d’envergadures similars com el Quixot.

¿Quién mató a Palomino Moreno? És un llibre d’assassinats i investigadors. Mal exemplificat seria com un d’aquests de l’Agatha Christie, però escrit per Mario Vargas Llosa. Comença i acaba igual:
-Jijunagrandíssimas! - Exclamació que fàcilment es pot intuir com un mecagonlaputa d’aquí, no oblidem que és peruà, i totalment justificable en tots dos casos. I justament per aquest fet, el d’escriure amb un castellà un punt especial, té més gràcia (o a mi me’n fa més pels motius tantes vegades anomenats).
L’altre punt que el distingeix de les novel•les d’intriga de la senyora Agatha és que els personatges estan fabulosament caracteritzats. No són cap famós detectiu, són dos cholitos de la Guardia Civil contra los peces gordos” d’un poble petit i perdut del Perú.
En fi, una trama senzilla, més del que sembla quan l’estàs llegint, amb un correcte fil conductor i una narració amena i entretinguda, doncs va mesclant els esdeveniments policials fruit de les investigacions amb la vida quotidiana del protagonista.

No el recomanaré amb un fervor desmesurat, però si que està bé de llegir per passar l’estona.

Societat de badocs

Un exemple clar de en què s’està convertint aquesta societat d’aturats (i no parlo laboralment, sinó d’estaquirots, d’incapaços de trobar solucions, a això em refereixo) va succeir-nos (a un amic meu i a mi) ahir al vespre.
Anàvem a ca un company de la universitat amb el cotxe i ja quasi havíem arribat, estàvem buscant aparcament, quan ens trobem un allarga cua de vehicles aturats al davant. Esperem en primera instància. Com que estem xerrant, passen alguns minuts tranquil•lament. Però ja després de sentir uns quants clàxons d’eixelebrats ens aixequem (té un descapotable) per sobre el sostre i atalaiem l’origen del problema. Un autobús no pot tombar en una petita plaça perquè hi ha un cotxe mal estacionat que li ho impedeix. La gent estava per allà, mirant-s’ho i queixant-se, sense fer més, com si sol marxés el problema, com si per més que remuguessis més ràpidament es dissoldria el col•lapse sense motiu.
Estranyats d’aquesta inoperància generalitzada sortim del cotxe i anem a fer pinya per intentar trobar una solució. Potser movent el cotxe entre uns quants? Suggerim. De gent no en faltava, n’hi havia una bona cua, i vem animar-ne uns quants. Una, dues, tres! El vem aconseguir desplaçar un pèl, però no prou, hi havia la vorera que no podíem superar i, per molts que fóssim, el cotxe era massa gran. Un VW Passat va poder amb nosaltres. Ho vem intentar de nou i aleshores va començar a sonar l’alarma. )Em pregunto, perquè vem haver de ser nosaltres qui proposés aquesta acció? encara que no hagués donat resultat va ser una opció. Preferim quedar-nos de braços plegats? És cert que, un cop un s'anima els altres s'hi apunten i és relativament fàcil moure les coses, però costa començar, costa). Alternatives? Fer la plaça girant a la inversa. Li ho comentem a conductor del bus, que nosaltres li tallem el trànsit i llestos. Nanai, que ell no podia fer infraccions, que aleshores li queia una bona esbroncada. Ho enteneu ? Jo si, però em costa molt, ens estem tornant imbècils o alguna cosa per l’estil? Ja a la desesperada va haver-hi una trucada en massa al cos de policia dient que allà s’estava formant un bon merder per una bajanada de tal magnitut, que la grua no arribava i no sé si podria fer-ho (tapàvem l’accés?). Potser va ser aquest el detonant.
Des de la terrassa de casa ma cosina, que estava a tres habitatges de l’incident i on havíem pujat veient la inactivitat general, ho espiàvem morint-nos de riure. No era per menys. Al final el bus va atrevir-se a fer la volta a la plaça en contra direcció, i l’embús es va desfer en 5 segons (vem haver de córrer com llebres fins al cotxe, per no ser nosaltre qui fes de tap aleshores). Potser li havien dit per ràdio, al conductor, que val, que li passarien per alt, però és que realment va ser impressionant que, d’una cosa tan absurda i que era tan fàcil de resoldre’s, es crees un enrenou tan enorme. A Buenos Aires, Rio de Janeiro, Asunción, La Paz... a qualsevol ciutat sud-americana, això no hagués passat, segur.
La culpa no és del conductor, ni de la gent en particular. La culpa és de la societat que estem creant, que ens creiem cada cop millor i que en el fons, ens està, poc a poc, tallant la iniciativa, prenent les llibertats i venent-nos el contrari.

El marino que perdió la Grácia del mar

Hi ha llibres que es llegeixen lentament i n’hi ha d’altres que més aviat al contrari, volant. Aquest n’és un d’ells. Accepto que no és molt llarg, però quan jo llegeixo quasi dues-centes pàgines en tres dies, doncs home, tinc la sensació que m’ha enganxat.
L’autor és Yukio Mishima, que segons m’han informat va ser gai i va fer-se l’harakiri al mig d’una de les places principals de tokio, és a dir, ja de per si un personatge especial. (Ara em vindrà algú dient que ni era gai ni va morir en una plaça fent-se l’harakiri, que el va atropellar un cotxe o qualsevol tonteria, mentrestant, deixeu-me tenir aquesta idea de mort honorable que tant persegueix en els seu text).
De la novel•la “El marino que perdió la Gracia del mar” no puc fer-vos-en un resum, perquè de fet no hi passen moltes accions i perquè a més de seguida us desgraciaria la seva lectura, si mai el llegiu. Estudia com reaccionen una mare viuda (i jove) i el seu fill quan a les seves vides apareix un mariner. I no puc dir més.
Bé, si que puc, però ja no de resum, sinó més aviat de sensacions, de què m’ha aportat. Des que l’he acabat que em miro amb ulls crítics els comportaments de pares (mares també, ostres, que ja hem arribat a convertir pares només en gènere masculí) amb els fills, els tracten com criatures. I encara que ho siguin, molts cops no cal! Segur que molts nanos estan constantment posant a prova als adults, “si poso aquesta cara què fa?”, “ diré aquesta barbaritat a veure si em castiga?” Potser no és realista en el llibre, però fa plantejar-se una mica aquestes interaccions, perquè tots hem estat nens i tots ens hem aprofitat d’haver-ho estat, no podeu dir que no.
L’altre part important que conté el llibre és la desbordant història d’amor. Molt bonica, així la descriuria, bonica. No preciosa, gentil, suau... no, bonica, així tal qual, bonica, com de conte, bonica. Te l’explica partint dels pensaments dels dos enamorats, de què hagués hagut de fer i no va fer i què si va fer i no hauria hagut. De com de destraler s’havia comportat i quina vergonya i de l’altre costat com li agradava aquella ingenuïtat i bestialitat inherent. Em va donar la sensació que mai havia llegit una narració d’amor així tan realment tendra, i potser és cosa de les descripcions, que pel fet (atribueixo jo) de ser d’una altra cultura tan diferent són com màgiques, estranyes, surrealistes i al mateix temps igualment comprensibles. Que l’aigua enfosqueixi les pedres és habitual, però no m’ho havien escrit mai.

Aquest doncs, també el recomanaria, sense cap mena de dubte i per bé que pot semblar molt cursi us asseguro que no ho és... jo tendeixo més a creure en una crua realitat brutal.

De Metges sense fronteres

Des que estic aquí, des que he tornat, ja és la tercera vegada que m’assalten els de metges sense fronteres (intermón només un cop) per convèncer-me de fer-me soci. Cada cop que ho han fet, al voltant de la persona que em xerrava totes les virtuts de MSF n’hi havia com a mínim dos més fent el mateix. I jo pensava, perquè si, encara que d’una manera potser no molt corrent, també penso: Ostres tu, si que tenen voluntaris i gent buscant socis... Ara ja se perquè n’hi ha tants, i és que de solidaritat la justa.

La (...), no hi poso en nom per no crear discòrdia o possibles represàlies, m’estava, amb el meu permís perquè no negaré que potser si que aporti alguna cosa, venent les meravelles d’aquesta organització. Que si van a fer assistència d’emergència bàsicament, que si a l’Àfrica, al Congo, hi són des de 198X, que si peres amb vinagre. I em deixa anar allò que ja sabia, ja m’ho havien comentat, que MSF treballa només amb fons i donacions dels socis i que és justament això el que els dona una certa independència a l’hora d’enfocar conflictes. La teoria és molt bona i m’agrada que sigui així.
Jo li vaig dir que ja estic aportant en diversos llocs i home, no és que sigui el gran salari però no és un percentatge menyspreable. I ella, era la seva obligació, insisteix en que perquè no diversificar més? És que realment tant m’afectaria donar una quantitat, la que volgués, al mes o a l’any? Que tota aportació és bona, que una ajuda, per insignificant que sigui, sempre es valora. I que bla, bla. M’estava explicant les excel•lències i com de bé gestionaven les peles dient-me, orgullosa, que, de tot el que reben, han aconseguit reduir fins al 10% les despeses d’administració i captació de fons. El 90% restant es destina als projectes.
Aleshores li vaig dir, mira, m’ho medito. Perquè és pot fer per internet oi? Jo sabia que si, ja ho havia vist un dia navegant per les tortuoses aigües cibernàutiques. I aquí va ser on em va deixar per terra, on tot el seu discurs se’n va anar al carall.
- Si que es pot, però igualment, si vols fer-ho, truca’m – m’apunta el nom i telèfon en un paperet – que així, també m’ajudes a mi.

Què us fa pensar aquesta sortida? A mi realment em va semblar una contradicció molt forta. Si no la veieu discutim-ho.

¿Sabes lo que me contó tu vieja?

Torno a transcriure una situació mig absurda d’ahir al metro.

Estava recolzat a un dels seients, tocant una de les portes i llegint amb relativa tranquil•litat, quan un parell de joves, passats , es col•loquen un a cada costat meu (no hi havia gaire més lloc, no era per res amenaçador). Galtes vermelles, ulls humits, rostres brillants de suor.
Es posen a parlar, així en castellà, que si estaria molt bé posar (no sé on) música chill-out, així pum, deien, pum . A mi, home, el chill-out no l’assimilo a cap pum, però bé, cadascú té la seva visió particular del món. i no nego que sigui possible. I aleshores va el de la meva dreta va i diu:
-Sabes lo que me contó tu vieja? – No em negareu que es posava interessant. Vaig tancar el llibre, entre d’altres, perquè no podia seguir el fil de la, ja de per si, complicada novel•la (Helada) amb aquella conversa tan propera i, també, per no perdre fil d’aquella suculenta confidència per venir. L’altre noi va fer un moviment amb el cap, així tirant-lo amunt, com dient digues, digues.
- La estaba acompañando a lo de las compras y me suelta: “Tienes que conseguirme novio.” Pum ¿sabes? Me quedé... Pum. – Es va quedar, jo diria, més sorprès que l’altre, que el fill de la seva mare en sentir allò. Tot i entendre-ho, no vaig veure que fos plenament conscient d’allò que acabava de sentir, anava passat. – Me dijo, nen, me dijo: “ ¿Sabes el pintor ese? ¿El Brasileño? Ese dicen que viene y te hace todo”. Así que podemos hacerlo ¿no? Le decimos al pintor que venga a trabajar, que me han dicho que se lo curra mogollón ¿Sabes? Que le pides agua y la trae, dices quiero tal cosa y pum, la tienes en la mano, pum. Así que podríamos decírselo y, para comer, nos vamos tu y yo y los dejamos, pum. –mentre pica de mans- solos.
L’altre no es pot treure l’absurd somriure que li ha quedat als llavis, i no sembla que acabi d’assimilar que el seu amic li està dient ajudi a que la seva mare s’ho faci amb un pintor brasiler que casi ni coneixen. No li està dient que l’ajudi a trobar parella, algun paio interessant, un vell amic, no, li està dient que ajudi a sa mare a tenir sexe amb un desconegut.
Darrere meu es van aixecar dues persones i ells van anar a ocupar aquells llocs. Des d’allà em va arribar, amb dificultats, com li ho repetia, realment volia “ajudar” a la mare de l’altre, potser perquè no era la seva. Després no sé com, van tornar al tema de Cill-out. Crec que anaven cap a casa, aprofitant, justament, que no hi havia ningú.

Helada

Aquest llibre de Thomas Bernhard no és recomanable per a gent amb tendències depressives. És una constant visió tètrica del món. Paràgraf rere paràgraf t’endinses en la foscor i penombra d’una visió tenebrosa i trista de l’existència humana, Ara bé, és molt però que molt interessant. Dins del garbuix de malediccions s’hi poden extreure idees comprensibles com aquestes:

“El bienestar sólo llega hasta las orillas de la alta montaña. Aquí, sin embargo, todo está oscuro. Aquí hay trabajo y pobreza nada más. Aquí lo que hay es ahorcarse y tirarse al río. El sindicato dice muchas cosas. Los partidos dicen muchas cosas. Pero nada cambia. A los cuarenta años, esos hombres están destruidos. Acabados.”

“La porquería que se reprocha a los periódicos es, al fin y al cabo, la porquería de los hombres y no la porquería de los periódicos. ¿Comprende usted! Los periódicos hacen bien en mostrar a los hombres en su espejo tal como son… es decir, repugnantes”.

“Sabe usted, el baboseo artístico, esas relaciones sexuales entre artistas, esa asquerosa excitación general por el arte y los artistas, sabe usted, me han repelido de siempre, esas nubes amenazadoras del más bajo instinto de conservación y luego, la envidia…La envidia mantiene unidos a los artistas, todo el mundo envida todas y cada una de las cosas a todo el mundo… (…) Los artistas son hijos e hijas de la repugnancia y de la desvergüenza paradisíaca, son los archihijos y archihijas de la indecencia, los artistas, los pintores, los escritores, los músicos, son los forzados del onanismo sobre la tierra, sus repugnantes centros de crispación, sus periferias ulcerosas, sus códigos de procesos purulentos… Quisiera decir, los artistas son los grandes vómitos de la época. (…) Lo infernal de la falta de conciencia lo descubro siempre en relación con el pensamiento de los artistas”

I això només són petits exemples, com ja he dit, intel•ligibles de l’extensa obra, perquè hi ha espais on, fins i tot el narrador et diu que no entén allò que li estan dient, i que et transcriu.

Així que, qui vulgui dosis de crua realitat i de ments recargolades que el llegeixi, que a mi.m’ha agradat.