L’Antoniu no podia aguantar més aquell pessigolleig a la boca de l’estómac que començà a escaldar-lo des del vespre del sopar de Nadal amb els companys de feina. Ho havia explicat als amics però no podia seguir retenint aquella història que considerava havia de saber tothom. No sé si es devia considerar molt elegant i atractiu, no ho crec, però de llest segur que no ho era. Així que dimarts, sense poder aguantar-se més, agafa el telèfon i truca al programa de ràdio que escolta normalment a mig matin, segurament des del lloc de treball, si no com el coneix a aquestes hores? Quan el locutor introdueix al personatge ell va i ho deixa anar.
Resulta que havent sopat va anar al pijòdrom i sortint es va trobar de cara amb la dona del cap que, així sense insinuacions ni previ avís (potser no havia sabut entendre les senyals), se li tira als morros, l’abraça i el petoneja ferotge i alliberada. Ell no diu en cap moment que l’apartés ni res d’això, però seguim, seguim. Al•legant sorpresa comenta que en aquell moment els enganxa el cap que també devia tenir la bufeta plena (o la ment sospitosa). Escàndol momentani i vergonyes per tot. No explica més al respecte i els locutors estan silents i expectants. Prossegueix dient que dilluns següent el fa cridar al despatx i ell pensant que segur que vol desfer-se’n i fotre’l al carrer, etc. Un cop dins li confessa que ell no pot donar a la seva dona allò que ella necessita i que què li semblaria passar per casa un parell de cops per setmana (millor banyes amb un que amb cent, devia pensar el responsable). Tampoc entra en detalls sobre la resposta a aquesta estranya proposta i el temps ajustat del programa no permet allargar-s’hi més. Els directors del programa li diuen que deu ni do i que quina situació i tal, ràpidament pengen i canvien de tema.
Jo, que gràcies a estar a les golfes de la fàbrica, on estan fent obres una bona colla de treballadors del sector de la construcció, vaig poder sentir, sortint del petit transistor que aquests sempre fan sonar, com l’Antoniu, tocat per la fortuna de seguir amb feina, esmicolava les seves futures possibilitats explicant a tothom, inclosos de ben segur els seus companys, cap i d’altres (com jo), com estava en disposició de fornicar amb la dona del “jefe”.
N’hi ha que, efectivament, de dits no en tenen gaires al front.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada