Sempre estrany el dia abans d'una vaga. I més encara el dia de la vaga.
Esperançat de que hi hagi moviment.
Entristit de saber que no serà ni la meitat del que desitjaria.
Il·lusionat per la primera dins el comitè.
Amb certa por de que no transcorri tranquil·lament com a mi m'agradaria
Estressat perquè potser no dormiré massa.
Cansat abans de començar.
Convençut de les meves idees.
Descebut de les mosques i sangoneres.
Actiu com mai, fent paperets i Assamblees per incentivar la opinió dels treballadors dins l'empresa.
Recriminat pel cap, justament per preocupar-me de fer entre tots quelcom millor. Pobre infeliç.
...
A veure quins són els ànims de demà?
La darrera vegada em va caure l'ànima als peus veient a gent, per gran de gràcia, anant a comprar quan, uns metres més avall se sentien les botzines i xiulets.
dimecres, 28 de març del 2012
dimecres, 14 de març del 2012
El Hereje
En certes ocasions, quan escric les meves impressions dels llibres que acabo de llegir, prenc alguns paràgrafs o frases que m'han impactat i les poso consecutives, una rere l'altra, en cursiva, per diferenciar-les de les meves fluixes aportacions.En altres ocasions, però, abduit pel text que acabo de llegir, escric quelcom que, sense tenir massa a veure (o si, depèn del dia) intenta reflectir el tipus de narrativa i gènere que utilitza. Fantasia, diàleg, terror... Quan faig aquests és quan més bé m'ho passo. M'entretinc amb les enrabassades idees i jugo a posar-me a la pell de l'escriptor per mantenir un to i una caracterització dels personatges similars.
Però d'aquestes més de 400 pàgines... tot i tenir alguns detalls que, trets dels context, segueixen sent increïblement actuals, com: “El dinero en si no tiene importancia y menos aún si no se debe a tu esfuerzo”. No m'he vist enganxat, excepte potser en algun fragment de no més de seixanta pàgines, al seguit d'aconteixements que succeeixen.
Per un cantó entra fins al més minúsculs dels detalls, i potser passa dues planes explicant la suor del cavall negre al galopar, de tal manera que potser pots arribar a veure com el blat creix dues dècimes de mil·límetre.
Per l'altre, relata la història de 40 anys d'un bonhome. Com que quaranta anys al ritme trepidant del creixement de l'herba farien un llibre de tantes planes que no cabria ni dins la més gran de les biblioteques, va saltant d'anys a cops d'escèna.
Al cap i a la fi, un llibre ha d'agradar, per molt premi nobel de narrativa, per molt delibes. Potser en aquest cas hi ha massa descripció, potser hi ha massa religió o potser és que, en realitat, està massa ben escrit.
dissabte, 3 de març del 2012
Amor d'escriptor
El Sol es capbussava carbassa rere la línia de l’horitzó. El mar estava calmat, tranquil, dolç. Els acompanyava amb harmonia dins aquella caleta que havien trobat, solitària entre les roques. El Ramón, des d’allà on era, els veia ajaguts a la platja, compartint la tovallola, vestits amb quatre mudes lleugeres i fàcils de treure que voleiaven tendrament amb la suau brisa. Els acabaria matant, pensà el Ramón, només això faria romandre el seu amor, d’altra manera no podria existir. Havia d’evitar, com fos, la perversió del seu somni d’un amor immaculat, perfecte, sublim,... etern.
Les orenetes volaven al seu voltant, informant de l’arribada de la primavera, dansant distretes, ballant arran de terra. Més amunt, entre els núvols de rosa intens del crepuscle, amb formes canviants de lleons, bèsties i cares esponjoses, creuaven un parell de blanques gavines.
La parella les guaitava badocs, l’estupidesa de l’enamorament els perjudicava seriosament les capacitats d’interacció fluida. Les gavines s’ajuntaren amb un gros estol de companyes que, cridant barroeres, perseguien un pesquer que tornava a port, esperant les despulles dels peixos poc aprofitables que els mariners tornaven al mar.
No, gavines no, després dels coloms de Barcelona són les següents rates de l’aire. Malament.
El noi, en Jaume, jugava a fer-se passar la sorra entre els dits dels peus i observava, atent, la cascada d’ombres que s’allargassaven. La Laura mirava aquells braços musculosos que l’havien dut, enlaire, fins a la bora del mar. Tan forts i maldestres que semblaven però tan afectuosos i protectors se li havien mostrat feia pocs minuts.
El Ramón, s’arremangà la màniga de la camisa. Res a fer, el Jaume feia un bíceps més gros que els seus dos braços plegats. Tornà l’atenció a la parella.
De lluny, una coneguda melodia s’apropava augmentant el to. Era la seva cançó. La Laura s’estremí, la pell s’arrugà com quan un gel s’escola per l’esquena, i els pèls es posaren erectes. El Jaume se n’adonà i li agafà una mà amb tendresa, mentre amb l’altra li acariciava una cuixa. El so de la cançó es veié ennegrit pel ressonar del motor d’un potent cotxe, amb els altaveus encarats enfora i un paio amb el cap rapat que conduïa inconscient. Tal com havia arribat al girar el revolt per la carretera de la costa, a pocs metres de la platja, la música i el moment, marxaren tan bon punt aquest s’allunyà dues corbes més enllà.
No, el quillo tampoc encaixa. Fora.
En aquell moment, amb el cel ataronjat daurant el mar, unes roses, clavells i d’altres flors vistoses aparegueren surant a l’aigua. El Jaume s’alçà, besà el front de la Laura i, apujant-se un poc els camals dels pantalons blancs de lli, que deixaven entreveure, a contrallum, unes fortes cames, entrà a l’aigua. Amb l’aigua fins als genolls, allargà la mà i prengué un gessamí, una rosa i tulipes, mentre la Laura es meravellava de la suavitat de moviments que podia tenir aquell fort cos.
Tornà i, agenollat, li lligà el gessamí al front, com si d’una corona es tractés. Era la reina de la platja, digué el Jaume. La Laura sentia el rítmic batec del cor cada cop més fort (no, no era un altre quillo amb un cotxe escoltant música electrònica). Dins el seu cos la sang corria nerviosa i els colors li pujaven a les pòmuls normalment pàl•lids. El Jaume posà les tulipes al voltant de la tovallola, per fer-ne un niu sagrat d’amor. Després, mossegà, amb els llavis carnosos que tenia, un dels pètals de rosa. S’aproximà a la Laura , amb el pètal sobreeixint, com una fina i olorosa llengua, i la besà a la boca. L’aroma i la vermellor inconfusible de la passió els embolicà.
Envoltats d’aquell instant efímer, sortí, darrere les flors, una petita barqueta amb un cofre obert. La brisa feia enlairar les cendres del mort de l’enterrament hindú que s’estava practicant a la cala adjacent. A falta de Ganges... Mar.
- Collons Ramón! - Es digué enervat el Ramón – Vols fer el favor de posar-te en situació! Està bé que les flors surant al mar tinguin una explicació, però busca’n una altra! No pares de trencar el desig!
Agafà el parell de fulles escrites, les ratllà de dalt a baix amb una creu, les rebregà i les tirà a la paperera.
S’apropà al moble bar del menjador, es serví un vi dolç i s’assegué novament a la taula.
- Escriure una història d’amor és refotudament difícil – pensà i tornà a agafar el bolígraf.
Les orenetes volaven al seu voltant, informant de l’arribada de la primavera, dansant distretes, ballant arran de terra. Més amunt, entre els núvols de rosa intens del crepuscle, amb formes canviants de lleons, bèsties i cares esponjoses, creuaven un parell de blanques gavines.
La parella les guaitava badocs, l’estupidesa de l’enamorament els perjudicava seriosament les capacitats d’interacció fluida. Les gavines s’ajuntaren amb un gros estol de companyes que, cridant barroeres, perseguien un pesquer que tornava a port, esperant les despulles dels peixos poc aprofitables que els mariners tornaven al mar.
No, gavines no, després dels coloms de Barcelona són les següents rates de l’aire. Malament.
El noi, en Jaume, jugava a fer-se passar la sorra entre els dits dels peus i observava, atent, la cascada d’ombres que s’allargassaven. La Laura mirava aquells braços musculosos que l’havien dut, enlaire, fins a la bora del mar. Tan forts i maldestres que semblaven però tan afectuosos i protectors se li havien mostrat feia pocs minuts.
El Ramón, s’arremangà la màniga de la camisa. Res a fer, el Jaume feia un bíceps més gros que els seus dos braços plegats. Tornà l’atenció a la parella.
De lluny, una coneguda melodia s’apropava augmentant el to. Era la seva cançó. La Laura s’estremí, la pell s’arrugà com quan un gel s’escola per l’esquena, i els pèls es posaren erectes. El Jaume se n’adonà i li agafà una mà amb tendresa, mentre amb l’altra li acariciava una cuixa. El so de la cançó es veié ennegrit pel ressonar del motor d’un potent cotxe, amb els altaveus encarats enfora i un paio amb el cap rapat que conduïa inconscient. Tal com havia arribat al girar el revolt per la carretera de la costa, a pocs metres de la platja, la música i el moment, marxaren tan bon punt aquest s’allunyà dues corbes més enllà.
No, el quillo tampoc encaixa. Fora.
En aquell moment, amb el cel ataronjat daurant el mar, unes roses, clavells i d’altres flors vistoses aparegueren surant a l’aigua. El Jaume s’alçà, besà el front de la Laura i, apujant-se un poc els camals dels pantalons blancs de lli, que deixaven entreveure, a contrallum, unes fortes cames, entrà a l’aigua. Amb l’aigua fins als genolls, allargà la mà i prengué un gessamí, una rosa i tulipes, mentre la Laura es meravellava de la suavitat de moviments que podia tenir aquell fort cos.
Tornà i, agenollat, li lligà el gessamí al front, com si d’una corona es tractés. Era la reina de la platja, digué el Jaume. La Laura sentia el rítmic batec del cor cada cop més fort (no, no era un altre quillo amb un cotxe escoltant música electrònica). Dins el seu cos la sang corria nerviosa i els colors li pujaven a les pòmuls normalment pàl•lids. El Jaume posà les tulipes al voltant de la tovallola, per fer-ne un niu sagrat d’amor. Després, mossegà, amb els llavis carnosos que tenia, un dels pètals de rosa. S’aproximà a la Laura , amb el pètal sobreeixint, com una fina i olorosa llengua, i la besà a la boca. L’aroma i la vermellor inconfusible de la passió els embolicà.
Envoltats d’aquell instant efímer, sortí, darrere les flors, una petita barqueta amb un cofre obert. La brisa feia enlairar les cendres del mort de l’enterrament hindú que s’estava practicant a la cala adjacent. A falta de Ganges... Mar.
- Collons Ramón! - Es digué enervat el Ramón – Vols fer el favor de posar-te en situació! Està bé que les flors surant al mar tinguin una explicació, però busca’n una altra! No pares de trencar el desig!
Agafà el parell de fulles escrites, les ratllà de dalt a baix amb una creu, les rebregà i les tirà a la paperera.
S’apropà al moble bar del menjador, es serví un vi dolç i s’assegué novament a la taula.
- Escriure una història d’amor és refotudament difícil – pensà i tornà a agafar el bolígraf.
dimarts, 28 de febrer del 2012
Mandra, avorriment i treball
Ja hi tornem a ser. Camina a pas lent, arrossegant els peus, pels prats erms i mig glaçats. L’hivern ha estat llarg, tan com sempre, massa. Està plorant. Les llàgrimes com punys de colors surten abundants pels extrems de les orelles punxegudes. Al seu voltant, milers de flors, plantes i matolls creixen veloces i agraïdes entre la gespa seca i cremada, deixant una catifa salvatge i vistosa, com una serp que segueix les seves passes.
S’ha de tornar a posar a treballar. Durant nou mesos ha estat vivint a cor que vols, cor que desitges. Abusant de l’estiu i els seus fruits saborosos: préssecs, cireres, maduixes i el sol calent. Jugant a dansar amb el vent i les fulles de tardor fins que, esgotades, es quedaven a reposar al terra. I gaudint de la llar de foc a l’hivern, cremant els rostolls i veient la neu com canvia el paisatge. Però els animalons s’amaguen quan fa fred. Les llúdrigues no riuen, les formigues estan amagades sota les seves minúscules grutes, i els ossos hivernen. Les úniques que encara pasturen prou tranquil•les són les ovelles i les cabres, però unes son massa badoques i les altres massa grimpaires per entretenir-s’hi alguna estona. La veritat, sempre pensa, la vida s’alenteix a l’hivern, tothom es mou més lentament i es recull abans d’hora.
N’està tipa d’estar tancada. L’avorriment pot més que la mandra i decideix sortir fora, per això es veu obligada a treballar altra cop, per això plora la primavera.
S’ha de tornar a posar a treballar. Durant nou mesos ha estat vivint a cor que vols, cor que desitges. Abusant de l’estiu i els seus fruits saborosos: préssecs, cireres, maduixes i el sol calent. Jugant a dansar amb el vent i les fulles de tardor fins que, esgotades, es quedaven a reposar al terra. I gaudint de la llar de foc a l’hivern, cremant els rostolls i veient la neu com canvia el paisatge. Però els animalons s’amaguen quan fa fred. Les llúdrigues no riuen, les formigues estan amagades sota les seves minúscules grutes, i els ossos hivernen. Les úniques que encara pasturen prou tranquil•les són les ovelles i les cabres, però unes son massa badoques i les altres massa grimpaires per entretenir-s’hi alguna estona. La veritat, sempre pensa, la vida s’alenteix a l’hivern, tothom es mou més lentament i es recull abans d’hora.
N’està tipa d’estar tancada. L’avorriment pot més que la mandra i decideix sortir fora, per això es veu obligada a treballar altra cop, per això plora la primavera.
dimecres, 22 de febrer del 2012
Objectius clars
La parella, una dona de rínxols enrossits, ulls d’ametlla i llavis pintats d’un roig intens i un home amb prominents entrades, cabell de fals negre despentinat i amb un bigoti visiblement arreglat, entrà al local. La tènue llum il•luminava les parets granes aprofitant raconets i cantonades, donant-li un ambient càlid i agradable. Sonava música jazz d’acompanyament i se sentien esquitxos de converses dels clients al passar prop seu.La dona, que duia un ajustat vestit negre que li afavoria les corbes i exagerava el pitram, amb clara intenció de desconcentrar, s’apropà a la barra. Es dirigí directament cap una altra parella ben abillada, ella amb un conjunt de pantalons i jaqueta fosc amb camisa turquesa i ell amb un ben trobat vestit blau fosc a ratlles que li destacava el cabell blanc cuidat amb passió. Semblaven observar, curiosos, el moviment de la clientela, amb ulls expectants de mussol.
- Perdonin... Alba i Joan?
- Si! – es tombà el Joan, mostrant una lluent i blanquíssima dentadura, gest practicat a força de mirall – nosaltres mateixos.
- Jo em dic Sònia i aquest bon home de darrere meu és l’Arnau
El Joan prengué la iniciativa – Els fa seure? Allà al fons hi ha una taula buida.
- Ah, seure... – deixà caure l’Arnau, igual feren els seus ulls - seiem primer, va.
Una histèrica però curta rialla de l’Alba fou la resposta al comentari. El Juan li prengué la mà, obrint-se camí cap a la taula. S’assegueren als còmodes sofàs vermells del voltant de la taula.
- I doncs? Què us sembla l’indret? – Digué per trencar el gel el Joan.
- La veritat és que no és la primera vegada que hi venim, ja sap...– Somrigué l’Arnau mentre la Sònia el perforava amb una mirada fulminant.
- Hihihi, jo... bé, nosaltres... potser si. No n’havíem de menester...
- És acollidor, la veritat sigui dita, la música no està massa alta, es pot parlar tranquil•lament i les taules estan prou separades per no anar sentint les converses dels veïns que t’obliguen a alçar la veu – intervingué la Sònia, movent les mans suaument damunt la taula.
- Voleu un beure? A mi m’aniria molt bé refrescar la gola – Anuncià el Joan
- Un beure? – Mirà el rellotge l’Arnau amb caire nerviós – Encara tenim temps. Alçà el braç impacient mentre feia petar els dits per cridar l’atenció del cambrer. Un silenci incòmode els abraçà durant els segons que necessità el jove per apropar-s’hi.
- Una copa de vi blanc podria ser? – el cambrer assentí amb el cap
- Una altra per mi – afegí la l’Alba.
- Jo, com sempre Manel, gràcies. – Digué la Sònia
- Doncs posa’m un whisky aigualit amb gel a mi, nen.
Quan el Manel s’esmunyí entre les taules amb la comanda, el Joan preguntà:
- I doncs? A què us dediqueu vosaltres?
- Jo sóc arquitecte – respongué veloç la Sònia, dissimulant l’esbufec impacient de l’Arnau – treballo a casa, majoritàriament, pel meu compte. Tot i els temps que corren, encara em va prou bé.
- Jo tinc una botiga pròpia.
- Ah! Molt bé, emprenedors!
- Dos collons! Supervivents! - afegí l’Arnau esclatant de riure i contagiant l’Alba.
Arribaren les begudes. Es proposà un brindis pel futur proper. L’Arnau s’acabà el whisky d’un sol glop i picà amb el got contra la taula, la resta amb prou feines les havien tastat.
- Com... us veu animar a...? Ja m’enteneu.
- Doncs com tothom, aquestes coses van així, una mica per l’atzar, comentaris d’amics, fins i tot hi ha casos de consells de psicòlegs o metges. – Deia amb veu melosa la Sònia mentre jugava, deliberadament, a resseguir la copa amb els dits, captant l’atenció del Joan.
- Hi hi hi, si oi? Nosaltres, bé...– i veient com l’Arnau es mirava els gels del got buit, afegí - Vols un altre whisky?
- Jo allò que vull és que anem per feina! Que demà n’hi ha que matinem! I aquí no veníem a explicar tonteries i malgastar els diners, sinó a fer un intercanvi de parelles!
dilluns, 20 de febrer del 2012
Doncs jo ho veig així
Aquests darrers temps he llegit bastant, de fet, estic batent rècords: en 2 mesos, ja duc una desena de llibres. No he publicat massa ressenyes, és cert. Ha estat per diversos motius, un d’ells és la mà de contes que estic publicant darrerament, un per setmana. L’altre, seria que no he cregut que s’ho mereixessin massa i total, escriure res per escriure, doncs potser no cal. Però aquest darrer llibre...Me’l va donar el Caus, perquè llegís també l’altre costat de l’economia, aquell que em cou allà sota. A cada pàgina que passava, més gran era la urticària, més eriçats tenia el pèls i més em bullia la sang.
Em feia especial mal quan parlava de l’Àfrica, el seu gran amor. Comenta, per exemple:
El món desenvolupat fa un enviament de mosquiteres a Etiòpia. Allà, tan bon punt arriben a port, són confiscades. Les pots trobar, el dia següent, com a vestits de núvia al mercat negre. Per tant, l’AJUDA NO FUNCIONA i els governs SÓN CORRUPTES. Rotund, immaculat, sense lloc al dubte. Per mi, impressionant extrapolació agafada amb pinces. I no puc negar que és cert que molta de l’ajuda no va a parar on es desitja, però potser exagera.
Mitja plana més tard afirma que el percentatge de població mundial que viu en extrema pobresa ha disminuït d’un 41 a un 38%, ergo, si l’ajuda ja ha confirmat no ser efectiva, aleshores és el sistema que va meravellosament bé i no para de batre fronteres d’orgull.
Però quan m’ho miro amb els meus ulls desviats, igual que els del senyor Sala i Martín però en la direcció oposada, jo veig que la població mundial ha augmentat i que mirant els números generals no considero que hagi disminuït ni gens ni massa la gent vivint en la pobresa extrema. Però és que els números es llegeixen com ve de gust llegir-los, és la gràcia i la desgràcia que tenen, permeten justificar-ho gairebé tot, de debò.
Per sort, fa quatre dies vaig sentir al telenotícies, que gairebé mai parla d’aquests temes, que si, que semblava que la gent vivint en pobresa extrema havia disminuït lleugerament (i va sorprendre’m, val a dir-ho), però que, contràriament, la fam havia augmentat, els conflictes també i la distància entre rics i pobres era cada vegada major. I per mi, això sí que és estructural, propi del sistema. Per tant, potser és que l’ajuda si que funciona una mica i allò que no va bé és la resta.
Per acabar-ho d’arrodonir (i de contradir-se) afegeix que ell ha creat una ONG (no en penso dir el nom) i, per no caure al parany de la corrupció dels governs (intervencionistes, no oblidem aquest matís), ha decidit que el millor col•lectiu per donar-li el diner de les donacions són els missioners europeus. Entre vosaltres i jo, heu sentit mai cap escàndol de l’esglèsia? Els missioners, saben exactament què volen els africans? Sabem perquè han anat cap allà?
Al final, i em sap greu perquè el senyor en sap d’escriure (o potser és que té bons assessors), però he acabat amb la sensació de que simplifica en excés i que fa la pinta de ser un fatxenda de la més gran categoria.
Potser ara entenc la posició dels liberals quan algun dels que en diuen roig, globòfob o anticapitalista (radical, no oblideu el radical) els parla de planificació, decreixement, coherència amb el medi ambient i , sobretot, més estat i menys lliure capital. Els ha de fer mal a les orelles, igual que a mi em grinyolava gairebé cada frase d’aquest recull d’articles de la Vanguardia (quin diari si no?).
A mi m’havien dit que el diner no dona la felicitat (afegint el: però ajuda, si), pot ser que tothom s’equivoqui?
diumenge, 19 de febrer del 2012
Fred i natació, mala combinació
La nit anterior havia nevat. Una nevada suau, bonica, tendra, com les de les pel•lícules. Les volves queien a poc a poc, ballant al mateix ritme tranquil de les espurnes de la llar de foc de dins de casa. Les flames, els jerseis de llana gruixuda que havia teixit l’Alícia i la sopa calenta per sopar, ajudaven a mantenir un caliu divertit. A través dels vidres es veia com la neu anava agafant.
Havien pujat els oncles, cosins i algun amic. La taula feia patxoca amb tanta gent. Durant el sopar, els cosins, encara lluny dels anys difícils de la pubertat, discutien quin seria el prat amb millor pendent per baixar l’endemà amb els trineus. Havent sopat, mentre els petits jugaven amb troncs a fer construccions impossibles, els pares acompanyaven la partida de cartes amb moscatell i ratafia de la zona. Després d’acotxar-los, encara van continuar una estona la timba.
El matí es va despertar esplèndid. Els núvols havien escampat durant la nit, ja no bufava vent i el sol escalfava prou per ni tan sols prendre la bufanda. Els cosins, que es van llevar bastant abans que els adults, no van poder esperar l’esmorzar per sortir a fora a jugar amb la neu, que havia acumulat uns deu centímetres. Quan els van cridar ja havien fet una quinzena de baixades al prat del marrans, que es miraven l’espectacle des d’una distància prudencial.
A casa els esperava una xocolata calenta amb coca de pa i sucre que van devorar sense contemplacions en una orquestra de glops i xarrups.
En acabat, tots baixaren al jardí. L’oncle Agustí, abusant de la confiança dels menuts, va aprofitar un descuit per encetar una guerra de boles de neu que s’allargà ben bé un quart d’hora. Amb les corregudes i l’aire no gaire fred es van anar traient els vells anoracs que duien en sortir de la casa. El Roger, el cosí gran de 13 anys, aparegué de dins el garatge amb una pilota de futbol i entre passades, xuts, alguna escalfada al Leo i rialles, animà a la resta a participar d’un improvisat partidet de futbol. Aviat el jardinet de davant la porta se’ls feu petit i es traslladaren al prat del costat del llac.
Un parell d’arbres es convertiren en els pals d’una porteria i dos anoracs, que ja no feien falta, van servir per simular la que faltava. Vigilant, com sempre que jugaven allà, que la pilota no anés a parar a l’aigua, començà un partit ,a priori desequilibrat, de pares contra fills. El major domini de la tècnica i la corpulència semblaven arguments suficients per mantenir desequilibrada la balança, però les pors de relliscar, que els menuts no tenien, i unes energies que desapareixien en un equip però no en l’altre, van acabar posant-hi una mica d’emoció. Al final, entre ridícules relliscades, blaus i esbufecs, van concloure el partit amb un ajustat 15 a 13.
A aquelles altures del migdia, quan el Sol ja queia vertical i després de l’exercici, tots s’havien desprès de jerseis, suèters i altres abrics i anaven només amb la samarreta de màniga curta tota amarada de suor.
- Jo me’n vaig a l’aigua! – Va cridar l’Agustí traient-se la samarreta i ensenyant aquella panxa grossa i sorprenentment forta – Algú s’hi anima?
Tot i la més que evident neu que encara quedava per tot arreu i les recomanacions de la resta de participants, l’Agustí es desempallegà dels pantalons i quedà només amb uns calçotets vermells de cama curta. S’enfilà a un roca de potser mig metre i saltà de cap a l’aigua. Els esquitxos per l’entrada d’aquell gros cos s’enlairaren ben bé dos metres i les onades s’escamparen destorbant la tranquil•litat del llac.
No havia passat un segon quan sortí d’un bot, com un pingüí, de sota l’aigua, impulsat per la desesperació de sentir-se congelar les extremitats, va anar a espetegar directe a la roca d’on havia saltat. En condicions normals ningú hagués pogut considerar que allò fos possible. Amb la cara desencaixada i gemegant ostensiblement de fred, l’Agustí travessà descalç el camp de futbol i enfilà corrent el camí de casa.
- Collons de fred! Està glaçada de nassos! Em cago en Sant Patràs! Qui m’havia de dir de ficar-me dins aquest recoi de bassa congelada! Hòstia que no em sento els dits dels peus!... – remugava i maleïa pujant les escales mentre, de la vora del llac, sentia encara les rialles de la colla, igual com se’n fot tothom de les penúries d’aquells que intenten anar contracorrent.
Havien pujat els oncles, cosins i algun amic. La taula feia patxoca amb tanta gent. Durant el sopar, els cosins, encara lluny dels anys difícils de la pubertat, discutien quin seria el prat amb millor pendent per baixar l’endemà amb els trineus. Havent sopat, mentre els petits jugaven amb troncs a fer construccions impossibles, els pares acompanyaven la partida de cartes amb moscatell i ratafia de la zona. Després d’acotxar-los, encara van continuar una estona la timba.
El matí es va despertar esplèndid. Els núvols havien escampat durant la nit, ja no bufava vent i el sol escalfava prou per ni tan sols prendre la bufanda. Els cosins, que es van llevar bastant abans que els adults, no van poder esperar l’esmorzar per sortir a fora a jugar amb la neu, que havia acumulat uns deu centímetres. Quan els van cridar ja havien fet una quinzena de baixades al prat del marrans, que es miraven l’espectacle des d’una distància prudencial.
A casa els esperava una xocolata calenta amb coca de pa i sucre que van devorar sense contemplacions en una orquestra de glops i xarrups.
En acabat, tots baixaren al jardí. L’oncle Agustí, abusant de la confiança dels menuts, va aprofitar un descuit per encetar una guerra de boles de neu que s’allargà ben bé un quart d’hora. Amb les corregudes i l’aire no gaire fred es van anar traient els vells anoracs que duien en sortir de la casa. El Roger, el cosí gran de 13 anys, aparegué de dins el garatge amb una pilota de futbol i entre passades, xuts, alguna escalfada al Leo i rialles, animà a la resta a participar d’un improvisat partidet de futbol. Aviat el jardinet de davant la porta se’ls feu petit i es traslladaren al prat del costat del llac.
Un parell d’arbres es convertiren en els pals d’una porteria i dos anoracs, que ja no feien falta, van servir per simular la que faltava. Vigilant, com sempre que jugaven allà, que la pilota no anés a parar a l’aigua, començà un partit ,a priori desequilibrat, de pares contra fills. El major domini de la tècnica i la corpulència semblaven arguments suficients per mantenir desequilibrada la balança, però les pors de relliscar, que els menuts no tenien, i unes energies que desapareixien en un equip però no en l’altre, van acabar posant-hi una mica d’emoció. Al final, entre ridícules relliscades, blaus i esbufecs, van concloure el partit amb un ajustat 15 a 13.
A aquelles altures del migdia, quan el Sol ja queia vertical i després de l’exercici, tots s’havien desprès de jerseis, suèters i altres abrics i anaven només amb la samarreta de màniga curta tota amarada de suor.
- Jo me’n vaig a l’aigua! – Va cridar l’Agustí traient-se la samarreta i ensenyant aquella panxa grossa i sorprenentment forta – Algú s’hi anima?
Tot i la més que evident neu que encara quedava per tot arreu i les recomanacions de la resta de participants, l’Agustí es desempallegà dels pantalons i quedà només amb uns calçotets vermells de cama curta. S’enfilà a un roca de potser mig metre i saltà de cap a l’aigua. Els esquitxos per l’entrada d’aquell gros cos s’enlairaren ben bé dos metres i les onades s’escamparen destorbant la tranquil•litat del llac.
No havia passat un segon quan sortí d’un bot, com un pingüí, de sota l’aigua, impulsat per la desesperació de sentir-se congelar les extremitats, va anar a espetegar directe a la roca d’on havia saltat. En condicions normals ningú hagués pogut considerar que allò fos possible. Amb la cara desencaixada i gemegant ostensiblement de fred, l’Agustí travessà descalç el camp de futbol i enfilà corrent el camí de casa.
- Collons de fred! Està glaçada de nassos! Em cago en Sant Patràs! Qui m’havia de dir de ficar-me dins aquest recoi de bassa congelada! Hòstia que no em sento els dits dels peus!... – remugava i maleïa pujant les escales mentre, de la vora del llac, sentia encara les rialles de la colla, igual com se’n fot tothom de les penúries d’aquells que intenten anar contracorrent.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
