Pollastre a la paciència

Fa uns dies, un company em va recordar, xerrant d’aquest apartat de cuina de rampoines, que tocaria que posés aquesta recepta. Ahir justament vaig cuinar (si a això se’n pot dir cuinar) el pollastre a la paciència.
Hauré de tirar de la imaginació per escriure més d’una línia per definir aquesta delicadíssima “haute cuisine”.
A veure, aquest és un plat especialment destinat a despistats i gent que li faci una mandra suprema estar pendent de l’olla, planxa o estri culinari. Això si, requereix un cert temps.

Hem disposo, doncs, a immortalitzar el secret:
Prens el pollastre i el col•loques damunt la planxa o paella (segons preferència o facilitat) poses el foc al mínim i marxes. No cal afegir-hi oli, ell sol desprèn el greix i ja lubrica. Cada quant et doni la gana passes i el tombes. Quan estigui fet el treus. És gairebé impossible que se’t cremi, te n’hauries d’oblidar per més d’una hora i és aquesta justament la seva gràcia, que ja que al pollastre li costa coure’s doncs té, ens armem de paciència i que ella faci la feina.
Llest.


Era difícil? No. Ara si es vol es pot anar “complicant” o enriquint. Per exemple, a la foto (d’ahir) hi vaig afegir espècies i sal. Però també s’hi pot posar ceba, pebrot, una amanideta d’acompanyament, etc.

La última recomanació (i això ja és totalment un gust personal mig primitiu) és que a l’hora de menjar-lo, quan s’arribi als ossos, toca fer servir les mans i acabar pringat d’oli per tot arreu.

De dormilegues

Ahir al vespre, de camí cap al llit, mig endormiscat (no, totalment) vaig pensar en una entrada per escriure al bloc avui al matí. M’ha passat ja un munt de cops i sempre penso, per mandra, que ja em vindrà, que me’n recordaré. Però no, se n’ha anat del cap, igual que tantes altres coses i ara, assegut davant la pantalla, quan encara em pesen més les parpelles, ni tan sols crec que pugui caure l’idea de nou. I mira que el moment precís de tenir-la està fresc al cap (fresc dins la densitat i lentitud de processament que estic tenint ara), venia d’estudiar alguns fulls del curs d’ESF i... No, se n’ha anat definitivament.
Ahir va ser dur, una tronada de Granada amb cotxe. Llevant-nos a les 5 del matí i fent, gairebé d’una tirada, tot el retorn. Per bé que anàvem tornant-nos el conductor, no vaig poder aclucar els ulls i ara el cos m’està passant factura. Les ganes d’estirar-me de nou al llit i permetre que els llençols m’absorbeixin i m’endinsin dins el pou dels somnis de nou, són a cada minut més fortes. El saber que no tinc obligacions immediates, en el dia d’avui, ajuden a l’avançament implacable de la idea de prorrogar el descans una estona més. I és que el poder dormir després de llevar-se i esmorzar, és dels plaers més extrems, no sé si ja ho havia dit, dels plaers més extrems. No estic parlant dels 5 minuts més que demana el cos a crits quan sona per primera vegada el despertador, no. Estic parlant de llevar-te moribund, esmorzar narcolèptic, i tornar, arrossegant-te al catre. És aleshores quan el són cavalca ferotge cap a tu i s’ho enduu tot, també les idees que hagis pogut tenir durant aquest espai de temps d’obscur desvetllament.
Les idees, quan t’adorms, es transformen, es deformen. Passen de tenir sentit a no tenir-ne, vist des d’un punt de vista racional, però a mantenir la integritat en el paral•lel món dels somnis. Perquè no és estrany trobar-te gent sense cara, lleons a la ciutat, volar per escapar de qualsevol esdeveniment. Per poc que sigui, mentre no et llevis, tot pot seguir tenint una coherència. Per això ens costa tant explicar-los al matí, perquè la impossibilitat de comprendre, despert, les incongruències del son, fan que vagis perdent, a una velocitat de vertigen, els detalls que permetrien, ja no dic raonar, però si mantenir íntegre el seu argument, per utòpic que sigui. Com més els intentem comprendre i recordar, més fugen de nosaltres

Carta de presentació

Benvolguts,

Em dirigeixo a vosaltres per l’anunci d’una vacant per a _____ Responsable de producció___(per exemple) que m’interessa i que crec respondre al perfil sol•licitat.

Fa poc que he arribat d’un llarg viatge per l’Amèrica del sud, i m’he trobat amb una societat espantada. Venint d’on vinc i veient el que veig, milions d’oportunitats, no tinc por, estic convençut que sortirem endavant.
Jo sóc dels que opina justament que en èpoques poc fructíferes és quan millorar els processos productius i aprofitar els materials es fa més necessari. I per tant és quan més es requereix d’enginy i d’esperit de superació, dues qualitats que tinc amb certesa.
He tornat amb energies renovades, ple d’inquietuds, volent nous reptes i amb moltes ganes de treballar i d’aprendre.
A més, tinc a les espatlles tres anys d’experiència en l’exigent món de l’automoció que estic segur seran ben útils.

Espero doncs, junt amb el currículum, haver-vos causat una grata imatge i que em considereu una vàlida candidatura.

Rebeu una cordial salutació,

Lluc Canals Casals

PD: No poso en com m'estic cagant en el món. No poso que vivim en una bombolla fina fina. No poso tantes coses que hauria de posar i que després, quan m'entrevisten (les poques vegades que això succeeix), se'm veu el llautó. Estic convençut que poden veure amb una claredat total que en el fons, no vull participar en aquesta societat. I mira que ara, just ahir i avui, he format part d'un anunci de mediamarkt, o sigui, que insto a la societat de consum! M'aclareixo jo amb mi mateix? No us penséssiu que no tenia contradiccions mentre estava fent-lo, però també haig de dir, que m'ho passava bé. Serà burro, com sempre els d'aquesta cadena, però divertit.

Beneïda pluja

Que deixes darrere teu una fresca alenada de vida, els verds brillants de la satisfeta flora autòctona, pantans i embassaments plens, reserves per afrontar l’estiu, la roba molla al terrat per no esperar a que la pogués baixar, els peus molls de ben segur, i el cos també doncs no agafo mai paraigües.
Beneïda pluja que ens permets la nostra (i la d’altres éssers) hidratació, que retornes la visibilitat perduda a la ciutat, que arrossegues l’”smog” cap a terra, claveguera avall, que ens permets recuperar l’abundància dels rius i l’hàbitat dels peixos tan necessitats d’aigua clara i sana, que ens saneges els rius dels residus de la indústria.
Beneïda pluja per tot allò que ens aportes i per com de poc t’ho agraïm quasi sempre amb comentaris com: quin dia més rúfol (o lleig), que ens entristeixes quan hauríem de somriure joiosos, car sense tu res no faríem.
Però per sobre de tot, beneïda ets per netejar les pixarades de gos (i gossa) de la cantonada de casa. Ai verge! Quin fàstic que començava a fer la zona. Perquè si fins ara em molestava enormement aixafar una merda de ca, ara m’estava minant la moral l’haver de passar per aquell racó cada cop que vaig al centre. És un punt d’insofrible pudor, és un punt d’insalubritat total. Mira que jo hi passo un cop cada poc, però i el pobre veí que hi té la finestra al damunt? No entenc com és que no ha pres mesures, jo per la meva part, ja he agafat un tríptic de l’ajuntament per ensenyar-li al(s) propietari(s) de la(es) bèstia(es) en cas que hi tornin on demana civisme i comprensió.
I és que tinc la teoria que les pudors, que la ciutat de fa uns anys va saber eliminar, doncs eren dels problemes importants, ara el benestar ens les torna. Les hem oblidat? Abans es feien reguerons perquè les tifes i pixums de cavall, mul o bou, escampessin amb la major rapidesa possible. Però aleshores eren una necessitat, i ara? Ara els animals són un vici. Ens queixem que el drogaaddicte deixi la xeringa al terra després de “volar”, però i les orines dels cans no són el mateix? Deixalles d’aquesta societat que no es netegen.
Beneïda pluja per mantenir en condicions allò que hauríem de fer nosaltres, ets com una mare que vetlla per la seguretat dels seus infants que, com a nosaltres, ens falta tant per créixer.

PD: Aquí et proposo i insto, estimat lector (hihihi) a que observis el terra dels carrers, que cada dia que passa estan més plens de regalims per cantons i voreres. Comprova com en som de bruts i ho permetem. Comprova com augmenta la ferum.

Percepcions i conclusions

Avui va de constatació de fets. No és una crítica, perquè no, vull dir que és normal que la gent faci com fa i opini segons creu. És que és normal!

A veure, el punt vindria a ser el següent: La gent opina segons allò que veu o percep. Algun agosarat dirà que això és lògic, i jo li ho confirmaré. Sí, és lògic, només faltaria. Evidentment que la gent opina segons la imatge mental que es forma a partir de les percepcions de cadascú. Després hi ha el grau de desenvolupament o de finesa d’aquesta percepció. N’hi ha de més i de menys i a sobre, és totalment manipulable, com amb la imatge d’una parella de vells andalusos on l’home deia que votava en contra de los catalanes i la dona el corregeix dient que no, en contra del estatuto ese. En aquest cas teníem dues percepcions, la primera molt poc elaborada, així, superficial, i la segona amb una mica més de criteri, però al mateix temps deformada, perquè m’hi jugaria els ous a que no s’ha llegit l’estatut (i si ho hagués fet, tampoc n’hagués tret l’entrellat, com jo). A nosaltres ens ensenyen aquestes imatges i ja està, ja l’hem liada, es crea un clima de “tensió” que no té sentit, per això hi ha aquesta pugna catalanoespanyola (un acudit, català, no espanyola hihi) a part de per d'altres motius, la pela i demés, clar. Un dia aprendrem a ser persones decents, a per sobre de tot allò que ens puguin dir, si no són de plena confiança, intentar contrastar-ho tot, no en tinc cap dubte, però tampoc dubto que encara falta...

Bé, aquesta absurda dissertació venia no pel cas dels andalusos sinó perquè estant a La Paz (capital de Bolívia) va trucar ... (no dic noms per no crear discòrdies, que tampoc passaria res) dient que s’estava llegint un llibre i si era veritat allò que hi deia: Que tothom va mastegant fulles de coca i que per això tenen les dents tan destrossades. Desconec l’escriptor, però per bé que si, que és cert que molta gent “mastega” (entre cometes perquè en realitat no masteguen, fan una bola de fulles al costat de la boca i van xuclant) coca, que fa mala olor i pot arribar a ser brut. I també és cert que la majoria té les dents fetes un cristu. Però és que en realitat les tenen així no per la coca, sinó per la falta de pasta de dents i la costum de rentar-se-les, que la saliva és un protector natural! Tenir alguna coseta a la boca fent salivera, en certa manera, protegeix, per això s’han trobar restes de mòmies amb dentadures quasi perfectes.

Amb tot això volia arribar a: Vigilem amb allò que diem, que pot arribar a tenir unes conseqüències no previstes (o si, maleïts). Per sort jo no em faig massa cas, perquè si sí (que me’n fes), no escriuria això al bloc. No deixa de ser una opinió basada en una percepció, com tot, com és normal que així sigui i com seguirà sent sempre.

La mesa de los Galanes

Estimat Roberto Fontanarrosa.

Últimament estic llegint molt, no és habitual que llegeixi tan, però com que viatjo bastant a Barcelona, per això dels pisos i les feines, doncs a l’autobús devoro llibres, un rere l’altre van caient.I mira que llegeixo lent, però és que Sant Just, tot i estar al costat, també té un trajecte important, a nivell de temps, per arribar al centre de Barcelona. Acabo d’acabar (quasi redundància) el teu llibre titulat “La mesa de los Galanes”. Dic teu perquè l’has escrit tu, perquè de fet és meu, que el vaig comprar. No podia esperar menys, és fenomenal. Com sempre, i ja ho he dit anteriorment, en els llibres de contes n’hi ha de bons i de no tan bons, però en aquest cas la majoria m’agraden força. A més, està escrit en un absolut argentí, sense amagar-te’n gens, i això em duu a aquestes terres que no fa tant que he abandonat (paraules com mina, sorete, la concha de la lora, colita...ai...).
La teva prosa desenfandada , aquest estil teu tan propi d’escriure, com si el lector fos un dels teus amics (el zorro, el loco, el Pancho, el Rulo... qualsevol d’ells) a qui li estàs rarrant de viva veu l’anècdota o història que et va passar o van explicar-te l’altre dia, és boníssima. I no dic boníssima perquè el nivell literari sigui brillant, que no, sense faltar-te al respecte, diguem que escrius amb un llenguatge més aviat planer. Si que hi ha bones descripcions però va, no em negaràs Roberto, que sembla així, tal com raja. Sé que no t’enfadaràs perquè saps que sóc un pelotudo i que no se m’ha de donar bola, a més, no entendràs el català, imagino.
Tot i ser un recull d’històries de broma, perquè ets un còmic amic meu, un humorista ets, quan no estàs escrivint contes que fan esclafir de riure, estàs fent tires de dibuixos tipus Mafalda, perquè ens entenguem. Doncs això, tot i explicar relats totalment bojos aconsegueixes posar, en algun d’ells, una dosis de realitat que flipes, una crítica social damunt la taula. No em puc estar de reescriure un paràgraf teu quan expliques a un amic (jo) el perquè vas anar a estats units: “Porqué allá los yankis, vos viste cómo son estos hijos de puta, ahora han encotrnado el yeite de hacer laburar a los amarillos. Vos agarrás las pilchas, los artefactos, los juguetes y son todos de Taiwán, Corea, Singapur, de todos esos lugares donde al obrero lo tienen bajo un régimen de explotación esclavista y los hacen laburar día y noche por una taza de arroz. Porque los hacen laburar por una taza de arroz a esos tipos. Eso, cuando no hacen laburar a los que están en la carcel, te juro, para mantenerlos ocupados, y no se les paga un carajo. ¡Los famosos Tigres del Pacífico! Se los han recogido bien cogidos a los famosos Tigres del Pacífico. Estos Yankis, si no te cagan militarmente te cagan con el comercio. La cuestión es que me interesaban también los ositos de peluche porque si...” I n’hi ha molts més, però si els escrivís tots estaria transcrivint el teu llibre, i millor que el comprin oi?

Res tu, donar-te la meva enhorabona per aquesta obra que tant m’ha agradat i m’ha fet riure. El recomanaré als meus companys, espero que el pugui trobar a les llibreries de la zona. Apa doncs, cuida’t..

Teu, Lluc Canals Casals

Saber escoltar

Va arribar ben tard, al vespre. El retard va començar per culpa d’un pobre fòbic passatger que a l’hora de l’embarcament no es va veure amb cor de seguir a la cua i va marxar per on havia vingut. Aquest fet va obligar a la companyia a treure totes les maletes fins a trobar la del bon home i tornar a carregar-les de nou. Aquests trenta minuts, més la immensa cua d’avions a la pista d’enlairament i finalment els controls exhaustius, de fet exagerats, de l’aeroport d’enllaç van fer-li perdre el segon avió. Va haver d’esperar cinc hores fins que va embarcar, finalment, a la nau que el dugué fins aquí.
Cansat però satisfet d’haver arribat, va recollir el seu equipatge i va sortir de la terminal. Ningú l’esperava, cosa enterament normal tenint en compte que hi anava de turista, sol, sense reservar habitació en cap hotel i tampoc hi anava amb un tour organitzat. S’havia proposat fer el viatge sense cap mena de previsió ni rebre un bri d’informació. Prou es va enfadar quan la dona de l’agència a qui va comprar el bitllet li va dir:
- Aquí vol anar? Sembla que hi fa moltíssima calor, tanta que... - No va poder continuar. La va fer callar de males i desagradables maneres i a desgrat, ella va emetre-li el bitllet que ell li demanava.
Però era cert, tot i ser entrat vespre, la calor era sufocant, així que va treure’s la jaqueta i va seguir amb màniga curta.
L’aeroport quedava ben lluny de la ciutat i va cridar a un taxi amb aire condicionat. Un cop dins va aconseguir fer entendre al conductor que volia anar a un hostal, que el dugués a qualsevol mentre fos cèntric i econòmic, qualsevol, va remarcar. Durant el trajecte no parava de veure anuncis de congeladors, neveres i altres aparells similars que no va saber identificar. No es va voler ni preocupar de què eren una espècie de banys públics i unitaris que tenien a l’entrada una tarifa de preus com les de la zona blava. Tant temps  tant cost, amb un mínim de 15 minuts i un màxim d’una hora. Tampoc entenia totes les indicacions per culpa del poc domini de la llengua.
L’endemà al matí, després d’haver esmorzat a l’hostal i d’haver pagat per avançat, fent cas omís a les indicacions del porter, va sortir a visitar la ciutat. Als cinc minuts ja estava penedit de no haver-se vestit amb pantalons curts i xancletes de platja, ho havia deixat a la motxilla. Estava suant com un animal, però tan encantat estava amb tot plegat que seguia endavant. Cada dos per tres passava pel costat d’algun d’aquells estranys lavabos públics que en general es trobaven ocupats. A la mitja hora de caminar va veure que la seva samarreta blanca, a part de xopa, estava agafant un color mescla de marronós, groc i rogenc. Feia certament lleig i va comprendre perquè tothom anava vestit de colors estridents. Va prometre’s una dutxa i canviar-se al migdia, quan passés de nou per l’hostal.
Estava tan esmaperdut mirant els alts edificis i les enormes avingudes interminables que no es va adonar de que el color que prenia la samarreta, de fet, l’estava perdent ell. Cada gota de suor que li queia el feia un punt més transparent. Com que tothom anava tant escopetejat en aquella ciutat ningú semblava adonar-se de la pèrdua de matèria del turista. Només al cap de dues hores va apreciar que alguna cosa no acabava de rutllar quan va voler agafar la càmera fotogràfica i se li van desfer els dits, ja totalment líquids. No va poder ni reaccionar i tot ell es va convertir en un bassal d’aigua amb unes peces de roba mullades i brutes. Només un parell de bombolles van sobresortir al bassal, foren els últims inaudibles crits de l’incaut.
Al cap de tres quarts d’hora algú sortí d’un d’aquells banys públics. La roba impecable, sec, regenerat i en forma. Va veure un monticle de roba bruta al costat, ja ni tan sols humida. Va mirar enlaire buscant uns estenedors on unes pinces estiguessin planyent-se d’haver perdut la seva presa, però no va veure res més que un edifici, alt i majestuós, d’oficines. Com que ningú la reclamava, se la va endur.
Al terra només va quedar una lleu marca de sal que va anar desapareixent per les petjades dels vianants.