Aquestes cèlebres paraules

Un incentiu publicitari d’una coneguda marca de cervesa mostra com un jove trenca els esquemes de la vida fins ara establerts com a correctes i decideix emprendre un viatge pel món (vaja, no puc negar certa afinitat fins aquest punt). La musiqueta alegre, les imatges, la motxilla a l’esquena i una concatenació de somriures i rialles fan que quan finalitza l’anunci, en general s’estigui content. També fa pensar que si s’ha fet és perquè comença a haver-hi bastanta gent que s’anima a sortir de casa amb una mà al davant i l’altre al darrere durant llargues temporades. Jo penso que aquest fet s’esdevé d’un excessiu benestar.
En certa manera, i depenent de com sigui el viatge, pots estar d’acord amb ell quan comenta que s’ha adonat que tothom té la vida muntada, per estranya que sigui. Una amb un hortet, unes floretes i venent-les, una parella amb una furgoneta, una botiga de serps, etc. Dic que hi estic d’acord en certa manera perquè és ver que et creues amb maneres de viure que fins al moment no t’havies plantejat, maques, nobles i lloables. Però gairebé totes tenen en comú que qui les viu, abans, formava part del primer món, i que, dins l’entorn on ara està, no l’ha abandonat del tot i que sobretot: ha estat decisió pròpia. Per contra, te’n trobes moltes d’altres de vides, ritmes i sistemes. I també estan muntats, efectivament, però per altres persones, imposats per caps dèspotes, per la societat, per l’estat o el capitalisme. Veus gent que ha de sobreviure pidolant i no comenta l’anunci que té la vida muntada amb: mà allargada, o got, cartronets i caixer automàtic per dormir en els casos afortunats. O aquella dona que ha perdut el marit en un malentès al camp, on encara hi té esclavitzat un fill perquè aquí es puguin fumar els cigars de fulles seleccionades, un altre infant li va morir al néixer perquè els insecticides que utilitzava pel monocultiu de plantació de soja quan era jove (ella), durant l’embaràs, van perjudicar el fetus i ara en té quatre més que no sap com tirar endavant doncs l’educació és pèssima i a més necessita d’ingressos que no concep d’on treure si no és prostituint-se. No comenta que té la vida muntada sobre la desgràcia. I aquella família Nicaragüenca que malviu de l’abocador i de les deixalles de la capital, no diu que té la vida muntada amb merda, bosses de plàstic i penúries.

Cada cop que el veig, a mi se m’esborra la il•lusió que m’hauria d’aportar. I les cèlebres paraules: No et trenquis tan el coco, em sonen supèrflues, absurdes, i despreocupades. És més que provable que, d’alguna manera, estiguem participant i afavorint aquestes situacions així que, potser si que hauríem de trencar-nos-hi una mica el coco per trobar la forma d’equiparar-nos una mica.

Només hi ha un problema: Som egoistes.

Somnis entre boires

Un bell nou matí. Sòl esplèndid que escalfa des de la més llunyana extremitat fins la més amagada de les entranyes. Per no suar com un garrí, molt atent, un vent gèlid s’escola suau, dolç i parsimoniós, per tots els racons. Quin goig.

I ja va bé, perquè anit va succeir-me allò que tant molesta quan estàs plàcidament dormint. Part de la culpa va ser meva i de les meves fantasies semi-estúpides. Voler volar. Clar si, home, com tothom. Fins aquí potser res estrany, però aleshores, ajaçat al llit i amb els ulls ja clucs meditava sobre aquest fet i que, en el cas que m’hagués estat possible, en comptes de demanar la baixa els hagués pogut proposar d’anar d’un lloc a l’altre flotant per l’empresa. Em vaig adormir imaginant les cares astorades dels companys quan, per desplaçar-me ho fes sense ni tan sols moure les cames i suposant el caos que podria crear-s’hi. Per sort, a l’hora d’anar a dormir, mai dono massa temps al coco i caic fregit als pocs minuts, així la bola no es fa immensament gran.

I en això que segurament roncant, ve el somni a posar-me les coses a lloc. Tu volar? Mira t’ho puc acceptar, però que això t’arreglés l’esquinç, nanai! I perquè no us preguntareu. Doncs resulta que en somnis efectivament podia volar, no calia que ho fes amb el puny enlaire com el superman, però si, podia volar. I clar, com sempre que és així, jo m’emocionava, i cada cop volia anar més de pressa i més amunt. De sobte, veig que començo a perdre impuls i energia i si que m’enlairo, però no pas més que alguns miserables centímetres del terra. És aleshores que m’adono del fet que, per aixecar el vol amunt i amb més potència haig d’estirar els peus avall aerodinàmicament. Així que si, torno a guanyar empenta però començo a sentir la fiblada de dolor al turmell. L’emoció em pot i hi torno. I el dolor augmenta, insisteix, perdura. No ho aguanto més i em desperto. Inconscientment, m’havia ajagut cap per amunt amb els peus encarats al sostre i el pes de les mantes i llençols estava obligant una flexió inadient pel feble turmell. Les il•lusions de volar doncs, quedaren truncades en somnis i aquests al seu temps, esmicolaren la fantasia de guarir el l’articulació volant.

En fi, toca de peus a terra, que és com han d’anar les coses, malauradament.

Solitud

Com un mirall embrutat i fosc, el vell televisor gris i apagat, reflecteix la claror tènua de l’únic llum de peu que il•lumina la sala. Tot està immòbil excepte les invisibles ones sonores del transmissor i la mà que omple aquestes ratlles. És negra nit i per bé que les cortines no estan passades, darrere els vidres no s’hi veu més que la pacient fosca qye espera l’apagament d’aquesta llum per envair i recuperar aquesta cova on sóc, que se li resisteix. L’obligació de fer repòs, un peu que reclama les atencions que normalment no li són atorgades, ha propiciat la lectura de Solitud, de Victor Català. L’acabo d’enllestir. És un llibre que costa de llegir a trams. Essent lent com és, si no fas llargs episodis, se t’esmunyiran, entre lles línies, els puja-i-baixa sentimentals que només es poden transmetre amb constància i perseverança. Si et perds aquest efluvi de sensacions és millor que l’abandonis, estàs perdent la major part de la gràcia que té. Quan ho feia de viatge a la feina, al metro, sovint la mandra em podia. Ara amb la baixa, han tocat dues tardes al terrat de casa. He pogut veure els canvis de tonalitats que pren la ciutat quan el Sòl recorre veloç els seus darrers instants abans d’acotxar-se rere Collserola i els dies ventosos m’han permès gaudir de la visió d’un mar sense la boira bruta habitual. Sense l’escalfor de l’astre rei la frescor feia presa de mi i em recollia cap al menjador. No l’hagués fruit tant si no hagués estat per la lesió, així que, fent ús de les pròpies paraules del pastor:

- Tot lo món és bonic si es mira amb bons uis, ermitana!

L’entorn ha acompanyat perfectament i ha servit per empapar-me’n bé. L’he acabat i comprendreu que m’hagi passat una tarda reflexiva. És, sens dubte, la reacció lògica. Quina història! I com m’agradaria poder-me expressar així. Una labor difícil i tenaç tal com ell (ella en realitat, quina dona!) comenta al pròleg:

“Jo, com a tocat que sóc de les mentades devocions i per això més desitjós de fer art que mercaderia – fins allà on el meu seny i les forces arriben – havia somiat en donar-te amb la meva primera obreta d’algunes proporcions, l’obra seriosament planejada, meditada i remeditada abans d’escriure-la, escrita després amb catxassa i mirament, deixada reposar més tard per a donar lloc a d’aquietar-se el bulliment de les impressions i depressions momentànies i més tard encara repassada, llimada, brunyida a sangs fredes per una i altra volta fins a deixar-la neta i purificada de tots aquells defectes enlletgidors que està en la mà i en la paciència de l’autor corregir. És a dir, llegidor meu, jo somniava amb donar-te l’obra primmirada i endreçadeta en què un hi posa tot el que sap i pot i que no és altre que l’obra amb què somnia tot aquell que fa una obra pel sol i propi gust de fer-la.”

Le Souhait (Quarta i última part)

Un cop dins, sense donar-li ni temps de reaccionar es tragué, com la serp quan muda de pell, l’estreta samarreta. L’home es posà les mans sobre els ulls, que gairebé surten disparats de les seves òrbites. L’encant d’aquella nereida no el deixava marxar. Ni tan sols volgué evitar com els cinc tentacles dels palmells s’acostaven, poc a poc i sense impediments, cap aquelles voluptuositats que, descarades, es desprenien la pols de la inconsciència. Quan la prengué, ella li donà l’esquena per poder veure l’escena a través dels miralls, multiplicadors de sensualitat.
S’apropà contra l’’home i notà la vigorositat punyent barallant-se amb totes les teles. Suaument, ella duia el tempo, li apartà les mans que la prenien i es descordà els sostenidors (ell no hauria pogut, els tremolors li ho hagueren impedit). Com quan s’obre el teló aparegueren els pits en escena. I es repetí l’espectacle de les fregues. L’excitació es percebia per tots els racons. Els massatges es succeïen mentre ell intentava explicar-li, embarbussant-se, que ni tan grans ni tan ferms. Amb un d’acord i un espera aquí s’esmunyí rere les cortines, encarregades de guardar el frenesí. Quan reaparegué guaità com gotes de suor queien del front del seu postres. Gràcil com un capgròs en un bassal s’entortolligà al seu voltant li comentà que els que s’acabava de posar, com a mostra, serien perfectes. Ell feu que no amb el cap.
Amb una seguretat impensable fins al moment en aquella mosca, la prengué de la cintura, se l’apropà. L’espetec del desencaix fou el tret de sortida per a un cúmul de reprimits desitjos que, per fi, veien l’oportunitat de ser els protagonistes d’un món que havien tingut llargament vedat. Aprofitaren els escassos tres quarts d’hora per treure tot el suc a aquell cubicle d’un metre quadrat. Les cortines ballaven al compàs de la dansa acrobàtica de fruites nedant amb xocolata, insinuant els pudors més salvatges i retenint la llum que aquella fogositat desprenia dins el provador.
Els últims acords d’aquell triomf natural foren seguits d’un atac sobtat de moral venjativa. Les robes trobaren veloces les seves cuixes, natges, melics i espatlles. S’amagaren les vergonyes visibles i es feren palpables les etèries. Fora d’aquell indret màgic la descoordinació i maldestre tracte dels desconeguts tornà a caure com plom sobre la relació. S’acomiadaren estranys, sense la complicitat de la que havien estat partícips. Havien perdut la sintonia.
Quan es trobà sola, una controvèrsia de tranquil•litat i neguit envaí la Marianne. Com la nena trapella quan se’n surt, se sentia un punt orgullosa d’haver seduït aquell home, però no tenia clar si ho explicaria mai a les amigues, ni a les més íntimes.
A l’altre cantó dels vidres, imperceptiblement entelats, el senyor enfilava de pressa carrer amunt. Una cinquantena de metres enllà s’aturà davant un nou aparador uns instants amb posat dubtós. S’endinsà a la tenda acompanyat d’un so estrident que l’anunciava. Damunt hi penjava un elegant rètol:

Llenceria fina “Le Souhait”.

Le Souhait (Tercera part)

- Caiguts.
- Com? – la o s’allargà més del compte per evitar l’espetec de la rialla que, dins l’esòfag, pugnava per sortir en llibertat eixordant el veïnat i que de ben segur hagués dissuadit, definitivament, l’insecte que tenia davant de prosseguir amb la compra.
- Que els té mig caiguts ja i jo voldria doncs... es que miri, no sé com dir-li-ho.
Aquell home desprenia patiment se’l mirés per on se’l mirés. Se’l veia fent uns esforços titànics per aguantar-li la mirada i no abaixar els ulls un pam més avall, les ninetes es bellugaven boges. Ella ho notà i inflà bé els pulmons constatant l’evident torbació i pèrdua de concentració de la seva víctima. Se sabia amb una notable davantera, enveja de moltes clientes. Quan es mirava al mirall s’auto-enorgullia del valor d’haver-se sotmès a aquella operació de feia un any, estava encantada amb el resultat, havien recuperat, potser exagerat, la força i alegria de l’adolescència. Tots els sostenidors li queien bé i fruïa, com avui, de l’impacte que causaven els que aixecaven fort, que sempre combinava amb samarretes ajustades.
S’ho estava passant bé i cada cop contornejava més el cos mentre es desplaçava i li mostrava les possibilitats. Subtil, eficaç i amb la desimboltura més creïble. De miracles no se’n poden fer, va fer-li entendre, però si que es podia intentar millorar molt el resultat.
- Deixa que t’ensenyi quatre trucs. – Digué avançant cap als provadors fent-li el gest característic del vine cap aquí. El repetitiu cargolament de dit tingué l’efecte esperat i la Marianne sentí el plaer de veure com la mosca quedava atrapada a la teranyina, gairebé no es podia creure que fos tan fàcil.

le Souhait (Segona Part)

- És que...
- Si?
- La meva xicota sap? Vull dir, és el seu aniversari i crec, no ho sé, que potser seria un bon detall...
- I tant! A les dones sempre ens agraden els homes atrevits.
Ell enrojolà visiblement i guaità el terra.
- Jo, és que d’això, mai... sap? Vull dir, que jo no sé... m’entén oi?
- No pateixi, jo l’ajudo – Aquell home li encantava, era com l’osset de peluix d’infantesa que amanyagava i estrenyia fort entre els braços quan s’acotxava. Era una monada, pensava – Tenia vostè alguna cosa en ment?
- Dona, en ment en tinc moltes de coses – emmudí sobtadament avergonyit.
- Tenim tota la tarda – respongué somrient i atenta la Marianne.
Un petit esbós de somriure semblà escapar-se-li entre els llavis a ell també, s’estava asserenant.
- Digui doncs, buscava conjunts o parts separades?
- Ehhh, doncs miri, jo... pensava en sostenidors – Digué compungit com si es tractés de la paraula maleïda.
- Molt bé – Aquell home era una joia, quina cucada, no l’estava decepcionant gens. – Segueixi’m, quina talla fa? – Era aquesta la seva pregunta estrella, li encantava veure les reaccions que provocava als homes. Passaven d’encongir-se fins a ser éssers diminuts que calia cercar amb la lupa que duia sempre a la butxaca, fins a enorgullir-se de tenir una concubina amb melons de premi, de suculentes síndries de mugrons eixerits, però que no sabien quin color d’ulls tenien. Un bon grapat, però, en coneixia les dades, aquesta badada només passa la primera vegada, i parlar de números és molt menys impúdic, talla 80/85/90...i forma de copa A,B, C. Com a classe de primària, vaja. El nostre home però fou dels bons, fins i tot es va sentir el patac de com se li desencaixava la mandíbula i picava contra el terra. Una espècie de so inintel•ligible sortí d’aquell descomposta fesomia.
- No en sap la talla?- Deia intentant fer un semblant tranquil•litzador. La veritat és, però, que estava encantada amb el rol dominant que estava prenent.
- Doncs... – L’home es refeia – Uf, hem... així? – Aixecà les mans com si agafés dos pits invisibles però acostant-se descarat als d’ella, que notà un subtilíssim pessigolleig ben endins les entranyes que confongué amb nerviosisme – Eh ...- S’aturà – Els dits no m’arriben al fons.
- Perfecte!
- Jo és que ella...- prosseguí l’home refrescant l’ambient – Doncs que els té tots iguals i voldria, m’entén, una mica de varietat – Ara semblà deixar-se anar – És que veurà, tots són de color carn, altament destrempants. – I aquí tornà a contraure’s sobre si mateix i entre les parets i el terra quasi l’engolen.
- Cap problema, els vol amb brodats? Amb farcit? O potser transparències? – Ara que tornava a sentir la situació sota control s’envalentonà amb les picardies. Volia veure’l patir una mica. La Marianne començà a mostrar-li el gènere veient-lo atabalat i fora de context.

Una bona notícia

És preocupant o no? Últimament després del telenotícies em quedo deu minuts aplatanat al sofà. Compungit i menut. Sort n’hi ha de la part supèrflua dels esports, que et permet recuperar de les barbàries que has sentit durant els 20 minuts anteriors.

Que si corrupcions, que si matances, que si terrorismes, que si dictadures, que si abusos de poder, que si malbarataments de fons fins i tot dels representants europeus de més força, que lluitaven insistents perquè els directius de bancs es rebaixessin els salaris i resulta que després ells se’ls gasten per eixugar-se el cul. Sembla que de tant en tant apareix, per alguna escletxa, un llampec d’esperança. En orris se’n va tot al cap de ben poc, torna la foscor, la finestra es tanca prestament quan aquells mateixos pequen més escandalosament, pel greuge d’haver criticat allò que després practiquen.

I enmig d’aquest desgavell de despropòsits, una bona notícia, comenten els reporters, Estats Units surt de la recessió per primera vegada. I jo que m’enfonso més al sofà. Jo que perdo del tot l’esperança. Jo que deixo de creure en els humans. Jo que no sé si entenc el món com la resta. És això una bona notícia? Significa això que s’està acabant la època del lleuger relaxament de la compra compulsiva? Significa això que tornarem amb més fúria a explotar els més desvalguts? Si qui ha patit i segueix patint no són les grans potències, que sempre trobaran en una crisis algun indret on gratar i treure profit de les penes dels altres. Com pot ser que AGBAR hagi tingut beneficis milionaris durant la sequera més extrema catalana? Com pot ser que els bancs i caixes, a part d’uns pocs, segueixin ampul•losos i amb americanes?

Si us plau, mireu el documental HOME que properament es projectarà a les pantalles cinematogràfiques i pensem si es pot frenar l’ambició humana, si podem ser humils i sostenibles...

Per mi això no és una bona notícia, és el tret de sortida a una nova escalada d’imperfeccions humanes. Salvatges que som, i més, per no creure’ns-hi.