Primer Taxista

Em vaig estranyar, mai n’havia vist a Barcelona d’aquests amb mampara protectora, separant el conductor del passatger. Sempre m’ha semblat que esberlen el bri d’humanitat i sociabilització que ha unit (i barallat) els homes i que cada cop costa més de percebre’s a ciutat.
M’imagino, per les cares apàtiques dels taxistes i les mirades ermes a traves dels vidres dels clients al passar-me per davant, que poc es parla durant el trajectes. Val a dir que mai he exercit de taxista, però em confirma la idea el fet que per poc que estiri la llengua m’inunden rius de temors, alegries, frustracions i rancors.
Li vaig preguntar, ara ni recordo com, si feia molt que duia aquell fred plàstic i que jo encara no havia pujat mai en un que en tingués. Va resultar que ell mai n’havia tingut mai cap d’ensurt, que de fet era més una qüestió per tranquil•litzar la parenta, que havia sentit explicar històries desafortunades de companys amb ganivets al coll i que mira, fet i fet no li costava pas tant fer-la contenta. Tampoc n’estava del tot convençut, coincidia en que dificultava la ja de per si poc lleugera comunicació, però poc hi feia si amb això estaven tots més a recer dels perills.
Un bon home, senzill, habituat al ritme d’estira i arronsa del trànsit urbà, coneixedor de l’ofici i de la ciutat on treballa, sense mapes ni aparells electrònics i amb un punt d’abaltiment que no vaig saber veure d’on provenia.
A l’aeroport vaig pagar-li diligent, amb les mans juganeres per entre la finestreta que havia restat oberta durant tot el trajecte i per la qual hauria pogut fer-hi passar el temut ganivet que provocà la seva col•locació.

De nits

Els raigs de sol que es filtren per entre les persianes. S’obren pas entre la boira que enterboleix el cap, diferent a la resta de matins quan encara no clareja i el despertador esbotza en centenars de bocins els móns de cristall. L’escalfor habitual no hi és, el llit és ample i els llençols segueixen damunt seu, mandrosos.
Avui no hi haurà les agradables molèsties de cap de setmana que li pregunten com va anar ahir l’entrenament i que què més i que què et van dir... Ni un braç perdut damunt la panxa, ni un entendridor gruny de deixa’m en pau, ni tampoc un bes impacient de bon dia. Avui només plana per l’entorn l’angoixant final.
Un amic que sent que sobra, que li diu que marxa, perquè veu com la resta de companys se li’n riuen cada cop amb menys delicadesa i demostren inconscient però constantment que no compten amb ell. No marxis, vol dir, però sap que té raó i un immens pes es repenja damunt les espatlles; Perquè s’engrescava a convidar-lo? El va confondre la il•lusió que aquesta vegada segur que hi hauria quòrum. I l’entén car ja no compta per ella. Avui li ha dit que fa temps que es veu amb d’altres, alhora. I tot foren preguntes. A què venien tantes manyagues i tendres complicitats els darrers mesos? Com és que no eren certes? No pot deixar de donar-hi voltes. Ha marxat cap a casa i quan ella ha tornat li ha ensenyat missatges, no comprèn si per doldre o per demostrar. Un d’ells l’espera sota i això encara li estreny més el cor, tot són contraposicions, tant de temps junts i sembla que no el conegui; si ell sempre ha volgut la seva felicitat no entén perquè té por de la seva reacció. Ell mai l’agrediria, si ella vol seguir aquest camí serà un cop dur, segur, però espera que tot li vagi bé. Ha estat alimentant un grandiloqüent cornamenta durant tant de temps i tot i així, l’estima... El món va llevant les ombres del tèrbol record, però quedaran engrunes de dolor escampades per tot, recollides i amagades a les cantonades i als racons més petits.
L’avió tornarà diumenge al capaltard, i espera que les nits siguin, llavors, altre cop reconfortants.

publicitat

La publicitat no enganya, en general, sinó que omet. Tant és així que quan reflexiones una mica no acabes de saber què volen dir-te. Ho exemplifico:

A l’aparador d’un banc local hi diu:
“En aquesta oficina seguim donant hipoteques”. Aquí poden sorgir dos dubtes per culpa de la manca de més informació, doncs això podria seguir així: “A qui segur que ens les pot tornar” o “a uns interessos que et deixaran glaçat” o fins i tot “ ens segueix interessant, i molt, el teu diner”.

En una altra entitat, aquesta ja de molt renom, hi deia així en un cartell enganxat al vitrall:
“Treballem pel teu compte”; magnífic joc de paraules oi? En realitat els empleats si que treballen per compte d’altri, però no precisament pel teu. De fet aquesta frase podria ser el final d’una més llarga que comença dient: “ Et farem creure que...” o acabar-la amb un “mentre puguem desplomar-te” i també “per enriquir al propietari tant com sigui possible”.

En temes de finançament el ventall és infinit. De fet, hi ha milions d’exemples de les més grans incongruències tals com anuncis de productes amb pagaments “sense interès” i em pregunto, si no tenen interès perquè s’anuncien?

Sant Jordi

Poc s’ho pensava fa unes hores, quan es vestia amb la resta de companyes amb aquells ridículs i arrapats modelets blancs llampants, que tres hores després no li faria gens ni mica de gràcia seguir amb la pantomima.
El somriure que està obligada a fer per donar un missatge de confraternitat de l’empresa amb el ciutadà, es veu constantment deformat per una ganyota de dolor insuportable. Intenta seguir el ritme de les seves col•legues de treball rambla amunt, esquivant el turbulent riu de gent que, d’aquí cap allà, busca i remena entre els estants de llibres, roses i partits polítics. Però el seu caminar és poc destre, les incòmodes sabates de plataforma i taló d’espart li destrossen els peus i la recerca d’un alleujament la fa bellugar-se com un desmanegat titella.
Cada pocs metres s’atura i dóna un punt de llibre amb el vistós logotip de la corporació, que li paga l’esforç amb un tristíssim sou i una pitjor tarda, al vianant que gairebé ni se la mira. Mai més, s’està dient sabent que és mentida, mai més faré aquestes feines.
Al seu voltant, els bitllets passen veloços de mà en mà, i les roses s’escampen per tot, fent petar de tant en tant algun globus (i el seu missatge de campanya) amb les seves punxes. L’alegria sembla jaure damunt la massa humana que s’escampa per la rambla, però darrere aquesta façana encara se senten constants queixes d’empentes, de preus abusius, d’aturades impertinents i de massa atapeïts.
Intentant creuar-la, els conductors dels vehicles es maleeixen els ossos, fent sonar el clàxon, per no haver caigut que avui era Sant Jordi i que qui mana sobre l’asfalt, en dies com aquest, no són els cotxes.

Sol?

Definitivament m’adono que, si vas capficat o concentrat en algun tema, en realitat et perds la meitat dels aspectes que decoren la vida. Amb prou feines he sentit els desafinats esgarips del malaguanyat violinista que, de vagó en vagó, va buscant engrunes de llàstima.
Recordo però, la cara de l’indi que m’ha fet un lloc apartant la motxilla, deixant-me seure al seu costat. Llegint com estava, ni m’he assabentat de quan ha marxat. De fet, ni tan sols estic segur de si cap persona ha ocupat el seient buit. Els sentits sembla que desapareguin. Sóc capaç de caminar seguint les pàgines d’un llibre i perdent-me per entre les seves fantasies, amb el risc de trepitjar els regals canins o patir torcedures de turmells, però en canvi no sento la següent estació m’anuncien els altaveus del metro.
Així és que, també, em perdo una immensitat d’històries meravelloses, tràgiques o insignificants i m’alieno de la gran ciutat que tanmateix semblaria que de tants que som hagués de ser just al contrari.
Entre ratlles alço el cap i m’adono que no sóc l’únic estant sol dins el curull comboi.

El Matiner

El mal d’esquena segur que l’ha llevat, com cada nit entrant. Són quarts d’una de la matinada i ja fa estona que està buit, el Matiner. La sentor del tabac persisteix, l’ambient resta lluny d’ésser pur, segueix carregat, sempre pesat.

S’havia tornat a adormir, assegut sobre l’atrotinada cadira i amb el cap repenjat sobre els braços creuats damunt la taula. Maldestrament s’incorpora, recull l’amic escocès per desar-lo a lloc i s’apropa a la barra ensopegant amb alguna pota inestable. El terrabastall omple el cap d’afilades agulles que se li punxen per tot.

Passa un drap humit, sense esma, pels quatre racons més visibles del local, esperant una màgica neteja que l’endemà al matí veurà frustrada, com li passa habitualment.

Surt fora, el fred l’ajuda a desvetllar-se una mica. A dreta i esquerra un parell de desagradables vòmits decoren l’entrada i s’afegeixen al conjunt de desagradables efluvis. Els grinyols i esgarips del baixar la persiana metàl•lica esberlen la nit com un gemec dolorós que li recorda que ha de tirar oli o greix a les guies.

Aïllat de l’exterior, tanca per dins, l’acompanya el so constant de la nevera de cerveses sempre en marxa i es relaxa. Apaga el gros televisor de plasma que omple mitja paret i s’encamina cap a la porta on penja el cartellet de “privat”. Rebusca la clau entre les butxaques dels pantalons i obra la vella porta de fosca fusta. Ha d’avançar amb compte per no fer anar per terra el doble mur de caixes de begudes que emmagatzema al passadís. Es renta les dents al depriment bany i pocs metres més endavant es deixa caure, vestit, damunt un vell matalàs d’espuma.

Lluitant contra el pes de les parpelles i el cap ennuvolat pel fum i l’alcohol, aconsegueix activar el despertador. Ha de sonar d’hora per fer honor al pare i al nom del local. Demà, serà un altre dia, arriba a pensar abans de caure fulminat per un tèrbol son.

Ànima de Bolero

Sort en tenim de no haver viscut ni de prop ni de gaire lluny la guerra i els seus efectes. T’ho dic de veres, només de llegir-ne algunes històries, com les que recull aquest llibre, tant reals i al cap i a la fi properes encara que no ho cregui, se’m posa la pell de gallina. Casum cony, que a què ve això ara? He sabut d’aquestes ratlles com parents que no he arribat a conèixer han salvat vides i han rebut ferides. Si, parents, avis de parella.
No sé perquè a casa no se’n parla, és com si no hagués deixat gaires marques. A veure, vull dir si, de tant en tant se sent com al pis de República Argentina els 11 de l’àvia baixaven fins als baixos, on entre matalassos s’hi arreplegava tot el veïnat al so de la sirena que anunciava un bombardeig imminent sobre Barcelona. Però s’explica com vist des dels ulls d’infants. Tens raó, de fet si que ja en fot un bon tou d’anys des de la guerra i per edats, si no m’erro, serien canalla la colla de l’avia. També, si, també és cert que havia de sortir a cercar o comprar algunes queviures ella, però veus, ara no en recordo el motiu, potser perquè una petita era menys sospitosa? No, no sé de què. I de finestres tirades ben avall, tot mirant el carrer per entre els foradets que separen les bandes de fusta, no fos cas que fossin vistos. No fotis! Tot això ho hauré de preguntar per casa, no pot haver-se oblidat!
Mira, tampoc per part paterna conec grans desgràcies o actes que hagin perdurat. Només sé que l’avi va ser alcalde 13 anys durant el franquisme, quan el pare era menut, i que era, en part, partidari del règim. El pare sense tenir ni idea del missatge, cantava les cançons feixistes als campaments on el duien. Però no tinc constància de morts en lluita, ni per raons absurdes, com narra el llibre, tals com anar a missa o al contrari, semblar republicà. Ni reconec el punt de racisme que es percep dels qui van viure o sentir barbaritats de moros viscerals o de delators, tampoc en sé dins el cercle familiar.
Potser tens raó, mira què et dic, potser és que mai vaig fer-ne massa cas i tot i haver-ho sentit, fins podria ser que n’hagués estat el receptor, se m’hagués esborrat de la memòria per ves a saber quina raó.
De totes maneres, reitero que quina sort, nano, no haver viscut els efectes (millor posem, els defectes) d’una guerra.