Un buscador

Això és el què sóc, un buscador. Ni d’ors ni de tresors perduts, sinó de feines i pisos, que potser, des d’alguna interpretació poètica potser si que poden ser tresors perduts, perquè xiquets, ja costa ja de trobar-ne.
Tothom s’imagina que quan un busca feina, de temps n’hi sobra, i si, és certament així com hauria de ser, però noi, hi ha dies... Com el d’ahir per exemple. Un es lleva tranquil, havent tornat al llit després de fer l’esmorzar en família (costum de la casa), no hi ha res com aquesta petita becaina de, en general, trenta minuts. Si no has babejat durant la nit, en aquest petit lapse de temps es pot garantir. Doncs, com anava dient, un es lleva després d’aquest sopor post esmorzar, i es dutxa tranquil. Teòricament, fins a les dues no ha de sortir de casa i encara són les nou. Engega l’ordinador i comença a fer trucades als pisos que s’han de visitar demà. contesta algun que altre e-mail i n’escriu de nous. Tot amb certa tranquil•litat i parsimònia, estar clar. Quan sembla que està tot llest decideix, cap els volts de les onze i poc, mirar ofertes de feina a la xarxa. I aleshores truquen d’un dels pisos que estava previst visitar durant la tarda. Que no poden aleshores, que a veure si podem avançar la visita a un quart de dues del migdia. I ja la tenim aquí! Allò que havia de ser una suau peregrinació fins la una del migdia on em disposaria a fer el dinar es converteix en una vertiginosa cursa contra el temps. Que si preparar l’àpat en “tuppers”, que si no puc mirar més ofertes, a veure, una ullada al curs Online que estic seguint? No gaires novetats i amb quinze minuts està enllestit i buf... Ara que hauria de buscar i, sobretot, gaudir dels plaers immensos de la llibertat em veig envoltat d’aquell strés que intentem constantment defugir. Malauradament sempre troba la manera d’assaltar-te.

Walküre

L’altre dia vaig veure aquest film. Ningú me n’havia parlat bé i potser per aquest motiu no em va semblar tan malament. Ja se sap, quan tens moltes expectatives t’acostumes a frustrar i quan no t’esperes res... doncs mira, qualsevol resultat és bo. Però més enllà de si està bé o malament, tres coses em van sobtar.
La primera és que sent Nazis, mesclessin l’alemany amb l’anglès, però que parlessin majoritàriament en anglès. Serà que tinc massa assumides les pelis de l’Indiana Jones on els alemanys parlen alemany o mal anglès, no sé. Això em féu dubtar de si hi havia infiltrats o què, perquè la peli comença amb en Tom Cruise escrivint en el seu quadern en alemany (i pensant-ho en veu alta en el mateix idioma però amb subtítols anglesos) i després, a la que arriba el primer coronel (o similar) comencen amb l’anglès, i d’aquí en endavant quasi tot anglès. On vull anar a parar, és que si des del principi prens que els alemanys (a la peli) parlen anglès, doncs molt bé, però si no... És igual, és un detall sense massa sentit.
I l’altre sorpresa va ser el repartiment d’actors. I aquí si que em queixo, perquè pel punt d’abans puc entendre que, el director, volgués posar-nos en situació al principi, però el repartiment... a veure, si recordo bé hi havia, entre els generals de l’exèrcit, exceptuant en Branagh, que ja els tenia més aviat blancs, 0 rossos. Zero! Cap! Ni un! Aucun! Kaine! Va i aquí si que no eh? Home, una cosa és que, perquè ho entenguin els teus paisans la filmis en el teu idioma, l’altra, ben diferent, és que no respectis la genètica del conflicte! Cony! Que si vas a Bolívia a fer una peli on hi vulguis representar les “cholitas” no agafaràs ties rosses escandinaves de metre noranta! Oi que no? Doncs si vols fer veure que tens un exèrcit d’alemanys, no me’ls fotis tots morenos! Sort que el führer si que ho era, de moreno, ja hagués estat el súmmum que aquest sí que hagués estat ros, buf, m’hagués mort de riure! No, el führer s’ha de dir, estava prou semblant, però clar, que aquest el tenim ben fitxat tots... només faltaria.
L’última de les sorpreses és que el protagonista perd un ull en un combat, però li deixen en una caixeta (ni formol ni res, que segur que sol es conserva prou bé). I va i el tiu, després de recuperar-se i passant no sé quant de temps, cada cop que s’ha de veure amb el cap suprem de l’exèrcit se’l torna a posar!!! I quan acaba la reunió, hop! cap a fora de nou! Però què és això? I allò més fort és que quan se’l posa no li queda gens antinatural, és més, està fenomenal! Sort que, per dissimular que l’actor, en realitat, el té sempre, li posen allò dels pirates. Fa riure una mica...

Bé, així que ja està, a part d’aquests tres punts (més o menys greus) si la voleu veure no està malament, i com que es basa en una història real, doncs aprenem alguna cosa. No?

Ja ha passat un mes!!

Impressionant tu! He escrit, excepte en unes poques ocasions per descans obligat (nits anteriors de « xerinola », que inclou caps de setmana) gairebé cada dia! M’ho arribeu a dir abans de començar-lo i m’hagués rigut de vosaltres, m’ha agradat més del que em pensava, tot i saber que els seguidors són escassos :). De fet, està clar que ho faig més per mi que per ningú altre, perquè com porto dient des de fa uns dies (bastants), allò més important a la meva vida sóc jo.
Al principi vaig tenir uns petits moments de fluixesa, on no sabia ben bé què posar-hi, però mira, han anat passant els dies i cada cop tinc noves idees, algunes recurrents que intento evitar i de vegades se m’acumulen i tot! I em dic: va no tiu, deixa-ho per demà. Que no vol dir que l’endemà ho posi, per 2 motius (o més), se m’ha oblidat o he trobat altes cabòries (situacions, parides) que m’han cridat més l’atenció. En algun moment vaig escriure també alguna ratlla, a nivell memorístic de l’estil, escriu sobre X i Y, en un full, però resulta que el full... així que the answer is blowing in the wind.
Serà que aquesta constància és fruit de la quantitat de temps a destinar en busca de feina? Tots sabem que a primera hora del matí, no hi ha res nou a la web! Serà per això? Perquè la majoria d’entrades estan inscrites entre 8 i 10 del matí. Alguna molt esporàdica és de la tarda o més tard. Serà això. Potser un dia faré una dissertació socio-nolaboral: amb què omplen el temps els cercadors de feina? (per exemple).
Bé, a veure si quan en trobo això continua així, a aquest ritme de viento en popa. D’idees, encara me’n queden, ho sento :)

Porros amb pernil

Bones de nou estimats comensals. Aquí us faig arribar una spécialité maison de can Canals Casals. És un plat summament senzill i que serà aprovat, amb majoria, pel sector femení (o sigui que si teniu una cita i voleu impressionar, crec que dóna resultat). No faig, en aquest cas, introduccions històriques perquè no l’he inventat jo, ve de família, a casa s’ha menjat sempre.

L’única cosa que necessites, fora de les habituals queviures dins una casa de jove solter, són els porros, però són de fàcil adquisició als supers i mercats, no és un element tan estrany :). Un per persona, que el tallareu per la meitat (2 trocets per càpita) i el foteu a bullir, així, tal qual. Quan ja estan cuits, una mica a ull, que hi puguis clavar la forquilla sense dificultats, els escorreu i als plats. Amb un tall de pernil dolç enrotlles cada tros de porro. Un cop enllestit fas la maionesa, que és el punt més delicat del plat. Recomano fermament fer-la, que queda molt més bona que comprada i no costa tant. Necessites un ou, bastant oli, un punt de sal i, si vols, un raig de vinagre. I al minipimer, però perquè quedi bé t’has de quedar a sota una estona fotent-li canya i quan veus que ja té textura compactilla comences, molt suaument a pujar el turmix.
Ja està, poses la maionesa damunt dels rotllos i ja estaria per servir. Ara, a partir d’aquí, s’hi poden afegir totes les guirnaldes que vulguis, que si orenga, dues llesques de tomàquet per fer bonic, un parell d’olives, bah, allò que més et tempti.


Un plat lleuger, suau i fenomenal.

Muntanyes maleïdes

Seguirem el consell dels crucificats del final de la peli de la “Vida de Brian” dels Monty Phyton per a descriure aquest llibre: Allways look on the bright side of life”

Des d’aquesta perspectiva el llibre pot arribar a ser interessant, és un llibre llegendari (i no perquè quedi pels anals de la història com a memorable i emblemàtic, sinó perquè és un recull de llegendes dels Pirineus, que si algú les vol saber, doncs aquí les trobarà, perquè n’hi ha moltes). Eh, i n’hi ha de divertides, però també d’aquelles que dius: Val d’acord. Són tot llegendes de menys de dues planes, curtes i simples.
Un altre punt interessant del llibre és que estan narrades així com les explicarien els habitants de la zona, amb paraules de l’estil matxos (toros o bous), talaiar (veure), meua, mossa... etc. i que li dóna un caire més autèntic a l’obra.
Malauradament, s’han hagut de tallar masses arbres per escriure’l, la meitat del llibre, sota el meu punt de vista i per molt que intenti mirar el cantó positiu de la vida, és una cagada. Està organitzat d’aquesta manera, primer l’escriptor (Pep Coll) en cada capítol, t’explica com va arribar a la muntanya del Turbó (per exemple) i com es troba un pagès perquè li n’expliqui una, de llegenda. Aleshores et desglossa i t’explica les llegendes. En acabat et narra la llegenda tal com és. No puc evitar pensar que em considera idiota. Perquè me l’explica si després me la llegiré igualment? Es pensa que no l’entendré? Així que la meva recomanació és passar de llarg els seus comentaris i anar al gra, directament a les llegendes, que sempre se n’aprèn alguna cosa dels relats tradicionals.

En definitiva, si no esteu interessats en rondalles populars de perquè els pobles del Pallars es diuen com es diuen, o perquè hi ha una marca a ves a saber tu quina roca del camí de Camallops a Vilatorta del Mongrí, no el recomanaria, si sí, doncs si.

El guarda de nit

Dijous passat vem sortir de festa aprofitant diverses particulars situacions de divendres. És per aquest motiu que al matí següent no hi va pas haver cap entrada nova al bloc... Ooops.
Anàvem vestits més o menys com sempre, tenint en compte que un de nosaltres venia d’un concert de Megadeth i Judas Priest és normal que no anéssim de camisa.
Així que ens plantem davant de l’entrada del local que volíem entrar i el vigilant ens pregunta, amb uns aires dignes del més gran dels filldepu.. de dictadors, si tenim invitacions. Com si no haguéssim sortit mai de festa ens quedem allà palplantats, com uns estaquirots. Clar que no en tenim. Doncs no podem entrar. Vem marxar mig cabrejats amb nosaltres mateixos perquè ostres, ens adonàrem que de maneres de respondre n’hi havia milers. Que si als de davant no els n’ha demanat, que ja hem entrat alguna vegada i pagant Sant Pere canta, etc. però mira, ens trobem al carrer meditant on anar i sabent que, en el fons, era per les vestimentes que no estem dins.
Així que perquè no? Si ja ens han fet fora d’un lloc per qüestions de costura i confecció intentarem el no va més, és a dir, entrar a una sala on sabem del cert que així tal com estem ni en pintura que no hi posem els peus, però que com que està al costat bé val intentar-ho, que el no ja el teniem.
Ens posem a la cua, envoltats d’un esnobisme aclaparant, i avancem poc a poc, a mesura que els nocturns habitants de la ciutat van endinsant-se a les tenebres de la perdició. Tenim estratègia per si ens diuen qualsevol tonteria, que som francesos i que ens havien dit que aquell lloc era tant xulo i bla bla. Així que arribem a l’entrada el porter ens mira i se li canvia l’expressió, però no cap a la del filldepu... d’abans, sinó que fa cara de compungit i ens diu:
- imposible, lo siento, sin camisa o polo no se puede entrar. – Ho va dir tan afectat, de debò que li sabia greu, que ens va desbaratar tota la preparació, a mi gairebé em va fer llàstima, ja sabíem que no entraríem, però que quasi per primera vegada a la vida veiéssim a un “segurata” que li sap greu no deixar passar algú va ser tota una novetat.
Res tu, que vam anar cap al Frankfurt a fer unes cerveses i unes “xistorres” per agafar forces, de nit encara en quedava.

Pa'i Puku,

Aquest post és bàsicament per ensenyar una mica, a tothom que vulgui veure-ho, la genial, des del meu punt de vista, experiència que vem viure al "Chaco Paraguayo" i poder entendre una mica què feien i com viviem (viuen).

Disfruteu la presentació! (espero :))

Si voleu veure la presentació en pantalla completa he de clicar el botonet de sota a la dreta, on hi diu "full"

Paipuku

View more presentations from llucifer.

I si després de tot encara voleu saber-ne més, visiteu la web del viatge!

www.monanam.blogspot.com/search/label/Paraguay

Aquesta entrada és clarament d'autopropaganda, hihi.