Postres postres!

Les postres són per a mi un dels plaers més grans dels àpats. I no pas els pastissos, potser no sóc tan llaminer, però les fruites i coses més naturals són el meu desfici. Els dàtils conten com a fruita? Avui en proposo un parell que, no sent excessivament elaborats (per no dir quasi gens) ni costosos, fan patxoca. No em vull posar medalles de descobridor o el que sigui, perquè els dos són ben coneguts per la majoria, però tot i ser prou famosos, es practiquen poc.

Dàtils amb bacó (o amb Beicon). Secret? Cap, dàtils enrotllats amb bacó i passats per la paella o planxa. Punt. Llests. Va, em direu que és ferragós.... Barreja de dolç i salat que fins i tot es troba en alguns entrepans (nota, la propera anirà d’entrepans, ja us ho avanço) de petites cafeteries amb aires de chef de cuisine.


L’altre és el codony amb formatge. Que com es tracta de cuina de rampoines pot ser qualsevol formatge, fins i tot variats i també indistints codonyats (dolç de condonyat, que no la fruita). De nou les barreges de salat-dolces. Plat basc per excel•lència, amb Idiazábal per aquelles terres.

Accepto que no sempre es tenen aquests ingredients a la nevera, però és que m’agraden tant... Si mai hi penseu al mercat i us voleu fer un regal (a vosaltres o a d’altres)... doncs mira, una opció.

Que aprofiti!

Ja hi tornem a ser

Perquè m’han de passar aquestes coses? Suposo que no sóc l’únic habitant del planeta amb aquesta “patologia”, però es que fa pujar la mosca al nas. A veure, tampoc vull dir que sigui un problema greu, ni molt menys, tan de bo al planeta ens haguéssim de plànyer només de casos com el meu. És ben bé que les magnituds dels impediments, mals o queixes dels humans augmenten com menys en tenen. Vull dir que, com més bé estem (bé en el concepte de “societat del benestar”), les reivindicacions que se senten són més fútils però no per això tenen menys energia. No us posaré exemples perquè no acabaria mai i perquè ja en sabeu unes quantes i estic convençut que enteneu per on vaig.

D’acord doncs, el meu cas és simple. Somio amb la feina. Després de passar més de 8 hores tancat en aquell món industrial, no tinc ganes de que, quan teòricament estic descansant per allà, pel món de la imaginació desbordant dels ulls clucs, pul•lulin bobines, injectors, fils de coure i d’altres tantes bajanades. Ja m’havia passat abans en les altres feines, també mentre estudiava (o fins i tot tenint ja el títol a les mans des de fa anys arriba el dia (la nit) on apareix aquella assignatura que no havia acabat i que no em permetia treure’m la carrera). Ho he dut sempre dins això de somiar les obligacions. I ostres, t’arribes a despertar trasbalsat i, sabent que no existeix tal o qual problema, segueixes donant-li voltes al cap mentre esmorzes, o si encara són les 3 de la matinada, només d’aclucar els ulls arriba com un huracà, de nou, el maleït i impossible garbuix. No te’l pots treure del cap... és pesadet.

Avui mateix, sense anar més lluny, ens hem despertat a la nit i no sé quina tonteria he dit (parlo dormint, o mig dormint). Què dius? M’ha semblat sentir i jo torna-hi, que si resulta que el fil no correspon i que hem de trobar la manera d’arreglar el tall. Però quin fil? Si, el de la bobina? Quina bobina? Aquella. L’he arribada a espantar, perquè jo era conscient del que em deia, però estava en aquella fase en la que no has acabat d’abandonar el món paral•lel del repòs i que tampoc estàs a la terra, i li anava responent totes les preguntes, amb lògica incomprensible. Fins que no m’ha sacsejat fort no he tornat en mi.

Esteu d’acord que com a problema, és menor oi? Però també enteneu que em molesti.

La habitació de Fermat

No sé si el director va decidir jugar també amb el nom de fermat com a símbol, no només de matemàtic, sinó també de la paraula en si, tancat. No n’estic segur, i potser fins i tot m’erri de bon tros. Però el fet és que ahir van fer la pel•lícula per televisió i encara no l’havia vista.
Em va semblar prou interessant, tot i que tractant-se d’una pel•lícula de saberuts matemàtics els enigmes eren, la majoria, de pati d’escola on més que les matemàtiques s’hi ha d’aplicar la lògica. Però és igual, això també ho deixaríem per un altre moment. Allò que m’intrigava era perquè havia posat quatre premses per tancar les parets de l’habitació quan amb dues n’hi havia prou i de sobres? No només això, intenteu comprimir els costats d’una caixa alhora! És molt però que molt complicat! Hi ha d’haver un sistema de guies molt bo i costós! I, val que no es mostra molt a la pel•lícula, però no em va semblar veure-les. Aquest concepte crec que és més complicat del que sembla i, reconeixent que m’haig d’informar del tema, no sé si estava contemplat (segurament si i fins i tot obviat) per part del director.

En general la gent està més per la trama que per detalls com aquest...I ben fet que fan!

La presentació i més...

La xerrada, va ser genial, com no havia de ser-ho? Tot el viatge amb cotxe cap a Santa Maria d’Oló meditant què diríem i què no, ens estem allargant massa, això potser no cal... Al final hi arribem, la fem petar amb en Salva i els seus abans de començar i ens duen a la sala on farem “l’Audiovisual”.
25 persones van venir, no està gens malament tenint en compte que érem 2 que anàvem a explicar les nostres llargues vacances, vull dir, és com anar a veure uns paios que venen i t’expliquen tot el que van fer i que com de bé s’ho van passar mentre tu estaves a casa. Val, no és ben bé així, però igualment va ser una grata sorpresa. Els vem parlar sobretot del Paraguai, aprofitant la presentació. Era xulo veure la cara d’interès del personal. Després els vem passar el vídeo (uns quants ooohhs es van anar sentint). Finalment 4 preguntes i poc més. De tot allò que ens havíem preparat durant el viatge al cotxe... doncs poc, al final va anar sortint sol, diferent i rodat. És que, quan t’agrada allò que expliques, no pot més que sortir-te bé.


I dijous següent vem anar a veure la presentació de la fundació ALDA. És on la meva cosina ve fer de voluntària, també al Paraguai. Una tasca més que digna la que fan aquests. Molt necessària i ben estructurada, la veritat sigui dita. És gràcies a ella i al seu director que vem anar a espetegar a Pa’i Puku i els hi estem plenament agraïts. Va ser emocionant, com no, ara estem sensiblons. Però ens va sobtar l’entorn. Sabem, per haver-hi estat, quines són les condicions que tenen allà, com viuen els beneficiaris dels projectes d’ALDA i com s’ho fan per espavilar-se. I aquí, la sala on es feia l’acte i els assistents a l’acte eren absolutament “pijos”. No ens encaixava la humilitat del treball de la fundació amb la imatge que es palpava. Però al mateix temps, aquesta presentació, no cal dir-ho, li hauria de servir per atrapar encara més gent. I clar, qui més pot donar és qui més té, per tant, no és d’estranyar que hi hagués, a part dels familiars i amics varis, alguns empresaris i gent molt ben vestida.. I la sala que deia tan impecable, doncs era regal, per a aquell acte, d’algú a la fundació i el menjar que van servir igual, i qui el servia eren justament, voluntaris. Així que si ho miraves bé, si que seguies trobant-hi la austeritat que coneixíem, però t’hi havies de fixar, perquè et podia passar fàcilment per alt.

Sempre hi ha motius perquè les coses siguin com són i no sempre són allò que semblen.

Una tonteria abans de Sant Joan

Per tothom és sabut que la destresa dels nadons és bàsicament escassa, per no dir quasi nul•la. Va passant el temps i van adquirint qualitats noves. I de cop comencen a voler xutar les pilotes (per descomptat que tirar tota mena d’objectes per terra segueix sent prioritari). I ve quan em plantejo, no ja que si gairebé no s’aguanten drets, com s’atreveixen a xutar? Sé del cert que d’inconsciència és un valor no gens menystenible en aquestes edats. Sinó més aviat com és que fallen tant? Perquè és que hi ha cops que la pilota és més gran que ells i igualment no la toquen! O xuten d’hora o ho fan quan ja són a terra per l’impacte a la panxa. A tu t’entra al cap que una pilota tan gran que no veus què hi ha darrera no la puguis tocar? Ostres ostres.... S’ha de tenir realment poca coordinació! Sort que, en general, anem millorant.

Apa, bon Sant Joan i feu bondat!

Per culpa d'un diari gratuït

Em llevo, amb moviments quasi peristàltics (és a dir, inconscients) arribo a la cuina, esmorzo, em vesteixo, m’oblido alguna cosa al pis, i surto de casa a buscar una bicicleta. Si no en trobo és símptoma que faig tard (si sento el despertador de la Laia també) i que hauré de córrer. Arribo a la parada del metro (on deixo la bicicleta) i és aquí on cada dia em trobo una situació similar.
Gent, desperta i desvetllada que pren el diari gratuït que els regalen. Quasi abans de tombar la cantonada veig aparèixer un gos pataner amb el comentat diari atrapat entre les dents, orgullós de prestar aquesta ajuda al seu amo. Després, sempre, deixeu-m’ho remarcar, sempre, hi ha un home que en té un bon feix entre les mans (tindrà un bar i vol prestar un servei addicional?), recolzat a la barana i escoltant les acalorades lliçons d’un senyor ja gran (que no cal dir, té la clarividència del millor dels reporters).
La dona que els regala en té una pila immensa, mai les havia vist tant carregades. Amb moviments ràpids i sense aturar-se, dona mecànicament els exemplars a les mans lliures que passen veloces pels costats.
Un dia és curiós, dos també, posteriorment es transforma en normalitat, tot i que inevitablement no pot deixar de fer-me gràcia sentir la veu contundent del vell alliçonador. I de cop va i penso: Cony! que això és, potser, com el Show de Truman! Un muntatge per fer-me creure que la meva vida és tant real com la de tota la resta però que finalment tot és una façana!
I va arribar el moment, quan vaig sortir d’hora (totalment inesperat, perquè us asseguro que em costa una barbaritat llevar-me), amb temps per anar sense cap mena de presses. No va aparèixer el gos, hi havia silenci a l’ambient i la senyora dels diaris no havia arribat. Però qui si que havia arribat eren tots els seus “clients” i estaven esperant, US HO JURO!!! Estaven esperant, fent cua que es posés mans a la obra i els donés allò que ja consideraven seu, la seva ració de fal•làcies informatives de costum. Home, jo puc entendre que t’interessi assabentar-te de què passa pel món, però d’aquí a estar com un estaquirot, dret al mig de la vorera, a que arribi el repartiment... i a sobre de qualitat més que dubtosa... Doncs potser aniria al quiosc i me’n compraria un de pagament, que tampoc és que sigui tant car i a més tendeix a ser més fidel als esdeveniments, vull creure.

I ara hi penso. En aquell moment vaig riure, se’m va escapar, però ara hi penso. Potser si que visc com en el Show de truman, potser si que aquesta gent havia prendre el diari, els van dir: Estigueu aquí, agafeu el diari i desapareixeu. Cada dia igual, però no va venir la repartidora i aleshores què? Doncs a esperar. I em pregunto:

És aquest fet una confirmació de que la vida és realment real o justament el contrari, una muntanya de figurants per fer veure, com a mínim a mi, que la vida és així? Pot ser veritat que la gent es llevi tan d’hora que tingui temps per esperar “le journal” del matí i no fer tard a la feina?

Això és teòricament un espai obert on hi pots escriure, estimat lector, si jo sóc qui crec que sóc. O potser no, potser això també m’ho han fet creure! És possible?

Agua, un derecho y no una mercancía

Un llibre publicat per Enginyers sense fronteres. Amb això està gairebé tot dit, no?

És a dir:
- No és una novel•la amena i agradable a la lectura, amb un fil conductor vibrant i addictiu.
- No és una biografia
- No és un llibre superficial

No sé si m’enteneu, és un llibre per llegir si realment es vol saber d’aquest tema, és un llibre per interessats en saber com funcionen les coses en aquest món d’aigües (per qui vulgui conèixer-les, que n’hi ha una gran majoria que prefereix posar-se una cinta als ulls, jo en molts casos també, no me n’excloc, sóc igual que tots).
Que sí, que deprimeix i fa enfadar una mica, però jo hi he vist (potser m’equivoco) una porta a l’optimisme (llunyà però està apareixent) perquè s’està gestant un canvi en la mentalitat dels habitants i governants del planeta (ara encara és massa lleu, però els grans canvis no es poden imposar, s’han d’anar instaurant poc a poc si volen una bona acceptació).
Com el comerç just i la cultura ecològica, que està prenent força i és palpable a aquestes altures, la conscienciació de que l’aigua és un dret humà (sembla lògic però nens, la realitat és dura) va trobant les seves vies.
És un recull d’articles de diferents persones. Per tant, tens diverses visions, però també bastantes repeticions. Tot i així, com tot escrit reivindicatiu, pot semblar una mica pancartista i generalment focalitzat en “bons i dolents”, no per això deixa de ser interessant i recomanable si es vol entrar en matèria.

Acabo extraient-ne un paràgraf que m’ha agradat especialment, referent a l’ajuda al desenvolupament:

No n’hi ha prou ja amb la vella imatge de “no s’ha de regalar peix sinó canyes de pescar”, es tracta d’alguna cosa una mica més complicada, es tracta d’ajudar a construir capacitats perquè les comunitats beneficiaries decideixin si pesquen i si ho fan amb canya o amb xarxa. Després mitjançant l’acció col•lectiva ja aconseguiran la canya o xarxa. Només donar peix és perpetuar la pobresa, donar la canya representa perpetuar la dependència (a més de ser un bon negoci pels fabricants de canyes del Nord).