Al metro de Buenos Aires

S’obren de nou les portes automàticament i amb petites empentes, fent-se camí entre la gent, dues o tres persones aconsegueixen descendir del metro.
Fora n’hi ha com unes set que els fan un passadís propiciant una ràpida evacuació i així poder entrar sense més dilació. Tot i semblar que no hi cap ningú més, s’esforcen a empènyer cap a l’interior seguint la màxima que diu “on n’hi caben dos n’hi caben tres” però a més gran escala. Alguna espatlla encara està penjant fora quan es poden sentir els senyals acústics anunciant el tancament de les portes. Un segon després les portes avancen fins a ajustar-se acabant de col•locar a tothom en una situació d’equilibri forçat.
Els seients estan disposats a les parets laterals del comboi. N’hi ha cinc entre porta i porta, que miren cap al centre. D’aquesta manera qui està assegut té la sort d’estar com en un escenari, de cara als esdeveniments. Malauradament també tenen la vista a l’altura de l’entrecuix de qui, dret, espera penosament el moment de sortir. Potser per això les cares dels usuaris d’aquest mitjà tenen totes una expressió d’amargura o avorriment. Estant tant ple, a més, els camps de visió es redueixen a uns pocs centímetres, els que hi ha abans de topar-te amb els texans de qui tens davant.
Plantat dret al mig del passadís hi ha un home d’uns trenta llargs, encarat als privilegiats que han aconseguit una plaça entre les poques butaques, qüestió d’etiqueta: O li ensenyes el cul o la bragueta. Té un principi d’entrades però gràcies al tint manté la cabellera negra. El delaten els quatre pèls blancs que s’entreveuen entre la acurada perilla. Les ulleres de pasta l’ajuden a poder veure la pantalla del mòbil que pren amb la mà dreta ( és dels que s’obren per la meitat, com una navalla suïssa ). Amb el temps ha aconseguit depurar el gest elegant d’obrir-lo amb una sola mà. L’esquerra l’utilitza per aferrar-se a les barres metàl•liques per amortir frenades i accelerades brusques.
Destrament va movent el polze de la mà dreta escrivint un missatge. Encara no ha acabat quan comença a aclucar lleugerament els ulls i a arrufar el nas, advertiment innegable de l’aproximació d’un esternut. Nota el pessigolleig sota la nàpia i es troba amb el dilema d’esternudar sobre el telèfon o desprendre’s de la mà que el sosté i córrer el risc de fer anar tothom per terra. Amb l’agilitat mental que l’ha destacat dels companys de feina i l’educació que li han entaforat els pares, a base d’algun calbot, tomba la mà de l’aparell i n’utilitza el dors per tapar-se la boca.
L’esternut arriba puntual i sorollós. I amb ell quatre mocs que surten disparats topant-se sobre la protecció i enganxant-s’hi. Un d’ells però, rebota degut a la convexitat de la superfície d’impacte i surt desviat cap a la màniga i bossa de la dona que té al costat.
Instants després, quan l’home s’està recuperant de la convulsió, observa com la víctima dels seus esquitxos, que va amb més aires que un tifó als monegros, treu de la seva bossa un paquet de cleenex, amb la delicadesa fingida de les millors princeses. Un parell de dits són suficients per extreure’n una unitat que utilitza per eixugar el jersei, que ja considera arruïnat fins la propera rentada, i la bossa de mà de xarol negre.
L’home, fent gala de nou de la seva bona educació, es disculpa formalment pel desafortunat incident. La senyora dels huracans no li fa ni cas i ell, seguint el consell del capellà de posar sempre l’altra galta torna, potser no l’havia sentit, a formular la disculpa. Ella continua, amb el seu posat, tan digne i distintiu, ignorant-lo. Com que considera que de galtes ja n’ha posades prou, li etziba:
- Podria vostè respondre, com a mínim.
Ara si, veient-se acorralada i sense aquelles forces de què pretenia disposar li respon que no, que no pot fer-ho, contradient-se així de paraules amb accions.

llibrets de llom amb salmó

Era en aquelles èpoques que vivia a Manresa i que en Caus encara hi era també. Potser havíem quedat amb l’excusa de veure el bàsquet, o potser més aviat l’excusa va ser fer uns beures. Tan se val, fos pel motiu que fos, acabàrem de nou a la cuina de casa seva, amb alguns plats encara per rentar, (a qui li tocava aquella setmana?) i amb la nevera oberta esperant que del cel caigués la inspiració d’un àpat suculent (o més ben dit, que observant les queviures de la nevera en poguéssim treure una bona combinació).
Tenia, recordo el comentari, sembla mentida!, uns salmons, dels envasats al buit i tallat a fines llesques, de feia massa dies que s’havien de menjar. La prioritat era doncs, acabar-se allò com fos. Va resultar que tenia també llibrets de llom i formatge per farcir-los.
Així que ja està tot dit. Obres el llibret, hi afegeixes el formatge (el què et plagui) i una (o mitja, al gust) de les llonzes de salmó. El tanques, el suques amb l’ou i l’arrebosses amb la farina de galeta (o farina normal si no hi ha més remei). Fregit i llest.



Aquell vespre, mentre discutíem ves tu a saber què, de xerrades n’hi va haver de molt bones, però, en tot cas, hauran de ser explicades en una altra ocasió, no paràvem de sorprendre’ns de com de bo havia quedat aquell experiment culinari.

Perquè una cosa es pot veure tant diferent? (I)

Avui TV3, pels volts de les 11 del matí, potser un pèl abans, ha emès un programa titulat “Off the map”. Tractava d’una dona canadenca, d’uns seixanta-i-tants, que viatjava fins a Bolívia a principis d’agost. El programa relatava les seves vivències i com de contenta va quedar d’aquell país que fa ofrenes a la “Pachamama”, per a tenir bones collites.
Em vaig quedar de pedra, no em podia creure que aquella dona hagués visitat, igual que jo i durant les mateixes dates, Bolívia i hagués vist, a priori, el mateix que jo, tot extraient-ne unes conclusions tan diferents.
On ella veia celebracions joioses pel dia de la independència (6 d’agost) jo hi veia una desfilada “civil” (però militar, exactament igual a una marxa militar, files de gent, ja fossin mutilats, vells desmuntats, infants innocents o joves enèrgics; caminant al pas i sense masses somriures) infinita, i la incapacitat de festejar un esdeveniment d’una forma que no sigui aquesta. Quan un col•legi celebra l’aniversari, els alumnes també desfilen, de la mateixa manera i amb l’orquestra de l’exèrcit allà plantada, i l’alcalde, com a “gran autoritat”, saludant amb la mà assegut a la poltrona de la plaça central. És talment com si se subjuguessin a un dictador: “A les seves ordres !”
Sortia també com, per un poble oblidat de l’esguard del senyor (i del president en funcions), 4 arreplegats mal abillats es passejaven amb la música tradicional. Fins aquí tot bé, però quan la iaia diu que la gent ballava al compàs amb alegria... no m’ho vaig creure i vaig voler fixar-m’hi amb detall. Efectivament, darrere la miserable comitiva no hi havia ningú i quan de sobte un home, maltractat pel pas del temps, passava per allà el cantó, la dona l’agafa per banda i el fa fer el paperina davant el càmera, que s’esforça, sense massa gràcia, a no ensenyar el desolat carrer.
On ella veia la gent feliç d’aquell país que ja deixava per tornar a canadà, jo veia els miners de Potosí i conductors d’autobús bevent alcohol de 96º (el de curar) barrejat amb aigua i mastegant coca tot el dia, veia les manifestacions de minusvàlids per tenir els subsidis promesos que el govern encara no pot donar, jo veia els morts pel racisme sota la bandera de l’Autonomia, jo veia el diner tirat al mar en cada inútil referèndum. I ella acabava preguntant-se: Amb qui ballaré ara quan arribi a casa?

Potser l’única cosa que podríem tenir en comú és que als 2 ens va encantar.

Ficciones

Jorge Luís Borges també ha estat un dels escriptors descoberts durant aquest viatge per l’Amèrica del sud. El tiu, no cal dir-ho, és un fenomen d’aquest art, el seu bagatge lingüístic és infinit i llegint els seus llibres et trobes en més d’una ocasió amb paraules que dedueixes però desconeixes.
Ficciones és un llibre de contes (com molts d’aquest home). Com tot llibre de contes té punts positius i negatius. Els positius són que sempre n’hi haurà algun que t’agradarà i que es canvia de temes amb facilitat. Els negatius són, que quan t’agradava un tema s’acaba i se’n passa a un altre que, potser, no t’interessa tant i també l’antagònic al punt positiu, que sempre n’hi ha algun que ni fu ni fa.
Sota el meu punt de vista, en Borges, tot i ser un bèstia de la lingüística, no s’amaga de fer-ho notar i em sembla que se n’abusa, en molts escrits apareixen frases en anglès, francès, alemany i també llatí, cap d’elles amb traducció. És cert que molt no importa, però qui no les entén es perd informacions.
Em sap greu dir que en general el llibre no m’ha agradat, però haig de concedir, que en quasi tots els contes la idea és molt bona, molt, escrita més o menys pesadament (per mi, repeteix en excés el fet de, per fer realista la història fantàstica a explicar, utilitza cartes de vells amics, o recerques de noms excessivament estranys dins la història) però molt bona. (Exemple, un home que escriu un Quijote calcat que el de Cervantes però al segle XX i del qual se’n pot interpretar un rerefons totalment diferent; o un home que escriu un llibre començant pel final i que a mesura que avances et trobes diverses maneres d’arribar a aquell final, com les arrels d’un arbre abans d’arribar al tronc...).
Ara bé, hi ha 3 contes fora de sèrie, d’una imaginació fora de límits i d’una riquesa de llenguatge meravellosa que són: “Tlön, Uqbar, Orbis Tertius”; “Las ruinas circulares” i “La biblioteca de Babel”. Autèntiques joies que salven, baix el meu criteri, el llibre.

L'exèrcit presoner del Paraguay

Els joves països de l’Amèrica del sud, tot i joves, tenen una bona col•lecció de guerres, a part d’aquelles inevitables per la independència de cadascun d’ells.
No comentaré l’estúpida guerra per les illes Malvines que l’Argentina va declarar a Anglaterra, amb desastroses, i previsibles, conseqüències pel primer. Ni de com Bolívia va perdre el seu accés a l’oceà Pacífic perquè Xile li va mossegar aquest pedaç, aïllant-la una mica. Cent anys després encara se’n planyen. Ni tampoc les constants picabaralles entre Xile i Argentina per qui té més terra (erma) de foc. Ni tantes altres. No.
De fet volia parlar de la famosa carretera de la mort que uneix la capital Boliviana, la Paz, amb el poble de Coroico i posteriorment Caranavi, Rurrenabaque i San Buenaventura, el principi de la selva. Aquesta carretera va començar com gairebé sempre, sent un camí de burros, ases i d’altres bèsties portejadores, amb els seus amos, per traginar queviures d’un lloc a l’altre. I la providència d’una guerra contra Paraguay, la guerra del Chaco, va aportar molts presoners. Paraguay venia d’una altra duríssima guerra que durà 6 anys, la de la triple aliança, enfrontant-se a Brasil, Argentina i Uruguay . Una matança que li va fer perdre la meitat de la població masculina en edat de combatre i molt de territori. Bolívia va declarar-la-hi pensant-se que en aquella zona hi havia petroli i aprofitant que aleshores el seu enemic estava clarament afeblit. Tot i amb un exèrcit millor i amb més efectius va acabar, però, perdent-la.
En aquests països tot s’aprofita i els presoners de guerra, mà d’obra més que barata, s’acumulaven. Tenint aquests excedents i la necessitat en augment d’unes millors comunicacions internes, van utilitzar-los com esclaus ( ho devien aprendre dels espanyols ) per construir una carretera per on abans hi passava el camí.
Així que sense mitjans adients i només amb la seva suor, els pobres soldats presos van fer la dificilíssima tasca, que en molts casos es tractava de picar pura pedra, d’eixamplar aquell camí per permetre el pas de carros. Aquesta carretera comença a 4600 metres sobre el nivell del mar i acaba vora els 200, unint l’altiplà amb l’amazònia. La pitjor part són els primers 68 quilòmetres de constant descens, o ascens segons la direcció que prens, que va vorejant el lateral de la muntanya a mesura que avança. En molts trams és tan inclinada que la carretera resultant té una dura paret vertical a la dreta i a l’esquerra un precipici de més de mil metres de desnivell. És justament en aquests precipicis on alguns pobres presos, totalment fatigats, ja sense forces i per tant inútils o que pel mal tracte es revelaven, eren llençats pels capatassos bolivians muntanya avall, escarmentant a la resta que continuaria la immensa obra .
Finalment es va enllestir. Els presos poc s’haurien pensat que amb la seva suor, llàgrimes i sang obtindrien una carretera que resultaria venjar-los al llarg dels anys. La seva tasca ha acabat causant més morts bolivianes que soldats abatuts durant la guerra.
Aquesta carretera, només entre 1993 i 2003 es va endur més de quatre mil vides humanes en accidents. Autobusos plens de gent que queien intentant maniobrar, camions que per culpa de la inèrcia de la càrrega de bestiar que duien, en certes corbes també baixaven per la via ràpida, junt segurament amb una trentena de passatgers extres, motos voladores i furgonetes de frens mal mantinguts així com algun ciclista massa agosarat han estat víctimes del seu treball. Era més d’un accident per setmana, més d’un mort al dia. Cada pocs metres hi ha una creu.
Aquests soldats presos, aquest exèrcit infiltrat a les files enemigues, va acabar fent, malauradament, massa bé la seva feina.

100 años de soledad

Durant aquest viatge que fa poc acabo d'enllestir he descobert un seguit d'escriptors, que coneixia de nom, però que no els havia donat la importància merescuda. No donava crèdit a l'Isabel Allende, doncs creia que part de la fama li venia del pare, però ostres, vaig llegir un llibre, (De amor y de sombras)d'intercanvi en un hostel doncs aquest prejudici m'impedia comprar-me'n un, i el vaig trobar excel·lent.
He descobert en Júlio Cortázar, en Jorge Luís Borges i en Fontanarrosa, l'Eduardo Galeano i en Benedetti, l'Isabel Allende i, mig de rebot, el Gabriel García Marquez, autors de, més o menys, cada país que he visitat.
Aquest últim em va fascinar particularment i des d'aquesta troballa m'he llegit "del amor y otros demonios", "Crónica de una muerte anunciada" i finalment el famós "100 años de soledad". Un llibre brutal, absolutament brillant. Els aconteixements, bàrbars semblarien en un altre context, no paren de succeïr-se un rere l'altre amb una velocitat vertiginosa. La casa i poble, on es desenvolupa la història, es desfà pels animalons i s'omple de teranyines degut a la tristesa i solitud de la mateixa manera que es neteja, pinta i s'engrandeix uns pisos gràcies a l'alegria aportada per algun familiar. El temps transcorre a diferent velocitat pels protagonistes i es noten envellits de cop, n'hi ha que viuen més de 150 anys i n'hi ha que no arriben als 2 dies.
No diré la dificultat que comporta que quasi tots els personatges masculins (més de 25 es diguin Aureliano, Arcadio i convinarcions tipus Arcadio Jose, José Arcadio, Arcadio segundo...) però una cosa té de senzilla, el fil conductor segueix majoritàriament un eix cronològic que permet saber de quin dels Aurelianos està parlant, ara bé, no et pots quedar més de dues setmanes sense llegir perquè aleshores si que adéu siau.
Semblaria, si no es llegeix bé, que és un llibre per passar l'estona, entretingut i plè de vida, però nens, hi ha moltíssims petits i grans missatges amagats, com quan descriu un exèrcit definint els soldats com "parecían hijos de la misma madre", i més que no recordo.
Bé, en resum, el llibre és una obra magistral de la imaginació, que de tant exagerada que és, situacions totalment paranormals no semblen més que fets comuns de la vida quotidiana de la família Buendía.
El recomano moltíssim, un dels millors llibres que he llegit.

La controvèrsia dels colors

L’altre dia vaig pujar al terrat, com és habitual, no us penséssiu, a estendre la roba. Havia estat una rentadorada blanca, així que totes les peces eren d’aquest “Color”. I en aquests moments em va caure la poma, però no la de la idea (com a Newton), sinó la del dubte.
Se’m va passar pel cap el concepte clar i contundent de sempre, per tots sabuts, de que el blanc, la llum blanca, és la suma de tots els colors. Vaig visualitzar clarament aquells petits ventiladors per a criatures, d’aspes multicolors, que quan els aconsegueixes fer girar amb prou velocitat perds la percepció de cadascun d’ells i es pot confondre amb un simple i trist ventiladoret descolorit. I aleshores va venir la contradicció: Perquè has de vigilar i seleccionar programes diferents de rentat per a roba de color i roba blanca? Si el blanc és tots els colors, perquè no es pot mesclar amb la de color?
La resposta arriba també convincent: Perquè es poden tenyir.
I és veritat tu! Quan vols tenyir una samarreta d’un color, millor la compres blanca i després li afegeixes aquell que desitges que prengui.
Seguint amb aquest procés reflexiu vaig plantificar-me, mentalment, davant dels ulls un full de paper immaculat i com, la meva cosina menuda (2 anys), amb diferents retoladors hi va fent gargots al damunt. Com que la destresa no és el seu fort i l’art encara no l’ha cultivat, els colors es van sumant un sobre l’altre, i aquella fulla impecable, que començava tenint traces grogues, (i per sobre hi passà el blau, que es tornà verd i després un vermell el convertí en marronós fort i posteriorment un lila l’obscuritzà) es quedà finalment tota negra. No acabàvem d’estar tots d’acord que el blanc era la suma de tots els colors? Com és que ens surt negre doncs?
Estimat lector, arribats en aquest punt de controvèrsia, si no ho has fet ja (amb o sense conclusió), s’ha de meditar profundament en el perquè de tot plegat. Si abans ho sabies del cert i ara dubtes, sàpigues que era la intenció i si no, doncs no me n’hauré sortit i hauré de millorar la meva retòrica.
Pensem en la llum, amics meus, pensem en el concepte de la llum.