La bicicleta i en Bernat

Cabells rossos igual que les celles, ulls bruns d’allò més expressius, galtes rosades i una rialla d’orella a orella que acompanyava sempre en Bernat.
Aquell dia estava especialment emocionat. Passà tot el dinar empipant als progenitors inconscientment. Li queia la forquilla, se li vessava la sopa, s’aixecava de taula impacient. Avui estrenaria bicicleta i s’estrenaria ell mateix sense rodetes.
Van carregar-la al cotxe, anirien al camp, als pares no els feia gens ni mica de gràcia fer les primeres pedalades prop dels vehicles pudents i assassins.
Es passà tot el viatge garlant, van ser tres quarts d’un monòleg inconnex i ininterromput. Tot i que se’ls podria haver fet molt pesat, l’excitació de l’infant encomanà als adults que l’escoltaven cofois.
Abans d’haver aparcat el cotxe ja s’estava col•locant les colzeres i genolleres. Saltà com un coet tan bon punt el motor deixà de fer renou i es calçà el casc immediatament.
El pare li preparà la bicicleta. L’espai era prou gran, una esplanada enorme sense asfaltar, tot sorra, tota buida, tota per ell.
El Bernat s’hi enfilà. S’aferrà fort al manillar i posà els peus als pedals mentre el pare l’aguantava i l’animava a pedalar. Les rodes començaren a girar, el món anà prenent velocitat i de cop i volta es trobà sol, accelerat, temorós però content. Se’n sortia!
Aleshores la mare, que l’observava atenta i orgullosa, no va poder evitar advertir el menut, instint de protecció:
- No et paris Bernat, no deixis de pedalar, que si ho fas cauràs.
Van ser les pitjors paraules que mai sentí. El somriure li desaparegué dels llavis, l’alegria ho féu dels ulls i s’hi instal•là la preocupació.

El ros ha perdut brillantor i s’ha enfosquit, entre la cabellera es poden veure uns quants cabells blancs i els ulls no tenen llum. Ploren. S’ha passat tota la vida pedalant i fa dos anys, quan en tenia 56, quan les cames no empenyen com abans, el van fer fora de la feina. Ara ja en té 58 i des d’aleshores que cerca una feina satisfactòria sense èxit. Es veu obligat a seguir fent esforços, tots els ossos li fan mal, les mans li tremolen i els músculs ja fa temps que no responen amb el vigor que haurien de fer.
Tota una vida de preocupacions per acabar igualment per terra.

Jo i el mar

Si res no canvia, que canviarà, me n’haig de convèncer, aquest blog perdrà activitat durant mig any. En pro d’aquest canvi estic omplint absolutament tots els moments. I potser en faig un gra massa, quan percebo el tou de feina que potser em cau al damunt, la onada que va creixent i apropant-se, que s’aixeca amb tota la seva força, on s’intueix l’esclat per la bromera i que tot just espetega a la carena. Potser, si sóc espavilat, l’enxamparé i amb la seva empenta arribaré a la platja excitat i satisfet de l’experiència. Si no aprofito l’inèrcia, en canvi, espero estar prou ben falcat per no ser arrossegat sense control, rodolant entre l’aigua juganera, atabalat i esporuguit.

Hi ha cops que veig clarament que podré surfejar tranquil. Són aquests dies on els minuts es multipliquen, on veus que l’energia t’acompanya i en acabada la jornada pots mirar avall i t’enorgulleixes del fruit que has creat. No estic parlant de l’agenda que em fan omplir cada dia per demostrar que m’he estat tocant els nassos durant les 8h d’empresonament. Estic parlant de les 5 posteriors, incloent-hi els àpats. Si, és un camí que val la pena seguir si no ensopego.

Torna el neguit, les ganes de dir prou i d’explicar-ho a tot cristo. Tan se val quantes vegades aquest castell de fum s’hagi dispersat a la darrera alenada. Indefectiblement s’aixeca de nou, hi aboco totes les il·lusions.
Ja sé que tal com deia Sam Savage: “es pot viure dels somnis fins que et mors de gana”. Potser per això encara sento els grillons als peus. M’aferro a la idea que acostumo a promulgar: Sigui quina sigui la desició, sempre serà la bona. Així es fa més fàcil estar content, el plany al calaix.

El món no se'n surt

Agafaré només un recull de les frases en "cursiva" que hi ha als principis de cada capítol. L'he gaudit molt.

"El món no se’n surt – pres de mals que s’apressen – on s’acumula la riquesa i es malbaraten els homes”
Oliver Goldsmith, El poble abandonat

“No puc evitar témer que els homes potser arribaran un punt en que contemplaran tota nova teoria com un perill, tota innovació com un enuig, tot avenç social com un primer pas cap a la revolta, i que potser acabaran refusant moure’s del tot”
Alexis de Tocqueville.

“Per veure allò que tenim davant del nas, cal una lluita constant”
George Orwell

“No hi ha condicions a la vida a les que no pugui acostumar-se un home, sobretot si veu que tothom l’accepta”
Lleó Tolstoi

“Un cop ens permetem desobeir l’anàlisi de beneficis d’un contable, haurem començat a canviar la nostra civilització”
John Maynard Keynes

“... Ara bé, qui hagi experimentat aquella època de confiança mundial sap que, des d’aleshores, tot ha estat regressió i tristesa”
Stefan Zweig

“La idea d’una societat sostinguda bàsicament per relacions i sentiments sorgits de l’interès monetari és bàsicament repulsiva”
John Stuart Mill

“La meva generació dels seixanta, amb tots els nostres grans ideals, va destruir el liberalisme a causa dels nostres excessos”
Camille Paglia

“Suggerir una certa acció social pel bé comú a la ciutat de Londres és com discutir "L'orígen de les espècies" amb un bisbe seixanta anys enrere.
John Maynard Keynes

“El pitjor del comunisme és el que ve després”
Adam Michnik

“Vam assolir-ho tot, però resulta que per a mi allò que vam assolir satiritzava allò que havíem somiat”.
Krzysztof Kieslowski

“El meu objectiu a la vida és fer-la més plaent per a aquesta gran majoria, tant me fa si, en el procés, esdevé menys plaent per a la minoria acabalada”
Joseph Chamberlain

“Hi havia moltes coses que no entenia, d’alguna manera ni tan sols no m’agradava, però em va semblar de seguida un estat de les coses per les quals pagava la pena lluitar”
George Orwell, Homenatge a Catalunya

seguim

Sento el timbre. És la una. Enllesteixo, o deixo a mitges, allò que estic fent. Apago la pantalla, agafo l’abric, guardo les ulleres a la motxilla, que em carrego a l’espatlla i surto del departament, normalment amb algun, o tots dos, dels companys.

A l’exterior omplo els pulmons, de fred i de fum, satisfet. Serà la fictícia sensació de llibertat. El sentiment de pensar: I si no torno? Camino tranquil, generalment llegint, carrer amunt. Vaig pel centre de la calçada, les voreres estan ocupades pels vehicles mal aparcats. Intrusos egoistes. Carrer rere carrer vaig deixant enrere les naus industrials i les botigues de venda a l’engròs regentades per xinesos. Entranyable paisatge aquest barri.

M’assec en un banc, a la sortida de l’autopista: 3 carrils per sentit. La fressa no em deixa ni sentir el cant dels ocells. No el dels arbres, sinó el dels “pajareros” de tèrbols negocis.
De la motxilla en trec el menjar fred. Mecànicament vaig posant-me forquillades a la boca mentre passa per davant la canalla, originària de no sé on, tot mirant-me descarada i sorpresa de veure un adult menjant al carrer. Enllesteixo. Deso les coses i trec el llibre. Tinc temps per llegir un parell d’instructives pàgines.

I aleshores surt el Sol, que m’escalfa al primer raig i m’omple d’alegria. Mentre caminem plegats buscant el verd entre el ciment, imagino el futur esplèndid de noves oportunitats. Oportunitats encara molt vagues. Il·lusions encara massa disperses. Hi ha tan per fer... I el rellotge no s’atura. Aquesta tarda, si la situació és propícia, indagaré. El tot pel tot. Adéu-siau.

Ara però falten deu minuts i haig d’espavilar-me a tornar abans que soni el timbre. El mateix timbre alliberador i opressor. El temps, com un núvol tapa el Sol i m’espavilo a entrar a la fàbrica.

Demà les previsions auguren un cel ennuvolat. Potser dimecres doncs.

Tot el que tinc

(Anys entre parèntesi) I pena (per la mort de la mare i d’escriptors que et fan sentir orfe); I ràbia (per l’espanyolisme que impregna el nostre país el PSC i la Vanguardia); I fúria (de pertànyer a espanya i ser país conquerit); i esperança (en aparèixer els referèndums, cada cop som més!); I decepció (per la pèrdua de moral, ètica i valors de les noves generacions); I no, no som iguals! I il•lusió (per tornar cada any a les classes); I amor (tant... per la família, la filla, la petita,...) I el tabac però ja no el beure, diu, no el crec; I els ídols (Salinger, Vila Matas, Chesterton...) I objectius de la ira (Quim Monzçó, la Vanguardia, el PSC i els espanyols); I repetició (que si PSC, La Vanguardia, i aquells que hi escriuen en castellà); i 3 esposes (que t’abandonen per falta de luxúria, ara, abans n’hi hagué) i més dones (però sempre dificultats); I Sant Just; I bons records ( els dolents no se’ls endugué a Arenys); I clar, Sinera; I Religió (a sac, quasi dèspota) i falta de fe en les reformes de l’educació que faciliten la proliferació d’enzes; I, evidentment, contradiccions.

M’has sorprès Miquel, tan des de la vessant més agradable com des de la més desagradable. A mi, personalment, m’ha semblat més interessant quan escrivies menys. Surt més del fons del cor i menys dels moments situacionals que t’escalfen el pap i t’ericen la pell. I es nota.
Però no puc estar més d’acord en: Menys ensenyar ciència i més llenya, filosofia i exercitar el pensament crític!

La contraportada de la novela que mai escriuré.

A les façanes de les cases de la ciutat creixen els darrers descobriments de la indústria alimentària. “Amb la superfície plana del planeta no n’hi ha prou per nodrir-nos tots – diu l’eslògan publicitari que tan èxit ha tingut – Sort que n’hi ha 3 de dimensions”. Així que es va començar a plantar en vertical i a contractar seguretat per evitar robatoris d’aliments. S’ha de dir que fan goig de veure aquestes façanes multicolors; grocs, vermells i porpres sobre verd. Tot un espectacle.
Els patis interiors de les illes de l’eixample ja no tenen piscines ni jocs d’esbarjo infantils. Ara són frondosos i productius horts al servei de la comunitat. Quan ja no va ser rendible dur taronges des de Xile fora de temporada el Nord va haver-se d’espavilar per recuperar el temps perdut en l’afany de la recerca d’una frugalitat material. On hi hauria d’haver enciams es plantaven naus industrials.
Aquesta sí que ha estat la revolució verda. S’han creat lianes que reaccionen a certs estímuls i es fan servir, penjant des del capdamunt dels edificis, per pujar i baixar els seus habitants. Les llums interiors de les vivendes són una transformació de les clàssiques tulipes, encara s’han de perfeccionar però són el primer pas. Els carrers són tots d’una nova espècie d’herba resistent, l’asfalt costa massa de mantenir. El caminar i la bicicleta han guanyat adeptes. De totes maneres acaben de sortir al mercat les primeres empenyedores, plantes curtes però fortes que es mouen traspassant cossos i objectes d’una a la següent. Diuen que serà el transport del futur. I tot gràcies a la investigació de l’omnipresent empresa privada “Yourlive S.L.”, que va descobrir (crear) plantes que es podien regar amb aigua de mar, molt més abundant que la dolça i ofereix als seus clients.
La societat està satisfeta: Ha aconseguit no dependre del petroli, ara que ja no n’hi ha, i sent que se li ha donat una nova oportunitat. No s’adona que la terra ja no es fèrtil pels productes de sempre, massa salinitat. Sota la màscara de la salvació:”El nostre interès: Tu”, l’empresa privada la domina i controla.
A les façanes de les cases de la ciutat creixen els darrers descobriments de la indústria alimentària, als ventres dels ciutadans, també... Estem al 2053.

Diumenge

Als meus peus, Barcelona. Darrere meu, grups de turistes que paguen a gust la cervesa més cara de la ciutat. Amb dificultats puc percebre el piular dels ocells, com a molt el de les estridents cacatues, hi ha massa enrenou. Múltiples idiomes, alguns dels quals reconec, d’altres intueixo i pocs que ni ubico. No sento el Català per enlloc. Avui, sorprenentment, no hi sento música.
Les torres Mafre gairebé no es veuen, l’aire no és net, vull pensar que és pols. No sembla que hagi de ploure els propers dies.
La plaça, de les poques que queden de sorra, també està ocupada per estrangers. La majoria no es donen prou temps per assaborir el moment, els de la birra tampoc. El turisme de masses s’ha convertit en una cursa, com diria el Colomer, ja no m’agrada. Una noia, que s’acaba d’aturar al meu costat, fa una fotografia fugaç a l'entramat de cases que li queden sota, el dia que més lleig es veu. Al mateix moment, a l’esquerra, un argentí comenta que “ni tan siquiera se ve el mar”. Aquestes fotografies no sé perquè es fan, per demostrar que hi has estat? El record, si hi surts, l’entenc, si no, un parc tot ple d’estranys no sé què pot aportar.
Africans amb draps estesos a terra mostrant quincalla, histriònics souvenirs i productes totalment innecessaris estan estratègicament distribuïts per la zona. Sempre atents a petits indicis d’aparició de la mà de la justícia per sortir per cames. Si es vol perseguir aquest pobre i malaguanyat "ofici" d’escanyat per quatre duros, més valdria dedicar els esforços a dissuadir als compradors que a castigar aquells que no tenen massa més opcions. Mentre hi hagi compradors hi haurà qui vengui.
Quan pujava em sentia a contracorrent, rius de gent que caminava a l’inrevés que jo. Encara hi ha llum i temps per visitar un altre “atractiu turístic”. S’està ponent el Sol d’un diumenge magnífic. L’aire lliure facilita el traç de la ploma.
Estic al parc Güell.