Igual com va passar amb les claus de casa, que després d’estar-les buscant durant ben bé 15 dies, van venir, elles soletes, i es van tancar suau i tranquil•lament dins el calaix on normalment les deso, avui m’ha perseguit una bústia de correus.Hi ha coses que de tant en tant, va bé despreocupar-se’n, perquè mentre t’hi capfiquis no hi ha manera d’enllestir-les.
Avui sortia de casa i quan ja anava pel segon replà he donat mitja volta i he anat a recollir el llapis (PEN drive) que m’havia deixat damunt la taula. El segon intent ha durat més i ja estava dos carrers més avall quan he sentit la veu de la carta que havia d’enviar cridant-me. No negaré que he estat temptat de fer cas omís als seus pregs, però al final tornem-hi que no ha estat res, puja fins al cinquè (escales) i de nou al carrer ara amb la carta a la mà i una total ignorància de la presència més propera d’una bústia. Caminant gairebé a l’atzar veig com un carretó groc i blau, empès per una senyora de vora els quaranta-i-bastants, on hi deia correus, s’acostava cap a mi. Després de preguntar-li si sabia on podia llançar-la, i de respondre’m que creia que n’hi havia una un parell de travessies més amunt, devia despertar-se-li la bona voluntat i el concepte real d’un funcionari (al servei de la societat) perquè així, sense més, em diu que li la doni. Que ella ha de passar per la seu central i que si la deixa en aquesta butxaca del davant del carretó (que m’ensenya exemplificant) segur que no se n’oblida.
Amb un “no patisquis” i un “te ho txure” tranquil•litzadors m’ha donat a entendre que podia confiar plenament amb ella i li he dat el sobre.
Fa goig veure gent amable.
1 comentari:
Has comprovat però on està la bústia per un altre dia?
Per cert, després d'aquest relat, encara tinc més clar que qualsevol pis AMB ascensor :)
Publica un comentari a l'entrada