Brusc despertar

Estava jo fent una de les gestions pròpies d’exercir al metro, dormint, quan ocorregueren els fets que em disposo a relatar. No era el son plàcid i reparador que tant necessito, sinó una d’aquelles capcinades forçades per un duríssim pes de les pestanyes, una coïssor als ulls d’un escàs descans i l’alerta de no caure estabornit i despertar-me una bona colla d’estacions enllà.

Puc resumir-ho dient que era més aviat gairebé un repòs voluntari, tenint per tant, una petita consciència connectada al món. Agraeixo, a temps passat, aquest estat de no catatonisme absolut, aquest petit contacte amb la realitat de l’entorn, que va permetre’m sortir-ne relativament ben parat.

La meva postura no era la del coll enrere i la boca entreoberta típica, sinó el plegament a l’altura dels abdominals de tot el torns recolzant-lo sobre el reposa-braços, també habitual. La motxilla la tenia presa entre cuixes i panxa. Baixaria a la següent parada. Així estant sento un suau fregament a la part dreta de la cuixa, allà prop de la butxaca, on curiosament hi duia el mòbil. L’emergència fa incorporar-me amb la millor de les dignitats i em giro. Un noi, no diré l’intuïda nacionalitat per no fomentar el racisme i perquè justament em va saber greu que fos estranger, amb dos dits allargats cap a mi em pregunta, abans quasi de que pugui reaccionar, que si tinc un cigar. No que no en tinc. Me l’estic mirant amb mala cara de veritat. Perdona em diu. Li responc que no i se m’emprenya dient que si m’ha demanat perdó com és que no ho faig. I jo que com vol que el perdoni? El seu company comença a parlar-li en la seva llengua originària i el despista, que ja em va estar bé al moment, doncs estava encara mig catalèptic i sense acabar de lligar caps.

Un cop fora, i durant els deu minuts que em quedaven caminant per arribar al treball, vaig estar-hi rumiant. No podia haver-me equivocat de diagnòstic. Mai despertes a un desconegut rascant-li la butxaca suaument, sinó amb alguna sacsejadeta a l’espatlla. No despertes a ningú per demanar tabac en un indret on està prohibit fumar i no et poses violentament a la defensiva quan saps que no ets culpable d’actes incívics. M’hauria agradat haver tingut més sang freda, més temps i més capacitat de reacció per intentar establir una conversa presentant-li aquestes apreciacions i que com a mínim m’expliqués els motius de tal acte. L’aspecte positiu és que ja sé com pot sentir-se un quan descobreix un intent de robatori en primera persona.

Inquietud

Es fa estrany. Per un cantó no pares d’escampar-ho als quatre vents, per l’altre ho amagues, no val la pena que se sàpiga quan no està tot lligat. Ho vols explicar perquè l’emoció et supera i ostres quina il•lusió el projecte. Per l’altre t’ho vols callar per no haver de donar explicacions reiterades d’un fiasco que no ha pogut tirar endavant.

Plores una nit, és un xoc veloç i excessiu. Rius i t’avances als esdeveniments, planifiques sobre fonaments de fantasia un futur a l’altre cantó del circular mirall, durant la matinada següent. Tot està claríssim i a l’instant següent no ho està tant. Tot encaixa uns moments, però hi ha una separació impertinent que ho tenyeix tot d’una fina capa llefiscosa i repugnant. De cop et veus sense caure, cap per avall del cercle i altres vegades estàs novament assegut a la cadira del damunt, observant excrements de motor i paper mullat per endreçar.

El neguit pertorba. El no saber neguiteja. La decisió ja no és només teva, ja no tot depèn de tu. Volta pels aires la moneda, deixant-te veure ara si, ara no, les dues cares que té, l’esperançadora possibilitat i la tranquil•la continuïtat. Qui pararà la mà per agafar-la al vol i mostrar-ne el devenir? No sóc jo, llàstima.

Parant l'orella

Surto de casa i em creuo en el camí d’una dona amb una criatura, que està un metres enrere. Són pocs segons, però suficients per sentir el “Como vuelvas a decir mamá, te pego una ostia!” I és clar, els meus ulls esbatanats i de poc que no em quedo gelat travessat per aquelles entendridores paraules. El nen però, no sembla massa violentat per aquesta mostra d’amor maternal i segueix esforçant-se a carregar el patinet carrer amunt, tot xocant amb els impertinents pivots de les voreres. Més relaxat segueixo avall quan sento de la mateixa encantadora mare: “Imbécil!” No vaig poder, aquest cop, esclafir a riure i tant m’era si ella em sentia.

Poc després anant cap al màster vaig seure entre un grup de jovencells al metro. Què fas aquí? Es que vaig a posar-me la vacuna de la papil•loma. Ella mai es posaria aquesta vacuna, deia, fa un mal! La vacuna de què? Feia el noi. La papil•loma. Se’l miren amb altes rosades. Ah, coses de dones... (molt bé nano, quina brillant maniobra per amagar la punyent ignorància, vaig pensar) Condescendents mirades i elles que segueixen: A la Berta sa mare li ha dit que se l’ha de posar, i tot perquè la mare de la Clara li ha dit que ja li l’han posada, a la Clara, clar. Si, la meva igual, ha sabut que la Sònia ja la té i m’hi ha obligat. - Cara de por-. Uf, a mi, és que et juro que no em ficaran mai una agulla, t’ho juro! Ni per treure’m sang! Quina angúnia! Doncs a mi, quan em van operar (iep, ja tenim de nou el valent) em van posar una agulla i allà, pam, m’anaven fotent xeringues de tres en tres! Uiiii, Aiii, calla, calla, quin mal!
Tampoc vaig poder amagar el somriure sorneguer que se m’escapava entre els llavis. Joventut, diví tresor... Per què sempre, en tots els estats evolutius a partir de la pubertat, fins i tot ara, i de segur que quan sigui vell, ens pensem que tenim tanta raó al parlar?

Organigrama

L’alegria s’ha apoderat avui de l’estat anímic dels treballadors de l’empresa. Avui els ha cridat el responsable per presentar-los formalment allò que ja intuïen fruit de l’indispensable safareig: Hi ha nou organigrama, apareix un nou individu. Com era d’esperar, aquesta nova reestructuració no es destaca per la seva transversalitat, ans al contrari, com més punxegut, dedueixo, creuen més motivant. Des d’un punt de vista del creixement que ens envolta no deixa de ser lògic, a més esglaons, més possibilitats de pujada i per tant, més fictícia possibilitat de “millora”. En fi...
Així és que sortint de la xerradeta i novament sols, els somriures es comencen a insinuar aquí i allà i no es poden contenir més els comentaris tot vigilant de no fotre la pota i que per descuit els enganxin espellant als seus caps. La reestructuració ha aportat, com sempre, canvis: augments i disminucions de responsabilitats, més o menys gent a càrrec de certs individus. Diguem-ne, redistribució d’etiquetes.
El somriure dels empleats no era més que la gratificació de veure com algun dels grans responsables perdia cert “poder”. Els assalariats no hi guanyen res, les seves tasques seguiran sent les mateixes, però només el fet que un superior sigui, en certa manera, relegat, els omple de satisfacció.
És menys concebible, per visceral, que l’alegria exaltant que es percep quan l’equip rival perd un partit, sense que, per exemple, en aquella competició hi participi el preferit.

Irracional?

Pessimisme

Tant de bo no volguéssim més
Tant de bo no fóssim envejosos
Tant de bo no penséssim només amb nosaltres
Tant de bo no fóssim avars
Tant de bo poguéssim entendre’ns i respectar-nos sense imposar
Tant de bo poguéssim organitzar-nos d’altres maneres
Tant de bo no tantes altres repugnats característiques

Aleshores em pregunto: Seriem humans o hauriem perdut els trets més destacables?

Cooperació

Un mico extraviat s’aventura més enllà dels límits que tenia per territori conegut. Amb els ulls esbatanats va contemplant totes les noves meravelles que la naturalesa li presenta.

En el salt entre dues branques troba un estany de dimensions més que considerables amb un fil d’aigua que l’alimenta i un altre que prova de buidar-lo. Al fons hi ha un peix que es belluga dolçament. El mico s’esglaia i baixa com un llamp de l’arbre. Pobra bèstia, pensa, deu estar-se ofegant sota l’aigua! Així que arriba al toll, veloç, atrapa el peix i el deixa ajagut damunt la humida terra.
Expectant i satisfet veu com el peix fueteja i pica amb la cua. Incorrectament el mico pensa que li ho està agraint i que es belluga tant mostrant alegria. Poc a poc però, el peix perd empenta i la boca se li obra amb menor freqüència fins que, finalment, s’atura per sempre més. El mico entristeix davant el seu estrepitós fracàs solidari i pensa:


Quina llàstima! ... Només que hagués arribat pocs segons abans...

Viatges de Gulliver

Gairebé a tothom li diu res “els viatges d’en Gulliver”. I encara diria més, la gran majoria en sentir aquest nom recupera la imatge mental del paio estirat a terra i lligat amb cordes mentre els Liliputs li fan preguntes. En te0nia un record totalment infantil, com els d’un dibuix en un llibre il•lustrat.
Recuperat de les deixalles on algun desmemoriat (dubto que es pugui fer expressament) el va “perdre”, va arribar a les meves mans. No em puc avenir de tanta sort. Me l’imaginava fantàstic i ple d’aventures, però no m’esperava una crítica tan perfecte d’una societat de fa 100 anys que, per molt que creguem haver canviat no deixa de ser igual. Per fer-ne tres pinzellades posaré uns exemples:

“Pero, por lo que me ha dicho de sus compatriotas y por las respuestas que con gran esfuerzo y trabajo he conseguido de vuesamerced, no puedo sino concluir que el grueso de los nacidos en su país son la más perniciosa raza de abominables y minúsculos gusanos que la Naturaleza haya hecho reptar jamás sobre la faz de la tierra”

“Así, hallan que una manada de gansos puede significar un Senado; un perro cojo, un invasor; la peste, un ejército acampado; un majadero, un primer ministro; la gota, un sumo sacerdote; una horca, un secretario de Estado; una criba, una dama de la Corte; una escoba, una revolución; una ratonera, un cargo; un pozo sin fondo, una hacienda pública; un cenagal, una Corte; un bufón, ujn favorito; una caña rota, un tribunal; un odre vacío, un general; una llaga abierta, la administración.”

“Pedí que fues4e evocado el Senado romano en una vasta cámara, y a la vez una asamblea moderna representativa en otra. La primera parecía una asamblea de héroes y semidioses; la segunda, una reunión de buhoneros, rateros, salteadores de caminos y rufianes.”

I si us plau, no deixeu de llegir l’últim dels països. No podreu estar més d’acord amb els Houyhnhnms: Som uns despreciables Yahoos amb unes resquitllades de raó. La raó no pot comprendre la mentida, doncs si realment s’usa i cultiva tal raó no té cabuda aquesta idea. Tenim un llarg camí per endavant encara.

Et buscaré més Jonathan Swift.