Segurament no podrem entregar-ho al cine.

La meva proposta a donar (en paper) a les entrades dels cinemes per veure "También la lluvia" era aquesta:

Estem tranquils, sembla que tot va bé. Vivim en un país que es considera desenvolupat, res a témer, per tant, pel que fa als serveis bàsics. Res més lluny de la realitat: Vivim en un país, on la majoria de serveis bàsics estan privatitzats o no descartats per a tal efecte.

Tal com l’energia, que enguany han augmentat la tarifa vora el 10% però només pel que fa a la gestió privada que ningú sap explicar realment els motius de tal alça, passa amb l’aigua.

El sector privat respon només, única i exclusivament, al capital, al diner. No pot ser que tingui pèrdues. El sector privat no té el ciutadà com objectiu, només l’accionista (i dubtós també). Amb aquests objectius les seves accions poden arribar a ser increïblement perverses, tal com podreu veure en aquesta pel•lícula. Així de primeres, la privatització no ha estat mal vista per part de la societat, al•legant una major eficiència. Enverinada paraula aquesta quan no contempla més que els costs i beneficis i obvia aspectes com la qualitat de l’aigua, les pèrdues en xarxa, el manteniment... I més en dubte s’ha de posar aquesta poc escaient afirmació quan al damunt es parla d’una aplicació que no segueix les lleis del mercat. Estem parlant d’un monopoli. Una concessió dóna un escut contra la competència durant un llarg període de temps i una despreocupació per ser competitiu que és allò que caracteritzaria les lleis del mercat. En el cas de l’aigua això no es pot aplicar. Per tant doncs, quin sentit té que presti aquest servei el sector privat? CAP

La majoria de les privatitzacions (dutes a terme per empreses europees i nord americanes majoritàriament) de Sudamèrica de la darrera dècada han tornat a mans públiques per la desastrosa i exasperant gestió executada per tals empreses.

Es podrà dir que aquell o l’altre govern no eren prou forts per controlar-los, però seria un error, i d’aquells imperdonables, pensar que al nostre no se li escapa res (a consciència o sense). Tan fosca es pot arribar a tornar una concessió i tan poder pot arribar a tenir el concessionat (AGBAR en el cas de Barcelona i gran part de Catalunya), que podem afirmar que actualment aquesta empresa (de capital francès, no ho obviem tampoc, que és significatiu per entendre què li pot arribar a importar, a algú que mai a trepitjat la terra explota, els seus habitants i el seu medi) treballa sense llicència per fer-ho! Una sentència de ??? ho certifica. Tot i així, res sembla pertorbar el normal desenvolupament de la seva activitat, se n’ha fet massa poc ressò i per tant la societat civil (tots nosaltres) no em pogut assabentar-nos de què passa i amb això ens han privat d’opinar.

La societat civil no ha de perdre visió de la gestió d’allò que més necessitem, hem de poder estar atents i si passem d’usuaris (quan ens serveix una entitat pública) a Clients (quan ho fa una de privada) a part de tenir un intermediari més tenim també un impediment afegit per a la recollida d’informació.

Per aquest motiu reclamem una gestió pública, transparent i participativa de la gestió de l’aigua!

transport públic

Tornava amb l’autobús, quasi el darrer que surt de Sant Just. A part de mi, només han pujat un parell de noies en tot el trajecte. En els anteriors, m’ha dit el conductor, no ha viatjat ningú. Tots hem baixat al final del trajecte, Zona Universitària, on he esperat l’arribada del 74.
Semblava que seguiríem amb la mateixa tònica, pocs passatgers, fins que hem arribat al Corte Inglés, on sinó en aquestes dates. Un podria pensar que l’origen, essent èpoques d’exàmens, podria rivalitzar amb les rebaixes, però no.
Al meu costat s’ha assegut uns senyora i al davant, seient a l’inversa per parlar amb sa mare, una noia de pell de plàstic i ulls de vidre. Lleugerament alterada li comentava que l’altre dia va pujar una senyora que, “no hi tocava” deia. No li va funcionar la targeta i al canviar-li per una de nova es va queixar. Que a l’anterior li’n quedaven quatre, de viatges i aquesta només en té un parell, que si la vista que si no sé quantes tonteries. El conductor no vol que li escalfin el cap i li demana, exigeix després d’un intercanvi d’increpacions, que abandoni el vehicle o no es posaran en marxa. Hi ha cert aldarull fins que arriben els mossos i s’enduen l’anciana. La noia no entén, i puc estar-hi més o menys d’acord, com era possible que per a problemes de veritat no vingués ningú i per absurditats com aquesta apareguessin un parell de cotxes de les forces de seguretat. Ara bé, quan continua si que potser es precipita. “La culpa -diu- no és de la senyora si té Alzheimer o qualsevol dolença mental, la culpa és de qui la deixa sortir sola!” hmmm...
Posteriorment, poc abans de baixar jo, una altra dona, entrada en edats, gairebé cau en una frenada relativament brusca. Estava agafada a la barra, però no n’ha tingut prou. “Ostres –una altra delicatessen de la jove- anar a l’altra punta de la ciutat a comprar i no agafar-se fort!”
Bé, ja se sap, quan una explica a sa mare que passarà el proper cap de setmana amb unes amigues, que s’han regalat una excursioneta a cavall, llogant un cotxe per arribar-hi i “no, no sortirà tan car” doncs, no és d’estranyar que les realitats es vegin diferents.

Estimats reis mags

Avui m’he assegut a pensar en veu alta a la falda d’un dels vostres patges, que sense ser màgia al seu abast, aconsegueixen arribar a totes les places, cruïlles i centres comercials que em puc imaginar. He estat fent memòria d’allò que m’explicaren dels reis mags per tal que el vostre vassall m’ho pogués aclarir, doncs tenia certes llacunes.
He començat amb els regals que li van dur a Jesús, diguem-ho bé: als seus pares, aquests tres individus. Encens i mirra per un cantó. Cert, el primer el trobes a un tou de botigues, l’altre ningú sap què és exactament, diuen que és una espècie o similar. I ara bé el regal de veritat: un cofre amb or. Allò que no expliquen és que, gairebé del cert, aquell parell de nous pares van fotre, n’estic convençut, una bona puntada als 2 primers cofres, que amb l’or en tenien prou. I si era tan místic i tot es presenta amb tanta austeritat, què hi pintava aquest or dins la història de Jesús? Doncs clar, una fotografia en technicolor de l’església catòlica.
La cara de desconcert del pobre patge era un cromo. I la dels nens impacients de la vora que m’estaven escoltant eren una bona estampa també.
He continuat amb el discurs. Ara aprofundint en la nostra més propera actualitat. Escolta- deia jo- i perquè els reis escolten les peticions infinites d’aquests infants tan ben abrigats i amb pares atents que tens aquí al davant, quan a la cantonada hi ha un pobre senyor estirat a terra sobre una manta, ensenyant les seves malformacions i demanant quincalla? No és ell qui més necessita ni que sigui un bon entrepà i un sostre on refugiar-se? I perquè no van al Paraguai si allà també n’hi ha de criatures? Perquè van amb aquestes pomposes capes i lluents i ostentoses corones si aquí al costat n’hi ha que passen fred?
Ara ja no li feia tanta gràcia que un gamarús, de trenta tacus ben entrats, seguís assegut a les seves cuixes i em feia fora descaradament. He tingut temps de dir encara la següent frase: Si els reis mags van arribar a Betlem seguint una estrella, com era possible que arribessin a les ciutats actuals, on de tanta il·luminació és impossible veure-hi res més al cel que algun llum pampalluguejant dels avions apropant-se a l’aeroport. El final de la frase ha acabat amb el patac del meu cos contra el terra.
Entre la confusió he aprofitat per marxar inadvertit mentre darrere meu deixava un cert aldarull i la llavor del dubte. Dubte que mai s’ha de perdre. Dubte, eina per entendre.

Avui estic d’allò més Colomer.

De Poe

Només vull dir-vos que jo l’estimava i que els actes de que se m’acusa no van ser deguts a la ràbia ni a l’ofuscació instantània pel descobriment de l’ultratge. Em disposo a explicar-vos, sa senyoria, els fets de tan deplorable succés a tall de descripció per tal de pugueu, amb la informació completa, prendre un veredicte digne de sa saviesa i contrastada experiència:

Quan arribava al poble, al capdamunt del coll, no hi havia més que la llum del centre de la plaça encès. El resplendor era tènue, ataronjat i allargassava les ombres dels pollancres alineats als dos vorals del riu.

Pensava al principi que era fruit del cansament de tot un dia a les muntanyes amb el ramat. La foscor i la miopia ajudaven a no acabar de percebre bé què era allò que em provocava un calfred al girar el darrer revolt que enfilava cap a l’entrada.

Al principi, senyoria, sortia al matí carregat amb tot just l’aigua i el pa que em permetrien passar el dia. Però la solitud a les carenes és pesada i omnipresent. Poc a poc s’apropava l’hivern i a part de les esquelles i l’inacabable temps, ara també m’acompanyava el fred.

Per combatre aquest darrer, comprendrà senyoria, que canviés part de l’aigua per vi. Vaig començar amb una bota de cada. Era al capvespre quan se’m gelaven els ossos i sempre feia curt. L’intranquil·litat que percebia jo, també la notava a les meves ovelles que en apropar-nos a la vila ja ronsejaven i es mostraven menys dòcils i obedients.

Temorós del que pogués haver-hi i en pro del bé del meu bestiar, no li serà difícil acceptar senyoria que prengués el fusell per vetllar de la seva integritat. Amb ell i el vigor del vi les ombres eren ridícules, el fred suportable i m’engrescava a atiar el ramat quan perdia el nord.

Així fou que una nit vaig disparar contra un gat enorme que observava suspicaç l’avanç de les indefenses ovelles. El neguit no va desaparèixer i una setmana després caigué el gos de can Matas, pensant que amb els seus lladrucs m’excitava les pobres criatures. M’estava guanyant l’enemistat dels veïns. El diable s’apoderava més i més de mi a cada nit que passava i per apaivagar les seves ràtzies augmentava les dosis de vi. No me n’adonava aleshores, ofuscat com estava amb el tràfec del ramat que cada cop em costava més de guiar.

I va ser la primera nit de primavera, quan ja la fresca era més suau que ocorregué l’indesitjable fet. De devora el camí vaig veure uns boixos bellugant-se i unes veus suaus que cercaven el silenci. Pensant que em volien mal vaig disparar a les mates on s’amagaven. A part de cegar-los la vida vaig tallar d’arrel el brot d’amor que estaven conreant i vaig mostrar als ulls de tot el veïnat el resultat de l’adulteri: el desastre.

I com ara mateix, senyoria, que tinc les galtes plenes de llàgrimes del trist record, vaig plorar desoladament davant el cos mig nu i pàl·lid de la meva dona morta pel meu tret. Perquè jo, senyoria, me l’estimava molt la meva dona.

L'enginy del borrador

Haurà estat una nova incorporació, perquè no me n’havia adonat abans. O potser és que no hi havia parat atenció... però m’estranyaria perquè el missatge que ha anat propagant per les portes i dispensadors de paper dels lavabos és punyent i agressiu.

No estic segur que hagi acabat d’entendre del tot el concepte, o potser sóc jo que no hi estic totalment familiaritzat, però el meu parer és que confon racisme amb nazisme. Desferma la seva ira contra els immigrants (els pobres), ja siguin àrabs (moros en diu ell), sud-americans (panchitos), o d’altres indrets. Com sempre, caiem en l’error de considerar immigrant només al pobre, i els americans del Nord, australians i d’altres adinerats que viuen aquí, no ho són també? Deixem-ho estar i continuo amb l’anècdota.

Hi la possibilitat, però, que m’hagi passat desapercebut fins ara per l’habilitat i velocitat de pensament d’algun ben intencionat company. Amb quatre ratlles ha aconseguit camuflar totalment l’esgarrifosa simbologia de l’esvàstica i ha passat de la creu gamada a un quadrat dividit en quatre particions. Assegut a la tassa de wàter contemples el dibuix esgarrapat a la porta sense ni immutar-te, no t’explica res. Només és quan, avorrit d’esperar la pudent sortida, llegeixes les crítiques i contra-crítiques, els insults i les barbaritats vàries escrites a perpetuïtat sobre el plàstic adjacent, que perceps el brut missatge inicial gravat en aquella porta i la bellesa de la simplicitat per dissimular-lo i fer-lo gairebé invisible.

M’encanta veure com de fàcil pot ser esborrar les traces del feixisme.

Diari (Ana Frank)

No sabria posar-me a la pell d’una noia de catorze anys, tretze quan comença a escriure i quinze quan malauradament acaba. Hauria de remuntar-me a les curtes redaccions de català que ens feia escriure el Miquel Colomer per veure quina mena d’escrits feia. Quines faltes, quines errades gramaticals, quines absurdes repeticions, quins... No puc imaginar-me que els escrits d’aquella jove època (jove prenent-me a mi com a referència, queda clar) tinguin unes reflexions a voltes tan clarividents. Està clar que, siguem justos, les vivències i les desventures no són, en absolut, comparables.

Si que recordo algun text especialment inspirat, pel que fa a la temàtica, que en tornar-me’l corregit i amb bona nota, va dir-me: “Místic avui senyor Canals, oi?” Vaig somriure satisfet pel complit, sabia que ho era perquè en cas contrari evitava els comentaris, però no va ser fins al cap d’un temps, quan vaig saber què volia dir místic, que el vaig entendre completament. Parlava de Jesús i de la mort, de la contradicció de que, justament en acomplir el seu objectiu al segar la vida als 33 anys del jove fuster, la mort el fes immortal

La majoria eren contes relativament absurds. Potser alguns més encertats que d’altres, però al cap i a la fi no deixaven de ser historietes d’adolescent. Amors, comèdies, i agosarats intents d’intriga i por que es quedaven, de llarg, lluny d’aconseguir despertar el més mínim negit.

Quan del llibre n’extrec fragments com els que segueixen, em quedo estupefacte veient que, ja fa més de 60 anys, una noia tan poc crescuda, tingués unes idees que encara ara són lliçons plenament actuals.

“El món està potes enlaire. Als més honestos se’ls enduen als camps de concentració, a les presons i a les solitàries cel·les, i la escòria governa a grans i petits, pobres i rics.”

“Més d’una vegada, una de les preguntes que no em deixa en pau per dins és perquè en el passat, i sovint també ara, els pobles concedeixen a la dona un lloc tan inferior al que ocupa l’home. Tothom diu que és injust, però amb això no em dono per contenta: voldria saber la raó de tal injustícia.

És de suposar que l’home, donada la seva major força física, ha dominat a la dona des del principi; l’home té els ingressos,l’home, procrea, l’home, a qui tot li està permès... Ha estat una gran equivocació per part de tantes dones tolerar, fins fa poc, que tot seguís així sense més, perquè com més segles perduri aquesta norma, més arrelada estarà!”

Buscaré les publicacions dels seus contes. Sens dubte.

Cap a Roma

Hi ha dies de sort, divendres passat fou un d’ells. En aquest punt em veig amb la obligació de restringir aquesta afirmació, de ben segur que una gran majoria de la població no estarà d’acord amb la desafortunada frase. Però és que resulta que marxàvem aquell mateix divendres cap a Roma i “...” providència havíem decidit, gairebé per primera vegada, fer-ho en vaixell.

Va ser fent les maletes que ens vam assabentar de que els controladors aeris havien triat, sempre tan oportuns, fotre una vaga sense previ avís. Els dubtes que havíem tingut, i que encara teníem, sobre si havíem pres la bona decisió s’esvaïren a l’instant.

Embarquem, mai més ben dit, pujant les escales mecàniques del ferri de Grimaldi Lines. A la recepció ens reben uns “botones” tot ben vestits amb americanes verd estrident i punys daurats. Amablement ens indiquen el camí cap a la sala de butaques, que veien la solemne rebuda haig de confessar que esperava més digne, i ens apoltronem on més ens plau. Les amenaces de fer el ple eren falses i de lloc n’hi havia de sobres, vam poder dormir mal estirats ocupant-ne dues, aprofitant que de reposa-braços n’hi havia la meitat de trencats.

Ràpidament abandonem el miserable saló, també les motxilles, i enfilem amunt cap a la zona comuna i la coberta. És ridícul, perquè un ferri de no més de 20 hores s’ha de donar aires de creuer de luxe? Enumerat sembla brutal: piscina, casino, sala de jocs, cafè amb 4 televisors, cantina, restaurant, espai d’esbarjo i d’espectacles, botigueta de souvenirs, discoteca, saleta infantil, i a la coberta una cafeteria per prendre la fresca (o la rasca). Ara bé, si s’analitza detingudament el panorama és lamentable.

Piscina, si, però saltant de “palillo” hi cabien una vintena de passatgers. Sala de jocs, vaig sentir com un parell de nanos deien: “hacía años que no veía este juego!! Nos hechamos una partida? A ver? 2€? Estan flipando!” Cafè amb 4 televisors, separats per un metre, així que la lluita de volums feia dificultós el seguiment de les retransmissions.Sala d’espectacles i d’esbarjo: Cadires folrades d’una tela beix vell, que en mal-seure un cop demostraven uns acabats no visibles penosos; horteres lluminàries intentant donar-se aires de benaurança i fictícia riquesa; totes les barres platejades; sostres falsos metal·litzats que, si no fos perquè el rebot de les onades el feia vibrar, en excés encara faria l’efecte; Un cantant que, voluntariós això si, cantava un sens fi de cançons immortals acompanyat d’un d’aquests orgues que té les melodies memoritzades. I al capdamunt, a la cafeteria de la coberta superior, hamburgueses tristes i pansides pizzes. Per no parlar de la espantosa discoteca...

No entenc aquests inútils aires de grandesa, s’ha de saber què es vol i què s’és.

Tot i que pensant-ho millor, basant-me en les darreres experiències, potser és que sóc jo qui no encaixo, potser a la resta de viatgers els va semblar genial, potser...

A l’inrevés, com sempre :)