Fred i natació, mala combinació

La nit anterior havia nevat. Una nevada suau, bonica, tendra, com les de les pel•lícules. Les volves queien a poc a poc, ballant al mateix ritme tranquil de les espurnes de la llar de foc de dins de casa. Les flames, els jerseis de llana gruixuda que havia teixit l’Alícia i la sopa calenta per sopar, ajudaven a mantenir un caliu divertit. A través dels vidres es veia com la neu anava agafant.
Havien pujat els oncles, cosins i algun amic. La taula feia patxoca amb tanta gent. Durant el sopar, els cosins, encara lluny dels anys difícils de la pubertat, discutien quin seria el prat amb millor pendent per baixar l’endemà amb els trineus. Havent sopat, mentre els petits jugaven amb troncs a fer construccions impossibles, els pares acompanyaven la partida de cartes amb moscatell i ratafia de la zona. Després d’acotxar-los, encara van continuar una estona la timba.
El matí es va despertar esplèndid. Els núvols havien escampat durant la nit, ja no bufava vent i el sol escalfava prou per ni tan sols prendre la bufanda. Els cosins, que es van llevar bastant abans que els adults, no van poder esperar l’esmorzar per sortir a fora a jugar amb la neu, que havia acumulat uns deu centímetres. Quan els van cridar ja havien fet una quinzena de baixades al prat del marrans, que es miraven l’espectacle des d’una distància prudencial.
A casa els esperava una xocolata calenta amb coca de pa i sucre que van devorar sense contemplacions en una orquestra de glops i xarrups.
En acabat, tots baixaren al jardí. L’oncle Agustí, abusant de la confiança dels menuts, va aprofitar un descuit per encetar una guerra de boles de neu que s’allargà ben bé un quart d’hora. Amb les corregudes i l’aire no gaire fred es van anar traient els vells anoracs que duien en sortir de la casa. El Roger, el cosí gran de 13 anys, aparegué de dins el garatge amb una pilota de futbol i entre passades, xuts, alguna escalfada al Leo i rialles, animà a la resta a participar d’un improvisat partidet de futbol. Aviat el jardinet de davant la porta se’ls feu petit i es traslladaren al prat del costat del llac.
Un parell d’arbres es convertiren en els pals d’una porteria i dos anoracs, que ja no feien falta, van servir per simular la que faltava. Vigilant, com sempre que jugaven allà, que la pilota no anés a parar a l’aigua, començà un partit ,a priori desequilibrat, de pares contra fills. El major domini de la tècnica i la corpulència semblaven arguments suficients per mantenir desequilibrada la balança, però les pors de relliscar, que els menuts no tenien, i unes energies que desapareixien en un equip però no en l’altre, van acabar posant-hi una mica d’emoció. Al final, entre ridícules relliscades, blaus i esbufecs, van concloure el partit amb un ajustat 15 a 13.
A aquelles altures del migdia, quan el Sol ja queia vertical i després de l’exercici, tots s’havien desprès de jerseis, suèters i altres abrics i anaven només amb la samarreta de màniga curta tota amarada de suor.
- Jo me’n vaig a l’aigua! – Va cridar l’Agustí traient-se la samarreta i ensenyant aquella panxa grossa i sorprenentment forta – Algú s’hi anima?
Tot i la més que evident neu que encara quedava per tot arreu i les recomanacions de la resta de participants, l’Agustí es desempallegà dels pantalons i quedà només amb uns calçotets vermells de cama curta. S’enfilà a un roca de potser mig metre i saltà de cap a l’aigua. Els esquitxos per l’entrada d’aquell gros cos s’enlairaren ben bé dos metres i les onades s’escamparen destorbant la tranquil•litat del llac.
No havia passat un segon quan sortí d’un bot, com un pingüí, de sota l’aigua, impulsat per la desesperació de sentir-se congelar les extremitats, va anar a espetegar directe a la roca d’on havia saltat. En condicions normals ningú hagués pogut considerar que allò fos possible. Amb la cara desencaixada i gemegant ostensiblement de fred, l’Agustí travessà descalç el camp de futbol i enfilà corrent el camí de casa.
- Collons de fred! Està glaçada de nassos! Em cago en Sant Patràs! Qui m’havia de dir de ficar-me dins aquest recoi de bassa congelada! Hòstia que no em sento els dits dels peus!... – remugava i maleïa pujant les escales mentre, de la vora del llac, sentia encara les rialles de la colla, igual com se’n fot tothom de les penúries d’aquells que intenten anar contracorrent.

La remei

Si no hagués esta perquè ja m’havia compromès a anar-hi, no sé quina excusa m‘hagués pogut inventar per evitar-la. La Remei trucà dijous tota emocionada. Em tingué penjada al telèfon una vintena de minuts, molt més temps del que la situació mereixia, amb les dues primeres preguntes ja ho hauríem enllestit.
- Hola Júlia, et trucava per si sabies que aquest diumenge es feia l’arranjament anual dels jardins del parc de Sant Mateu.
- Si, si, ja saps que sempre estic al “tanto” de les activitats de jardineria.
- I què, hi faràs cap?
- En principi si, no m’ho he perdut mai encara.
I aquí ja estaria. Ens havíem dit tot allò estrictament necessari, la resta, podia esperar a diumenge, sabia que igualment acabaria repetint-m’ho. Però la Remei no en té de nom (o sigui, de remei), o potser en té massa.
- Quina il•lusió! Així per fi podràs conèixer l’Hipòlit. – Era la seva darrera pesca.
Fa un parell d’anys m’havia arribat a angoixar, jo, 38 i sense parella. I si al final volgués tenir fills? De tant sentir-ho se m’havia impregnat el cap amb aquella història de que se’t covarà l’arròs. I vaig estar a punt d’emprendre més d’una aventura que no hagués dut enlloc. Ho vaig frenar: Si no podia ser, no seria. I llestos! No m’hi veia i no m’hi veig encara, aparellada. Però la Remei es perdé. Al llarg d’aquests dos anys li he conegut una dotzena de parelles, no han passat dues setmanes del darrer fracàs que ja està flirtejant amb un de nou:
- Que aquest segur que sí Júlia, aquest és un Sol... – seguia pesada la Remei.
- Escolta Remei, que la Berta ha de parlar per telèfon i haig de penjar, ens veiem diumenge eh?- Sempre utilitzo la Berta, la meva germana petita, amb qui visc en un miserable pis de seixanta metres quadrats que amb prou feines podem pagar-nos, és el meu comodí per matar converses feixugues.
Ens vem trobar a mig camí. Jo baixava per Juan Massagué i ella pel Creu. Em féu un crit. La vaig veure venir amb un parell de criatures a la mà. Un petit de no més de quatre anys i una nena que potser en tenia sis.
El nen, després vaig saber que es deia Hipòlit, també, proposà fer una cursa fins a mi a la Gemma, la germana. Van arrencar a córrer. No hi havia color, les cames de la Gemma feien una gambada per cada dues de les del menut i aquest començà una marranada de nen mimat:
- Deixa’t guanyar! Perquè no et deixes guanyar? Perquè no pares? – I plors. I la Remei, de genolls i agafant-li les manetes. Tres minuts per fer-li entendre que
era una rucada de comportament, però amb bones paraules i petites mentides. Que si ja ets gran, que si plorar és de petits, que si...
Pel camí, la Remei no parava d’afalagar l’Hipòlit, el gran, però el comportament dels petits la despistava constantment. Entre un què guapo és i un se li posa llarga com una escombra, saltava esverada i, a corre cuita, estirava el coll de camisa de la Gemma, que creuava sense mirar i per poc no l’aixafa un autobús. De l’espant, plors altra vegada.
Els cinc minuts de camí, esdevingueren vint-i-cinc. A la Remei, la forçada rialla li anava fugint del rostre a mesura que s’escolava el temps.
Al parc hi havia més canalla, i en un segon la Remei ja havia perdut els “seus” entre la mainada, que corria amunt i avall cridant i perseguint pilotes.
Estava convençuda que es relaxaria quan comencéssim a treballar, però tot just havíem cavat forats pels primers crisantems que un nou plor se sentí darrere uns boixos. S’alçà com si una punxa se li clavés al cul per veure de qui provenia. No era cap d’ells, s’ajupí altra volta.
- És interessant això de fer de mare – em digué. Vaig pensar que buscava algun argument per justificar l’emmerdar-se amb un home amb fills.
- Suposo que si – li vaig respondre sense convenciment.
El petar d’un globus la feu saltar un altre cop. Durant les dues hores que vem estar feinejant, la Remei va fer més exercici que a les classes d’aeròbic dels dimecres. Com si tingués una molla sota les faldilles: Amunt i avall tota l’estona.
Estava clar que no estava avesada a fer de mare. Mentre a les altres tan se’ls en fotia si els fills s’abraçaven als rosers, jugaven a beisbol amb pedres escantonades, s’ajeien damunt d’una mata d’esbarzers o relliscaven damunt d’una muntanya de fems, la Remei no parava quieta.
Quan ja enllestíem, entrà un cotxe luxós. De dins en sortí un home amb camisa blanca mig desbotonada que deixava entreveure quatre pèls negres cargolats i un penjoll d’or llampant. L’Hipòlit i la Gemma sortiren corrents a rebre’l. La Remei m’estirà el braç. - Si, ja ho havia entès Remei –. L’Homenot s’apropà i, sense besar la Remei em mirà descaradament. Desagradable.
- És la Júlia, l’amiga de qui t’he parlat. – Digué la Remei.
- Ah, la funcionària! – Respongué sorneguer. De poc no li giro la cara, cregut al damunt! – Escolta Remei, no t’importa que m’endugui els nens oi? Vull estar una estona amb ells -. Els ulls de la remei es desil•lusionaren. La poca energia que li quedava se li fongué en aquell darrer esforç per mantenir el somriure.
- Clar home, només faltaria. – I l’Hipòlit marxà, deixant la Remei altra vegada sense petó i sense esma.
– Es que no els ha vist en tota la setmana-. Altre cop justificant-lo: justificant-se.
- Evidentment – Vaig mentir per consolar-la. I juntes vem emprendre el camí de tornada en silenci: Segur que ella buscant una branca per no caure de l’arbre esquifit i desfullat d’on penjava i jo pensant que els fills només es poden tenir per accident o per bogeria. No hi ha altres raonaments que els justifiquin.

Més enllà del temps

M'ha espantat molt aquella gent barbuda i pudent que venia del mar sobre unes grans fustes amb forma de nou gegant. El pare diu que les nous es belluguen gràcies al vent que recullen amb unes estovalles molt lletges i brutes, que despengen d'uns escuradents enormes. Jo no m'ho acabava de creure fins que me n'ha fabricat una de petita. Però la nou xocava constantment amb el voral de la riereta, embarrancava i l'havia d'anar posant al centre una altra vegada. El pare diu que la nou dels barbuts duu una aleta de peix a sota que l'ajuda a guiar-se. Com que abans m'he equivocat al no creure-me'l aquest cop m'he intentat imaginar un peix, també gegant, amb la nou al damunt i m'ha fet por pensar que el peix volgués submergir-se per menjar una alga del fons marí. He preguntat al pare si la gent que ha sortit de la nou sabia nedar però d'això ell no en tenia ni idea, m'ha dit.
Ahir, al sopar comunitari, vaig sentir que l'avi Roc deia que cada vegada venia més gent de fora i era més i més complicat fer-los marxar. De veure gent com els barbuts, mal educats i ases, li vaig dir al pare que no tenia ganes de marxar mai d’aquí. Es va posar molt content, diu que encara no puc entendre la raó de la seva alegria.
Vam veure apropar-se les nous des de la torre de guaita, que tenim amagada entre les roques nevades de la muntanya i es va enunciar que havíem de tornar a representar l’obra. Quan els barbuts van baixar de la nou, amb unes robes mig estripades i xopes, ja estàvem a la ciutat destruïda del costat del mar: jo; l'oncle fermí que va coix i és molt prim; l'Helena, que des de fa setmanes està malalta i gairebé no té forces i la Georgina, una altra nena una mica més gran que jo. Els avis diuen que hem de fer llàstima per no alimentar la seva fam d'usura i així marxin. La majoria es queden al poble, darrere les muntanyes, on tot és verd i hi ha bestiar.
Els avis expliquen cada vespre alguna història de com i quan la nostra comunitat va arribar aquí i he sentit ja tres vegades, si mal no recordo, que quan nosaltres anàvem cap al nord tothom viatjava cap a l'equador, que no sé què és però si tothom hi anava devia ser bonic. Diuen que ho fèiem per escapar-nos de les multituds, no podíem, ni podem (repeteixen sempre) fiar-nos de la gent avar per joies, que confia amb la tecnologia i creu amb un futur prometedor. Volien amagar-se on no hi hagués ningú. Els besavis, que fugien pacientment, havien arreplegat uns llibres de les bibliotèques que parlaven de gent antiga que vivia tranquil•la i d'acord amb els diferents entorns del planeta. Expliquen que d'aquests llibres han après a fer una comunitat no violenta i ben entesa. Si volem sobreviure ens hem de mantenir aïllats, és la frase que habitualment se sent a la comunitat.
Quan els barbuts s'han trobat amb nosaltres en un carreró entre les cases enrunades, estàvem coent unes males herbes de gust amarg amb uns talls de carn molt mal esmicolats dins una gran olla abonyegada. Ens han mirat amb uns ulls il•luminats que ha esborrat les arrugues dels rostres ronyosos i els ha fet una mica amables. Però la cara els ha tornat a ser aspre quan l'oncle els ha explicat, mig amb senyes mig parlant un idioma que tampoc és tan distant al nostre, que avui tenien sort perquè hi havia carn. Era mentida, mengem carn sovint. Els ha dit que hi havia de tot dins l'olla excepte ronyó, fetge i pàncrees, que l'avi sempre deia que estava malalt d'això. Jo sabia que l'avi estava al poble tan eixerit, així que no sé perquè va dir que ens menjàvem l’avi, però els homes van dir que no en volien i es van separar una mica de nosaltres. L'oncle es fa el geperut i posa un ulls molt oberts i nerviosos quan venen visitants. Parla com un foll, repetint paraules i preguntant tonteries de si encara hi ha cotxes a la ciutat, si encara manen les pistoles i les peles (no se que són, però sempre ho pregunta) o si ja han, els de l'altre cantó del mar, après a comportar-se com persones.
La gent barbuda, sense fer massa cas de l'oncle ha preguntat si hi havia res de valor a la ciutat. L'Helena, amb un fil de veu i asseguda a la cadira ha remugat que el valor, de no veure'l, ja no saben què és. Els homes s'han enfadat. He pensat que no volien creure's que després de tants dies de viatge no hi hagués res allà. Jo també m'enfado quan no trobo quelcom que busco. Amb una brusquedat sobtada han tirat l'olla per terra cridant que érem uns bàrbars i uns desequilibrats. Han despullat l'oncle mentre preguntaven si estàvem segurs que no teníem res. Un home s'ha apropat a mi i jo m'he espantat quan m'ha agafat pel coll i m'ha arrambat a la paret, sense tocar de peus a terra. Han despullat també l'Helena, que plorava. Quin desastre de dona! Ha remugat un que duia la camisa mig oberta i ensenyava un tors esgarrapat. Finalment, amenaçant l'oncle i l'Helena amb un martell gegant i un ganivet llarg d'un parell de metres s'han abraonat sobre la Georgina que no ha parat de cridar.
Després ens han deixat a tots tirats per terra i mentre jo i l'Helena ens apropàvem a veure com estava la Georgina, l'oncle els cridava enfollit que semblava mentida que no haguessin après res després de tant de temps i desastres! Que quan aprendran que l'acumulació és un engany maligne, que l'avarícia no duu a la felicitat, que el capitalisme va morir fa temps però encara no n'han construït el taüt, i moltes coses més que jo no entenia.
La nou s'ha perdut a l'horitzó al final de la tarda.
Aquest vespre s'ha plorat molt al poble. Avui hem conegut la violència.
Quan m'ha tocat parlar a mi, he dit: Tot ho tenen gran aquesta gent, les nous, les estovalles, el ganivet de tallar pernil, el martell, el cabell... Tot menys el cor i el seny.

Hulla

Comissari, la mare bevia massa d'ençà de la tràgica mort d’en Germà sota les flames. El pare, cansat d'intentar raonar debades amb l'alcoholisme, ja sap que havia optat per omplir-se el pap de somnífers abans que la mare arribés, els vespres, del bar. La ingesta continuada d'aquests fàrmacs l'havia anat deixant cada cop més aïllat de la realitat i no s’adonava de res. Em tocava a mi bregar amb els folls soliloquis vespertins d'aquella dona que res deixava entreveure de la jove optimista que em feu créixer.
Ahir a la nit, com sempre des que la Cristina em deixà i vaig decidir tornar a casa els pares, em tocà carregar amb aquella desfeta de cos que queia adormit al sofà del menjador. La calma inundava la casa quan apagava el televisor i s'esvaïen els crits dels tertulians. Els pares dormien junts encara, però lluny quedaren els petons d'abans d'aclucar els ulls, ja només intercanviaven gemecs. El pudor o l'educació, no sé quin dels dos pesa més (o si un és conseqüència de l’altre), m'impedia deixar la mare vestida al llit i seguia perdent el temps amb el lamentable ritual de posar-li el pijama, com si fos desvalguda, abans d'allitar-la.
Tot just li acabava de treure els pantalons quan es va sentir el so estrident del trencar d’un vidre. Vaig deixar la mare mig nua. El vent feia petar la finestra mal tancada acompassadament i vaig deduir, el primer error de la nit, que havia estat el causant de la trencadissa. No vaig entendre què feia hi una finestra oberta a ple hivern fins poc més tard, aleshores comissari, ho vaig atribuir als absurds comportaments de la mare. Tampoc vaig fer cas d’unes gotes fosques al terra que s'allunyaven de la finestra, darrerament havia descobert infinitat de tonalitats de begudes alcohòliques. Vaig tancar la finestra i vaig decidir deixar per més endavant la recollida dels vidres escampats i l’arranjament, provisional, el forat.
Tan bon punt li havia posat els pantalons de pijama i tret el jersei, tacat de vi barat, va sentir-se venir del traster el renou d'una maleta obrint-se. Sortia altra vegada de l'habitació deixant la mare amb una fila horrible: el tors nu i els sostenidors vells a mig treure. El traster està a l'altra punta de la casa i mentre hi feia cap m'envaïa una estranya sensació de neguit pujant per la boca de l’estómac. La porta estava oberta. Vaig encendre el llum per poder-m’hi veure. Una llambregada fou suficient per veure que l'estoig de l'escopeta de caça del pare, de quan encara sortia de casa amb humor suficient, quedava mal repenjat a la paret: obert i buit. Jo no els vaig matar, comissari.
El so d'unes passes corrien cap a l'habitació dels pares i jo, instintivament, vaig fer el mateix. Vaig arribar just a temps de veure com la porta de l’habitació es tancava amb un fort patac. Mogut per la inèrcia i la inconsciència (n’hi ha que en diuen valentia o heroisme) em vaig abraonar contra la fullola, que cedí al meu pes, anant per terra amb un important estrèpit.
Dins l’habitació tot era fosc. Als pocs segons, gràcies a la llum dels fanals que entrava per la finestra, vaig poder començar a entreveure ombres i siluetes. Dreta als peus del llit hi havia una figura remotament humana, sense cap cabell, negra tota ella. M’apuntava amb el fusell que agafava amb mans guerxes però expertes, li faltaven dos dits. Una forta olor de pell cremada envaí l’habitació. Aquells ulls, estranyament brillants i injectats de sang, m’estaven intentant dir alguna cosa. Encara no sabia què.
Però jo no els vaig matar, comissari.
Ens quedàrem uns minuts quiets en aquella posició, jo per terra i ell dominant totalment la situació. Mig plorós i atemorit, vaig preguntar-li qui era i què pretenia amb aquella escopeta. La respiració forçada i pesant era l’única resposta que rebia d’aquella monstruositat que tenia aquells ulls... aquells ulls clavats en mi. Aleshores es tombà i amb la sang més freda que la d’un mort, apuntà als pares i disparà un tret a cadascú. Al pare al cap, a la mare al pit. No li descriuré l’escena perquè ja la va veure, comissari, però ara ja sap que jo no vaig matar els pares.
M’havia quedat mut i immòbil i mentre em tornava a apuntar amb l’escopeta aquella bèstia es disposava a sortir. La llum del passadís em permeté veure’l amb més claredat, un cos negre com el carbó, calcinat, amb bocins de pell morta a mig caure per braços i cames d’on semblava que encara sortia fum i uns ulls... No em pensava que pogués ser, però d’aquella boca malgirbada en sortí una veu igualment deformada. Em digué que jo li havia pres la vida i ara ell feia el mateix amb mi. Em va llançar l’escopeta, no se ni com vaig entomar-la, i va arrencar a córrer abans que jo pogués reaccionar. Aleshores vaig saber què em deien aquells ulls, vaig recordar les pupil•les penetrants que m’havien acompanyat gairebé tota la vida.
Va ser mon germà qui matà els pares comissari. Va ser mon germà, que sobrevisqué a l’incendi del dia que el vaig enganxar al llit amb la meva dona.

La taronja blava

Havia pensat infinitat de vegades en la millor reacció en situacions com aquella, i aleshores em van venir al cap les tres-centes cinquanta mil idees per fer: insultar-lo amb la gràcia del més gran dels ignorants; cridar-li un “al lladre!”, que mai serveix per a res; arrencar a córrer per sobre les cadires i taules amb turistes sorpresos al més pur estil James Bond i emprendre una persecució de ben bé cinc minuts entre cotxes, botzines, autobusos i ensopegant amb alguna que altre bicicleta; posar-me a riure sorollosament amb la intenció de descol•locar-lo... Mentre al cap s’acumulaven totes les possibilitats impedint que una s’avancés a les altres, l’home s’allunyava. Finalment l’atzar facilità que tres neurones s’encadenessin i el missatge va arribar al cervell permetent tres accions coherents i consecutives: Em vaig aixecar, vaig alçar el braç amb la mà plana i, amb un to de veu que distava molt de la virilitat necessària per, com a mínim, intimidar, vaig poder articular un “Eh!” que esgarrapà, estrident, l’aire.
El resultat va ser tot el contrari d’allò que un espera. En comptes de captar l’atenció del gamarús que corria taules enllà, vaig aconseguir que tots els ulls es clavessin en mi, amb la qual cosa, encara li posava les coses més fàcils al lladre, doncs ningú es fixava en ell. Davant d’aquest panorama i la cada cop més aclaparadora sensació d’impotència vaig optar per canviar d’estratègia:
- Que duus la bossa oberta! – vaig cridar, ara amb més contundència, notant com les mirades dels ciutadans seguien la direcció del meu braç, encara estirat, buscant aquell pobre infeliç que tenia la bossa oberta. I en part era cert que la duia oberta, feia temps que havia d’arreglar la cremallera de la butxaca petita de la motxilla, però sabent-ho, no l’omplia mai de res gaire valuós. On guardava les coses era a la butxaca gran, que tancava perfectament. De totes maneres, vaig aprofitar per exagerar encara una mica més la situació afegint un – Vigila no se’t caiguin els meus tresors! – remarcant fort el pronom “meus” - I no perdis la taronja blava, que està maleïda! – vaig acabar dient.
Va ser amb aquest final que els ulls de la gent es posaren grossos i rodons. El silenci fou total durant un parell de segons, fins i tot les gavines semblaven concentrades amb allò que estava succeint sota el seu vol erràtic. Només les passes apressades del lladre se sentien repicar constants fins que tombà la cantonada i desaparegué de la vista dels curiosos. Fou aleshores quan un parell o tres d’homes, amb la paraula “tresor” tan marcada al front que gairebé podia llegir-se, emprengueren la persecució del desconegut.
La veritat era que a la bossa hi dúiem poca cosa, de fet, res d’important: Un pareo de quatre duros que havíem usat per no omplir-nos el cul de sorra; dos llibres que no glorificaré i que haver-los perdut de vista no significava cap drama; el diari, que ja havíem fullejat i que quedaria per fregar els vidres o ens l’oblidaríem expressament en qualsevol seient del metro per ser aprofitat; i unes ulleres de sol que, per deixadesa, feien veure el món esquerdat. Sabedors que poc podríem fer per recuperar-ho, vam tornar a seure a taula resignats. Encara quedaven patates i olives per endrapar.
Abans de poder punxar la primera forquillada s’apropà tímidament un marrec més aviat grasset, de cabells rossos i galtes rodones. Preocupat perquè ens volgués fotre el menjar el vaig observar amb cara de: I tu què vols ara? Però, com m’acostuma a passar amb els prejudicis, em vaig tornar a equivocar. Lluny de la golafreria, el vailet volia saber-ne més. Sorprès per la pregunta, poc em pensava que les absurditats que acabava de dir poguessin haver estat cregudes per algú, em caigué l’oliva que estava a punt d’endrapar-me. Veloç, un gos atent i mal pentinat se la cruspí a l’instant. Una oliva menys.
I així va ser com vaig començar a explicar una de les històries més incongruents que mai he explicat. Poc després de començar la narració els pares van ajuntar una taula, amb el nostre consentiment, i es van apuntar a escoltar-me. La curiositat, mala cosa diuen alguns, va fer que al voltant nostre s’anés afegint gent. I les preguntes que m’anaven fent m’inspiraven per seguir construint viatges impossibles, descobriments de castells atrotinats que amagaven tota mena de misterioses garlandes i com, finalment, va arribar a les meves mans la taronja blava.
Com que la majoria eren estrangers van malentendre el crit i en comptes de maleïda van pensar-se que era màgica. No vaig tenir cap inconvenient en donar-los allò que volien sentir i vaig canviar les propietats d’aquell fruit fictici, que va acabar convertint-se en el timó de la sort de qui el posseïa.
En acabat, després de ben bé dues hores, una cinquantena d’oients aplaudiren satisfets la sessió de fantasia que els havia regalat. Poc a poc, es van anar dispersant fins que al final tornàvem a estar sols a la taula. Ens disposàvem a pagar religiosament quan l’amo del bar, amb una cara de desbordant satisfacció, sortí i ens ho impedí. Davant la nostra incredulitat i insistència feu un gest de cap convidant-nos a mirar les taules. Totes tenien la superfície totalment coberta de copes, ampolles i plats amuntegats. Ens convidà a anar-hi la setmana següent. Allò que començà essent una invitació puntual s’anà repetint cada cop amb més freqüència fins convertir-se, amb el temps, en el meu mode de vida. Canvia l’escenari, canvia el públic, canvien les històries, però roman el gust per tornar-hi l’endemà.
I aquí estic una altra tarda, davant vostre preparat per una nova sessió, eternament agraït a aquell lladregot poc experimentat: la meva taronja blava.

Primer exercici del curs: inici d'un conte

Ens llevàrem més aviat tard, el gust del darrer dia de festes nadalenques. Aquell any, les vacances s’havien allargat un xic per baixes laborals i per faltes de contracte, així que tampoc podríem dir-ne vacances en el sentit més estricte, però van fer el fet. Per celebrar-ho, vaig baixar a buscar un bon pa cruixent i un parell de dònuts, que per fer més festiu, vaig passar per la planxa cremant-ne el sucre.
Vam voler aprofitar el Sol agradable d’aquells poc habituals dies d’hivern anant a la platja i, havent esmorzat, férem cap al metro. Durant el trajecte ens omplírem d’aquella estranya sensació de goig de saber-nos diferents per no estar treballant un dia laborable, tot veient la gent moure’s apressada al nostre voltant.
Descendírem a la Barceloneta i caminàrem pel passeig fins davant d’una de les omnipresents demostracions del poder del capital que té la ciutat: l’hotel Vela. Anàvem parlant de què fer per canviar les nostres vides i no sentir-nos esclaus del monòton treball diari. Tornant, ens ajaguérem a la sorra a llegir una estona mentre el Sol, la manta dels pobres, ens escalfava i acoloria les pàl•lides galtes.
Així se’ns escapà el matí i quan decidírem alçar-nos ja eren quarts de tres. Per matar la gana ens asseguérem a una de les terrasses d’un bar de primera línia de mar, i vam demanar unes braves, olives i cervesa fresca. Concentrats en el menjar, no ens adonàrem com la motxilla se separava de nosaltres. Poc més tard la vam veure saltant a l’esquena d’un home de marcades expressions que corria allunyant-se.



Continua a: La taronja blava...

3 suspesos

Va de reforços negatius:

No n’havia llegit mai cap perquè els meus incorregibles prejudicis em tiraven sempre enrere, però per recomanació, i desconeixement, vaig mig forçar-me fer l’excepció pensant que era un llibre d’historietes: Camino de la Autodependencia. Quin desengany! Va un i t’explica com de senzill és allò que has de fer, i encara que et digui que no es fàcil, vas llegint de manera tan raonada (i reiterativa, a prova de ximples "vamus") que acaba semblant bufar i fer ampolles. Per sort, entremig de tot aquell entramat de lletres, alguna bona idea hi ha, fins i tot puc estar totalment d’acord amb la majoria dels conceptes que explica. I mantinc la idea que de tots els llibres se n’aprèn quelcom. Donant-li voltes al cap, potser el problema és meu i no dels llibres, potser és que no m’haig de pensar que és un home que em marca un camí i em diu què haig de fer. Potser haig d’aprendre a llegir-los sense expectatives... Però em nego a creure’m aquesta hipòtesi (tossut jo, si!) i al capdamunt, reforço la meva imatge nefasta dels llibres d’autoajuda!

I el de l’Stéphane Hessel, Indigneu-vos, doncs què dir-ne? Que no ha pogut ser més oportú, o, potser dit d’altre manera, els editors han sabut donar-li la sortida en el moment idoni. Si que m’agraden els comentaris, i alguna bona frase, però està massa centrat en el conflicte de Gaza. M’esperava quelcom més. De fet, m’esperava un llibre d’unes 60 pàgines i en realitat és un llibre de 25 amb un pròleg i una espècie de biografia que fan de l’escriptor. Vaja, que no s’atrevien a publicar un llibre tan curt i mira, l’han estirat massa. Deixo algunes perles, que n’hi ha:
¿Como puede ser que actualmente no haya suficiente dinero para mantener i prolongar estas conquistas cuando la producción de riqueza ha aumentado considerablemente desde la Liberación, un período en el que europa estaba en ruina? Porque el poder del dinero [...] nunca había sido tan grande...

El sentido de la história es la marcha inevitable de castástofe en catástrofe.

Ja comentaré el proper: Comprometeu-vos.

I pel acabar les crítiques prou negatives dels darrers llibres llegits, afegeixo el del Llibre de les Il•lusions, de Paul Auster: M’ha caigut un mite. M’havia sorprès positivament amb l’Oracle de mitja nit però aquest l’he trobat forçat, exagerat i fals. Així que també aquest llibre em confirma una altra de les meves màximes: A la merda els Best Sellers!