Llàstima!
Si estigués a la terrassa, amb el Sol enlluernant, la brisa fresca i un mate o cervesa, de ben segur que les idees i la imaginació fluirien amb molta més suavitat i franquesa.
Contràriament, estant en una habitació d’oficines, excessivament gran i freda, amb les cortines passades, llum artificial, la remor del projector ventilant-se, deu homes (el món de l’automoció té aquestes tristes característiques) xerrant d’absurditats d’aprovisionaments i mirant fixament a la pantalla gegant un seguit de nombres encasellats, amb certificats, títols i propaganda com decoració, uns prestatges que exposen els diferents productes fabricats i una trista i solitària planta, és normal que les poques reflexions que em passin pel cap siguin, les més optimistes, depriments.
Em costa horrors pensar en floretes i paisatges radiants. Se’m podreixen i embruten a mesura que el bolígraf deixa anar la tinta. Tot s’ennegreix, com el cafè.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Ànims nen, no fas pont?
Jejeje, la majoria d'aquests escrits els faig enmig de tèrboles i pesades reunions on la meva aportació és puntual. El temps em sobra i intento passar-lo de la millor manera possible. Després transcric del paper al PC. A més, està clar que estan amanits.
Si, faig pont, però la Laia no. Ens veiem algun dia doncs!
Publica un comentari a l'entrada